Literatura catalana anys 20 i 30

INTRODUCCIÓ: La Guerra Civil (1936-1939) trencà totes les iniciatives i realitzacions polítiques i culturals anteriors. Mort, misèria, fam, exili, por, prohibicions, repressió, són paraules que caracteritzarien la immediata postguerra, a més, amb la Segona Guerra Mundial es clausuren les fronteres i fins al 1955 durà el bloqueig internacional. Una situació com aquesta va afectar a la vida ciutadana i cultural. Els intel·lectuals patiren com els altres els efectes de la guerra, però a més, varen veure trencades les seves possibilitats literàries. Va començar un procés d’espanyolització que va suposar la supressió d’organismes que havien dut a terme una intensa activitat cultural en els anys anteriors (Conselleria de Cultura, Institució de Lletres Catalanes...), la desaparició de diaris i revistes, etc... Es prohibí l’ús de la llengua catalana, reduint-la a l’àmbit familiar, les poques edicions catalanes que aparegueren davant els cinc o sis anys següents varen ser clandestines o realitzades fora de l’Esta Espanyol. Els lectors, en conseqüència també disminuïren.La majoria d’escriptors s’exiliaren, entre ells: Josep Carner, Pau i Pagès, Carles Riba, María Rodoreda, Pere Calders...Quan el règim franquista permeté novament edicions en llengua catalana fou de manera molt restrictiva, poesia, reedicions d’obres antigues... Literatura per a cercles reduïts i erudits, res pogués interessar i arribar a la gran massa de possibles lectors.Novament el cinema i la ràdio tampoc podien fer en català.

ETAPES: 1ª ETAPA (1939-1946)(etapa més restrictiva): La literatura catalana va ser clandestina en aquesta etapa, els intel·lectuals que no s’havien exiliat s’organitzaren segons un programa de recuperació lingüística i cultural molt concret. Primer, es reunien a cases particulars i després varen formar grups (Grups “Miramar”, “Estudi”...) feien lectures, conferències... I sortiren edicions d’obres diverses (per exemple, Carles Riba), a l’any
1944 també clandestina, aparegué la revista “Poesia” que mitificà la figura de Bartomeu Rosselló- Pòrcel.

2ª ETAPA (1946-1955)(lleu obertura):La derrota de les forces de l’eix al final de la Segona Guerra Mundial, significà una lleu liberalització de l’ambient. S’iniciaren els contactes entre els intel·lectuals catalans i els de la resta del país. La literatura catalana, molt lentament, sortí de la clandestinitat i tornà a ser pública. Reaparegueren o nasqueren editorials (Barcino, Moll...). Es crearen premis literaris (Jonoy Martorell... “Ossa Menor” de poesia, Víctor Català de contes... Es recuperà el teatre, per exemple Rosinyol o Sagarra). En tot, la tasca clandestina continuà, ara lligada als nuclis universitaris. De les diferents facultats sortiren revistes culturals que impulsaren la vida universitària amb propostes noves.

3ª ETAPA (1955-1970)(Espanya a l’ONU: imatge de tolerància i obertura):A partir dels últims anys de la dècada dels 50’ es començaren a produir algunes obres diguem-ne “normalment” “la censura continuada”. Distingim dues generacions d’escriptors: aquells que, formats i el algun casos ja coneguts avanç de la guerra havien deixat d’escriure i ara tornàvem a la llum pública; i uns altres de més joves que iniciaven en aquell moment la tasca intel·lectual. Els primers varen ser els més afectats per la desfeta bèl·lica que patí el país. Són els escriptors que d’una manera més directa fan literatura sobre la Guerra Civil des dels precedents més immediats fins a l’exili o els camps de concentració passant per la rereguarda i el front. Pensem en Riba, Carner, Espriu, Rodoreda, Calders.Els més joves, mancats d’una tradició i d’una vida literària i cultural adient, hagueren de suplir les diferències de manera autodidàctica. Els punts bàsics del seu programa varen ser dos: D’una banda, normalitzar definitivament la llengua i, de l’altra, arribar a una entesa entre la ideologia marxista i la cristiana més dinàmica. Podem destacar Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés.

4ª ETAPA (1970-1980):Els últims anys de la dècada dels seixanta són marcats per dos fets que incidiren de manera especial en el desenvolupament posterior de la nostra literatura. D’una banda, la lluita dels universitaris pel Sindicat Democràtic (1965-1966), de l’altra, el maig del 1968.Els escriptors que comencen a produir en aquests anys, majoritàriament universitaris viuen enlluernats pel món estranger i les seves obres reflecteixen les noves experiències (Universitats i irreligiositat, els nous mitjans de comunicació, drogues i sexe). Autodidàctiques com els anteriors, i formats en el bilingüisme abusen una certa pobresa de llenguatge i de tècniques. Cal destacar: Terenci Moix i Carme Riera, Quim Monzó, María Antonia Fuster.

