Literatura Catalana: Barroc, Neoclassicisme, Teatre i Bilingüisme

El Barroc

El Barroc és l'estil que es desenvolupà a Europa durant el segle XVII. La seua aparició vingué provocada pel desengany, per un estat de pessimisme que succeí el període d'optimisme que va comportar el Renaixement. En aquest sentit, l'estètica barroca mostra una crisi intensa de valors que veiem en el món espiritual, polític i social europeu del s. XVII.

La Poesia

Temes més freqüents:

• El pas del temps, la brevetat de la vida, i la proximitat de la mort.
• La caricatura tragicoburlesca de l'existència.
• El pessimisme polític.

Pel que fa a l'estil, cal distingir:

• Conceptisme: és una poesia molt elaborada conceptualment que arriba a la provocació mitjançant l'associació d'idees i mots, el contrast, la caricatura cruel i la paròdia de la mitologia. Representant d'aquest estil: Francesc Vicent Garcia.
• Culteranisme: es crea un món de bellesa absoluta, utilitzant metàfores, neologismes, hipèrbatons, personatges mitològics… Francesc Fontanella, influït pel poeta Garcilaso de la Vega.

Prosa

Cal destacar Pere Joan Porcar (1560-1629), que escriu sense cap tipus de pretensió literària, el seu Dietari del 1589 al 1628. En aquesta obra trobem documentats moments cabdals de la història valenciana del final del s. XVI i començament del XVII.

Neoclassicisme i Il·lustració

El moviment de la Il·lustració apareix a Europa al s. XVIII, conegut també com el Segle de les Llums. Aquest moviment pren el raonament humà i tot allò que es basa en l'experiència com a norma amb què es valoren totes les manifestacions humanes. Hi cal destacar les figures de Gregori Maians, Carles Ros i Manuel Joaquim Sanelo.

El Neoclassicisme és el vessant estètic amb què es manifesta l'esperit il·lustrat en les arts i en la literatura a Europa durant el s. XVIII. Es caracteritza per considerar com a elements fonamentals de qualsevol obra la correcció i l'harmonia, i per donar preferència a la raó sobre els sentiments. Després aparegué un nou moviment anomenat Romanticisme, a final del segle.

Poesia

Seguí tres camins:

• Continuació de l'estètica barroca.
• La poesia neoclàssica, que s'utilitzava narrativa, satírica, didàctica, i imitava les formes i els temes clàssics. Els seus trets característics són l'harmonia, l'equilibri, l'ordre i la claredat. Poetes: Joan Ramis, Andreu Ferrer i Joan Baptista Escoregüela.
• La poesia romàntica que, cap al final del segle, es decantà cap a una major manifestació dels sentiments que desembocà en el Romanticisme.

Teatre

Destaca el teatre popular de tradició medieval, el teatre barroc i el neoclàssic, que es caracteritza per:

• Adoptar la regla de les tres unitats (lloc, temps i espai).
• Tenir preferència per temps històrics, mitològics i biblicoreligiosos.
• Presentar una finalitat moral.
• Utilitzar la tragèdia, escrita en vers (Joan Ramis amb la seua tragèdia Lucrècia).

Prosa

Pel que fa a la prosa erudita, cal destacar les obres escrites en defensa de la nostra llengua (Instruccions per a l'ensenyança de minyons, de Baldiri Reixac). D'altra banda, hi ha una prosa narrativa en què destaca el valencià Lluís Galiana amb Rondalla de rondalles. Cal destacar també el Calaix de sastre, del Baró de Maldà. Es tracta d'una obra de seixanta volums.

Text Teatral

Característiques

El text teatral és un gènere literari dialogat on els personatges viuen uns conflictes en un temps i en un espai. El conflicte dramàtic està definit per l'enfrontament de dues forces antagòniques. En tota obra de teatre sempre hi ha un conflicte general (que es desenvolupa al llarg de la història) i uns conflictes parcials (que es desenvolupen en les seues parts o escenes).

