Literatura Catalana: Autors i Tendències Clau

Enric Valor: Narrativa i Costumisme

Enric Valor conrea la prosa narrativa, els contes populars valencians, com ara Rondalles Valencianes, i la novel·la realista i rural, on destaca la forma de vida dura als pobles. Durant l'inici del franquisme no es va dedicar a la literatura, però més tard va escriure l'obra narrativa. Un tema recurrent és la comparació entre la vida a la ruralia i a la ciutat, de vegades idealitzant la vida al camp i a vegades valorant-la de forma negativa. Aquest estil és propi d'èpoques anteriors. Fa una anàlisi psicològica dels personatges. A la seua obra, Cassana fa un retrat de la societat valenciana del moment, el que és natural a les seues obres. Destaquen les següents característiques:

• La localització de les seues obres en un paratge natural magnífic.
• Mostra la part positiva i negativa dels costums populars.
• Reflexiona sobre la justícia i dignitat humanes.
• Estil acurat amb llenguatge cuidat, el qual mostra amor per la seua llengua.
• Apareixen abundants descripcions detallades i minucioses.
• El model de narració és versemblant, lineal i parla sobre la naturalesa tal com l'autor l'ha coneguda.

Mercè Rodoreda: Introspecció i Simbolisme

Mercè Rodoreda va començar escrivint a publicacions periodístiques. Va patir les conseqüències de l'exili, una vida amorosa agitada i la guerra. Rep influències d'autors estrangers com Virginia Woolf. Destaca l'acurada descripció psicològica de personatges, sobretot femenins, que estan sotmesos al destructor pas del temps. Els personatges evolucionen al mateix temps que la realitat que els envolta. Destaca el paral·lelisme entre els pensaments dels personatges i la descripció dels llocs, persones i situacions. Els diàlegs es confonen amb els pensaments. Hi apareixen constants canvis en els estils del discurs. La narració, la descripció i el diàleg són essencials en les seues narracions. Hi ha elements existencialistes, neorealistes i simbòlics. El 1962 va publicar La plaça del Diamant, on Rodoreda hi tracta la història senzilla d'una dona de les classes populars i, per mitjà de les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que va a haver de viure. La plaça del Diamant tracta la Guerra Civil com un rerefons; la narració se centra en la psicologia de la protagonista. Les tècniques del monòleg interior i l'ús indistint de l'estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica, incorporant també elements simbòlics.

Dels Anys 70 fins a l'Actualitat

Des dels anys 70 fins a l'actualitat destaca l'anomenada "generació literària dels setanta", un grup d'escriptors amb trets comuns, que havien viscut el final de la dictadura franquista i s'havien format amb còmics, cinema i televisió. En l'època que escrigueren, el realisme històric estava en crisi, així que mostren el desarrelament social i tenen un caràcter de crònica social mitjançant l'exaltació del món interior del protagonista. Les característiques d'aquesta narrativa són:

• Actitud lírica i intimista de l'autor.
• Existència d'una denúncia social front a la repressió viscuda i el desengany polític.
• Es juga amb el llenguatge introduint elements de la literatura d'altres autors dins de la pròpia. Intertextualitat.
• Es pren una actitud de revolta social transgredint les normes restrictives a què havien estat sotmesos durant la dictadura.
• Els autors conreen gèneres com l'històric, de viatges, eròtic o policíac.

A partir dels anys 80 la llengua s'incorporà a l'ensenyament. Els autors d'aquesta època barregen els diferents gèneres buscant un públic més ampli i amb l'objectiu d'educar valors i el gust per la lectura.

Quim Monzó: Quotidianitat i Absurd

Quim Monzó. La narrativa de Quim Monzó reflecteix la vida quotidiana i el modernisme de la societat. Transforma la realitat quotidiana amb la imaginació per a apropar-se a les inquietuds del lector, que són també aquelles dels personatges i de l'autor. Posa de manifest les contradiccions de la societat d'aquell temps:

• Incomunicació social i solitud de les persones individuals dins d'un món massificat. Això es mostra mitjançant la deformació, la caricatura i l'absurd.
• Les situacions absurdes expressen les frustracions i desitjos inconfessables dels personatges, que hi són pocs, però ben definits.
• La seua relació és tensa o indiferent, amb tendència a la rutina, que es trenca amb una situació sorprenent que condueix a un infern.
• Es centra en la descripció de la personalitat dels personatges: frustració, desencant per la rutina, fantasies i desitjos. Buidor i absència de sentit, superficialitat, insatisfacció, desmotivació, impossibilitat de trobar al·licients.