LA LITERATURA DE L’EXILI:Els autors que al 1939 deixaren el país varen organitzar-se molt aviat per tal de mantenir vius uns lligams cívics i emotius i alhora, d’afirmar i conservar la llengua i la cultura catalana. Fins a l’any 1950 (aproximadament)  la tasca dels exiliats va ser importantíssima.Les revistes culturals i de partits, conferències, commemoracions, edicions de llibres..., serviren d’elements aglutinadors dels exiliats i varen fer de substitutiu les activitats que no es podien dur a terme a la península. A partir dels anys 50’ la literatura catalana a l’exili és bàsicament testimonial.

POESIA:Pel que fa a la poesia, ja des del primer moment de la postguerra jugarà un paper important, tant des de l’exili com des de la clandestinitat. La poesia serà el medi que donarà continuïtat a la literatura anterior a la Guerra Civil i que assegurarà la supervivència d’una cultura amenaçada i atacada. Lògicament, aquest paper el jugarà conjuntament amb el paper que s’atorgarà la llengua, la qual es convertirà en el símbol absolut d’una cultura u d’una pàtria.

TENDÈNCIES LITERÀRIES:· Estètica postsimbolista: Aquesta poesia en els primers moments de la postguerra trobarà en Carles Riba la figura del mestre i de l’animador.· Conviurà la poesia pura i una poesia força relacionada amb el context històric, i la situació que Catalunya vivia sota el règim franquista.· Al mateix temps es treballa acuradament el llenguatge i els mots, tradició iniciada en el Noucentisme.· També hi trobarem una actitud més propera a les problemàtiques sorgides a la postguerra.· Cap als anys 40, tot i que en un segon pla, comença a prendre el relleu la figura de Joan Brossa, qui, tot i donar importància a la paraula, iniciada la investigació del vessant visual de la poesia i, fins i tot, de la negació del llenguatge.

Des de la perspectiva històrica-social, és important el canvi que es produirà en l’estètica de la poesia després de la mort de Carles Riba l’any 1959. La paraula poètica iniciarà un nou camí que donarà pas a un corrent estètic que mostrarà de forma crítica la realitat històrica i quotidiana. La poesia serà el mitjà que permetrà expressar-se dins de la repressió del règim. Es tracta del Realisme històric.La poesia també es convertí en un mitjà d’identificació i intensificació cultural en els Països Catalans: al País Valencíà apareix la figura de Vicent Andrés Estellés, i a les Illes Balears sorgeix Maríà Villangómez.

NARRATIVA:A la dècada dels anys trenta s’escrivien moltes novel·
Les en català i es publicava un nombre important de traduccions de novel·listes estrangers. El corrent literari que va dominar aquells anys va ser el de la novel·la psicològica.Però després de la Guerra Civil el govern franquista imposà uns límits molt estrets a la publicació de llibres en català i, a més, la censura se’ls mirava amb més atenció. Això va suposar per a la narrativa un període de silenci forçat. El gènere no es va recuperar fins a la dècada dels cinquanta, amb Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga, les dues grans figures de la narrativa de la postguerra. A més, cal tenir en compte la gran obra de Josep Pla, dins el corrent de prosa realista, que va reprendre la publicació de llibres en català a final dels anys quaranta.Varen haver de passar uns trenta anys perquè el mercat editorial en català assolís un volum considerable per fer possible la professionalització d’un bon nombre d’escriptors i, per tant, que la literatura catalana es pogués considerar “normal”

CORRENTS PRINCIPALS DE LA NOVEL·LA DE POSTGUERRA:Durant la postguerra va quallar una narrativa en català de gran qualitat literària en què es distingeixen dos corrents diferents:

LA NOVEL·LA PSICOLÒGICA:· Anàlisi descriptiva de la psicologia dels personatges. Sovint comporta la substitució de l’acció externa per a la creació de mons interiors.· Els personatges tenen sentiments de soledat en moltes ocasions.· Reflexió sobre el pas del temps, unes vegades amb un to nostàlgic i d’altres amb un to existencial.· Els personatges estan representats per símbols.· Introducció de noves tècniques narratives, per exemple, la del monòleg interior.

LA PROSA REALISTA:· Utilització d’un llenguatge col·loquial, sense figures retòriques, per bé que molt elaborat.· Retrat fidel de la vida quotidiana.· La narració per importància enfront de la descripció.· Els llibres no sempre són pròpiament de ficció, sinó que algunes vegades s’empren gèneres com els dietaris, les memòries, l’assaig.Exemple d’autor de la prosa realista és Josep Pla.