Es classifiquen en:

• Tragèdia: presenta conflictes terribles entre els personatges amb un desenllaç capaç d'inspirar llàstima i terror en els espectadors.
• Comèdia: desenvolupa conflictes més o menys amables entre els personatges. La intenció del text és de provocar la rialla de l'espectador i obliga a un final feliç.
• Drama: gènere teatral que resulta de la síntesi de la comèdia i la tragèdia. Mostra personatges que lluiten contra l'adversitat, encara que amb un to menys elevat que la tragèdia i amb un final que no sempre és desastrós.

Estructura

Interna

• Presentació: moment inicial on se situen el lloc i el temps dels fets. S'hi presenten els personatges i es crea el conflicte principal.
• Nuc: es du a terme el clímax (o moment de màxima tensió) a causa dels protagonistes i antagonistes.
• Desenllaç: moment en què es resol el conflicte.

Externa

Els elements que s'utilitzen per a ordenar el text teatral són: l'acte i l'escena. Hi ha entreactes.

Elements d'un Text Teatral

• Personatges: persones que intervenen.
• Parlament: diàlegs o monòlegs que diuen els personatges per a contar la història.
• Acotacions escèniques: textos que descriuen la decoració de l'escenari.
• Acotacions d'interpretació: text que indica com s'ha d'expressar el personatge (van entre parèntesis).
• Acte: cada una de les parts per on es pot dividir una obra.
• Escena: part d'un acte en què intervenen els mateixos personatges.

Parlaments de Personatges

• Diàleg: que és una conversa cara a cara entre els personatges.
• Monòleg: que és un parlament individual on el personatge exposa els sentiments més íntims i la perspectiva personal sobre el futur.
• Veu coral: és la intervenció de diferents actors alhora repetint el mateix text.

Bilingüisme

És el fet que es basa en l'ús alternatiu de dos idiomes en un individu, i per extensió en un grup social.

Individual

És el propi d'una persona que és capaç d'utilitzar dos idiomes, independentment que siga d'una societat on s'utilitza més d'un idioma o d'una societat on solament s'utilitza un.

• Bilingüisme pur o natural: que és el dels fills de matrimonis lingüísticament mixtos.
• Bilingüisme instrumental: que és el de les persones que aprenen una segona llengua, sense abandonar la pròpia. Actualment s'imposa com una necessitat.

Territorial

És bilingüe quan inclou dues zones clarament delimitades lingüísticament. En una zona s'utilitza la llengua 1 (L1) i en l'altra la llengua 2 (L2). En el cas del valencià, en les comarques interiors parlen castellà i a les litorals parlen valencià.

Social

És la situació més freqüent i s'origina quan dos grups lingüístics es disputen el mateix espai social, però tenen una situació administrativa diferent, i les llengües no tenen les mateixes possibilitats de ser emprades.

El Conflicte Lingüístic

El contacte de llengües pot generar tensions entre dues comunitats humanes amb llengües diferents. Pot haver-hi dos tipus de conflictes: el conflicte sobre l'estructura, que afecta el sistema de comunicació mateix, i el conflicte sobre els àmbits d'ús, que afecta la societat sencera.

Una de les llengües està minoritzada, a causa de la reducció dels seus usos públics i privats, per la pressió d'una llengua majoritària, que és la que té al darrere el suport de l'estat.

Maneres de resoldre aquesta situació:

• Substitució lingüística: en els processos de substitució lingüística, l'avanç d'una llengua (L2) comporta el retrocés de l'altra (L1), i la seua substitució en alguns àmbits.
• La normalització: es basa en:
  • La lleialtat lingüística: és resistir els canvis lingüístics tant en les funcions, com en l'estructura i el vocabulari.
  • El prestigi que donen els grups dirigents en usar la llengua.
  • L'oficialitat real i efectiva de l'idioma que el faça útil i necessari.

Finals

Perquè, a fi que, per tal que, per, per a, a, a fi de, per tal de.

Causals

Perquè, ja que, com que, puix, puix que, per tal com, car.