Exemples: Uf, va dir ell, Benzina, etc. Formalment utilitza l'humor amarg, ironia, sarcasme, frases curtes, col·loquialismes i vulgaritats.

Teatre: Postguerra fins als Anys 70

Teatre de la postguerra fins als anys 70. Al principi de la postguerra el teatre català va ser completament prohibit. Més avant es va començar a permetre, però no es permetia traduir obres estrangeres. Les obres que s'hi representaven eren reposicions anteriors a la guerra i textos subjectes a una forta censura. A partir del 50 destaquen Salvador Espriu, Joan Oliver i Manuel de Pedrolo i es permeten les traduccions, el que renovà l'escena amb el neorealisme, els corrents existencialistes i el teatre èpic. Això propicià l'aparició del realisme social als anys 60. Una altra novetat important per la renovació que causà; la formació que oferí a directors, actors i autors i la coordinació de diversos grups teatrals del territori va ser la fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. Hi destaquen dues modalitats de teatre:

• Teatre document, que representa i analitza un fet històric.
• Sàtira política, que utilitza l'humor per a acompanyar a l'anterior.

Els grups teatrals que destaquen són: Pluja, el Rogle, Els Joglars (per les seues obres polèmiques). Més avant van aconseguir prestigi: Tricicle, Comediants... Els autors més destacats són: Joan Brossa i Manuel de Pedrolo.

Manuel de Pedrolo: Teatre de l'Absurd

Manuel de Pedrolo. El teatre de Pedrolo és circumstancial i sorgeix amb l'impuls que va suposar l'Agrupació Diplomàtica de Barcelona. Recorre al teatre de l'absurd per burlar el rigor de la censura. Denúncia les situacions que limiten la llibertat i reflexiona sobre l'essència de la nostra espècie. Els temes dominants són la repressió sexual i política, la solitud, els conflictes socials i la visió d'un món futur. Les obres estan ambientades en un temps i un lloc imprecisos i els noms dels personatges solen ser inventats. El seu teatre és pessimista, considerant els problemes col·lectius. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior i tracten d'explicar-lo, però preocupats també pel món dels altres. Viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen el record imprecís del passat que els confon. La seua obra està plena de símbols i utilitza un lèxic teatral directe, adequat a les necessitats escèniques.

Josep M. Benet: Realisme i Crítica Social

Josep Maria Benet i Jornet té inspiració realista i es basa en tècniques d'origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic...). El tema sol ser la problemàtica de la generació de la postguerra amb les seues grans limitacions. Denuncia aquells que, en obtindre benestar econòmic, s'obliden de les penúries que passaren abans. Les seues obres més destacades són: Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la ràdio parlava de Franco, algunes traslladades al cinema. Va ser creador de serials televisius de gran audiència a Catalunya. Poble Nou va ser la primera telenovel·la en català i va crear tot un fenomen social. Els temes eren el canvi de fortuna en una família i la contraposició entre vell i nou. L'acció es desenvolupava a Barcelona i l'argument es basava en quan a la mare de la família Aiguadé li toca la loteria. Apareixien addicionalment històries secundàries, que mostraven divorcis, paternitats no reconegudes, homosexuals... Amb això l'autor pretenia contribuir a la integració social, a transmetre els valors de la tolerància i a la normalització lingüística.

Joan Francesc Mira: Identitat i Nacionalisme

Joan Francesc Mira. L'eix genèric de les seues reflexions és la qüestió de la identitat i les seues conseqüències derivades, generalment en política. El nacionalisme, la relació entre cultura i poder, la creació d'identitats i de símbols representatius, la importància de les llengües per a crear consciència col·lectiva i la possibilitat de manipular aquests interessadament. Les seues reflexions parteixen de la seua experiència personal i la dels lectors, fent la lectura propera, accessible i suggeridora. Demostra, escèptic front a les veritats absolutes, el problema peculiar de valencians i catalans front a la seua condició nacional, equiparant-ho a altres pobles del món. En Crítica de la nació pura analitza el nacionalisme des de l'antropologia social. Desfà els tòpics sobre la puresa i unificació sense contradiccions de la nació i la mostra com una creació social, humana, dependent de símbols i en evolució. Amb una sòlida argumentació aporta una crítica als adeptes al nacionalisme espanyol.

Poesia: Postguerra fins als Anys 70

Poesia de la postguerra fins als anys 70. Al principi es va fer una poesia hermètica, amb preocupacions metafísiques i religioses que reflecteixen el descontentament amb la situació política i social. Tingué influències de l'existencialisme francès i l'humanisme cristià.

