Literatura Catalana Contemporània: Narrativa i Poesia (1970-1990s)

Narrativa Catalana Actual: De la Transició als 90

Durant els anys setanta assistim a un debilitament de la dictadura franquista, exemplificat per la salut precària del dictador i l’eliminació de la censura prèvia. Amb la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, l'Estat espanyol viu un procés de transició política que conduirà a un sistema democràtic.

Amb el sistema democràtic i els diferents estatuts d'autonomia, la nostra llengua va recuperar, en certa mesura, la consideració social i legal que havia perdut anys enrere. La cooficialitat i l’entrada en el sistema docent van contribuir a millorar quantitativament i qualitativament el circuit literari que, a partir dels anys 70, veurà augmentar considerablement el nombre d’editorials i de premis, entre ells els Premis Octubre, que des de l’any 1973 atorga Acció Cultural del País Valencià (ACPV).

Temàtiques i Gèneres en la Narrativa Contemporània

Durant aquest període, els autors de narrativa han conreat temàtiques i tècniques ben diferents; des de la narrativa realista i de tall tradicionalista, passant per novel·les transformadores i transgressores. Alguns d’ells han apostat per una literatura urbana, deixant de banda l’ambient costumista i rural d’anys anteriors. Altres, en canvi, s'han decantat per la narrativa de gènere:

• Policíaca
• De terror
• Eròtica
• De ciència-ficció

Autors Clau de la Narrativa Catalana i Valenciana

Tot i que resulta complicat fer una selecció d’autors de la narrativa catalana actual, podríem destacar:

• Montserrat Roig amb obres com El temps de les cireres (1977)
• Quim Monzó amb contes com Uf, va dir ell (1978) o El perquè de tot plegat (1993)
• Terenci Moix amb novel·les com El dia que va morir Marilyn (1970) o El sexe dels àngels (1992)

Pel que fa a autors valencians, destaquem entre d'altres:

• Isabel-Clara Simó amb obres com Júlia (1983)
• Josep Lozano amb Crim de Germania (1980)
• Ferran Torrent amb obres com Societat Limitada, No emprenyeu el comissari o La vida en l’abisme

Poesia Catalana Actual: Simbolisme i Experimentalisme

Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J.V. Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme:

• Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer
• Poesia rasa (1970), de Joan Brossa

La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:

• Nous paràmetres del codi textual
• Pràctica rebel
• Nous valors de la paraula poètica
• Eina d'investigació de la poesia
• Nous arguments innovadors

La Poesia Valenciana i els Nous Referents (1973-1974)

L'any 1973, la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana (1973: Llibres del Mall, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala), s’allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren:

• Joan Navarro (1974): Grills esmolen ganivets a trenc de por
• Salvador Jàfer (1974): L'esmorteïda estela de la platja

L’antologia d’Amadeu Fabregat (1974): Carn fresca recollí aquest canvi d’orientació.

Evolució de la Poesia Catalana durant els Anys 80 i 90

Durant els anys 80, la poesia continuà, si fa no fa, els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament, s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del segle XX:

• Foix
• Brossa
• Ferrater
• Carner
• Espriu
• Estellés
• Pere Quart

Als anys 90, abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat, i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d'altres consideracions, prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.