• Poesia simbolista: destaca el poder suggeridor de la paraula amb abundants metàfores, símbols i rigor formal. Els temes són l'angoixa vital, la llunyania i el desarrelament dels autors en l'exili.
• Poesia avantguardista: experimenta amb el llenguatge incloent recursos visuals i també utilitza formes més clàssiques amb contrastos entre llenguatge culte i col·loquialismes. Els temes són les preocupacions existencials, la solitud, el desemparament, la denúncia social, l'antifranquisme i les reivindicacions nacionalistes.
• Realisme social: descripció de la realitat de forma cruel per a denunciar les injustícies de la dictadura i reclamar llibertat. El poeta que es dirigeix a la totalitat de la població amb llenguatge senzill i amb fons religiós.
• Nova cançó: grup de cantants de gran qualitat musical i literària perseguits per la dictadura que difongueren idees polítiques i promocionaren la poesia clàssica.
• Anys setanta: poetes joves que experimentaven amb el llenguatge i fugien del realisme, amb una poesia introspectiva i hermètica.

Vicent Andrés Estellés: Realisme i Compromís

Vicent Andrés Estellés va ser un autor reconegut als anys 70. Als anys 50 publica obres com La Nit, en les quals presenta la realitat dolorosa de la postguerra. Els temes són l'angoixa per la monotonia de la vida i l'opressió política i moral. Anticipa la poesia realista dels anys 60. Poc després escriu Llibre de meravelles on es veu a si mateix com el poeta que té la responsabilitat de contar les misèries del poble. Les seues aportacions són:

• Narració de la crua realitat: fam, mort, precarietat, dolor de la postguerra, misèria, amor, sexe i repressió moral.
• Estil col·loquial però literari que no es pot separar de la seua temàtica i del poble.
• Referències a la cultura popular per a mostrar la quotidianitat i realitat, que denuncia amb la ironia i la paròdia.
• Referències a la literatura universal.
• Teatralitat amb aparició del destinatari que és a vegades ell mateix o algun suposat interlocutor.

Estellés conta històries populars o llegendes urbanes.

Poesia Actual: Introspecció i Experimentació

Poesia actual. A final dels anys 60 el realisme entra en crisi per la transició democràtica. Apareix una nova generació de poetes, encapçalats per Pere Gimferrer, que canviaran l'accent del social a l'individual. Influïts pel simbolisme i el surrealisme, experimenten amb el llenguatge, el qual conceben com un instrument d'introspecció. Característiques:

• El trencament amb el realisme. Actitud lírica i intimista.
• La manifestació del món cultural de l'escriptor a través de la intertextualitat i les referències a altres autors.
• La recreació sublimada del món prohibit de la infantesa i de la joventut viscudes.
• La incorporació de la cultura moderna, el cinema, el còmic.
• Experiments sobre les possibilitats dels gèneres poètics i narratius.
• El retorn a l'estètica simbolista i formalista amb un llenguatge molt elaborat, ric en imatges i de difícil interpretació.
• El retorn a l'existencialisme. Crisi de les ideologies i l'actitud de revolta envers l'educació rebuda, amb un món que no reconeixen com a propi.
• La poesia presenta un cert continuisme, però n'accentua l'experimentalisme. La tendència a l'intimisme i l'actitud meditativa.

Miquel Martí i Pol: Compromís i Quotidianitat

Miquel Martí i Pol. La seua obra, senzilla, ha tingut una gran difusió gràcies a la col·laboració amb cantautors com Lluís Llach i Rafael Xambó, que han musicat nombrosos poemes. El ressò social d'aquest autor està lligat a alguns fets que han marcat la seua vida:

• El lligam al poble nadiu, on ha viscut sempre.
• La condició obrera, com a escrivent a una fàbrica tèxtil des dels 14 anys fins als 43, que l'ha ajudat a connectar amb els lectors conscienciats amb la realitat obrera durant els anys 60 i 70.
• Les conseqüències de l'esclerosi múltiple que el va deixar greument impedit.
• El compromís del poeta amb el país i amb la justícia social.
• Els seus poemes descriuen la realitat d'herois de la vida quotidiana: les faenes d'obrers, mestresses de casa, jubilats… Tenen consideració d'autèntiques gestes.
• El seu llenguatge directe i narratiu sense caure en el simplisme. Amb paraules senzilles i ben triades, aconsegueix metàfores originals i evocadores que atrauen l'interès del lector.