TEATRE:Durant els anys del mandat de postguerra, el teatre en català va ser completament bandejat dels escenaris (fins i tot Els populars, “Els Pastorets”). El 1946 es pogué tornà a representar teatre en català, però fins 10 anys després na varen ser permeses les traduccions.En aquests anys exiliats o prohibits, els autors més dinàmics davant de la guerra, el panorama teatral no va oferir cap novetat d’interès. Només J.M. De Sagarra i Carles Soldavila, aconseguiren estrenar obres d’un cert relleu.A la segona meitat dels anys 50’ s’inicià una positiva recuperació (estrenes d’Espriu, Oliver, Brossa, Pedrolo ; creació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona...), que fou consolidada o la dècada següent.Cal destacar l’escola Catalana d’Art Dramàtic Adrià Gual, que tingué un paper decisiu a la tasca de connexió del teatre català amb els més moderns corrents europeus. Un aspecte interessant d’aquesta etapa va ser l’aparició de molts de grups de teatre independent la majoria no professionals.Uns dels autors més significatius destaquem J.M. Bonet i Jornet i Jordi Teixidor (El Retauler del flautí, 1970).El teatre ha tendit en les darreres dècades, a passar en primer pla la part d’espectacles en detriment del text, s’ha caracteritzat per la recerca de noves formes expressives. Un exemple d’això són les obres del grup “Els joglars”, que varen obtenir un gran èxit internacional.

SALVADOR ESPRIU:L’extensa obra de Salvador Espriu abasta els gèneres de la narrativa, la poesia i el teatre.Espriu inicià la seva obra amb narracions que ja anunciaven una peculiar visió de la vida i una manera també peculiar d’analitzar el món i l’ésser humà (Laia, 1932; Ariadna al laberint grotesc, 1935).Però la Guerra Civil va fer que Espriu abandones el conreu de la narrativa i es decantés cap al món poètic: la poesia li oferia més concentració expressiva, característica que va anar depurant al llarg de la seva vida en una recerca constant de la paraula precisa. En aquest sentit, la llengua de la poesia d’Espriu és una llengua elaborada. El seu llenguatge poètic és sovint aspre, però sempre original i ple de suggeriments.D’altra banda, Espriu va ser autor d’una obra teatral que va fruir d’una notable projecció en la societat catalana.

La mort:

Salvador Espriu va viure obsessionat pel tema de la mort. La dolorosa experiència no féu altra cosa que abocar-lo cada vegada més a la consciència que la vida és només un camí fatídic cap a la mort.Espriu abandona la sàtira i ens mostra el tema de la mort de manera elegíaca, com una experiència interioritzada de la qual emanen els seus versos (Cementiri de Sinera (1946), Les hores (1952)).

El compromís:

Salvador Espriu forma part de la generació de poetes que veuen com el que havia estat el seu món queda destruït per la Guerra Civil. També forma part del grup d’intel·lectuals que, al davant de la desfeta, opten per quedar-se a Catalunya, la qual cosa els fa viure en una situació d’aïllament.El tema del compromís d’Espriu amb el seu poble, el llibre més paradigmàtic: La pell de brau (1960).

La divinitat:

La idea de la divinitat de Salvador Espriu respon a la que un llibre de la Bíblia, el Llibre de Job: un déu que vigila però que no es deixa veure; Setmana Santa (1971).Davant la realitat d’una Europa destruïda de la Segona Guerra Mundial alguns autors teatrals optaren per referir-se als fets recents només amb al·legories a través de recreacions dels mites clàssics.L’any 1939 Salvador Espriu ja havia escrit una primera versió d’aquest mite clàssic, Antígona, la versió definitiva fou publicada l’any 1969.

Antígonia:

El rebuig a l’horror de la guerra i, sobretot, la situació del país dividit entre vencedors i vençuts. En el mite renovat que presenta l’autor, Antígonia desobeeix les ordres del nou rei de la ciutat, Crenot, i emprèn la dura tasca de donar sepultura al germà perdedor. Crenot, que havia decretat que el vencedor (Etèocles) fos enterrat amb tots els honors, mentre que el vençut (Polinicies) havia de ser deixat sense enterrar, condemna a mort l’al·lota per desobediència.En la metixa línia, cal esmentar una altra obra d’Espriu, Primera història d’Esther (1948).Finalment, cal esmentar l’obra Una altra Fedra, si us plau, escrita el 1977 a petició de l’actriu Núria Espert.

MERCÈ RODOREDA:La narrativa de Rodoreda respon a la tècnica de l’anàlisi psicològica. Temàticament, està centrada en les relacions home i dona. Són sempre unes relacions insatisfactòries d’oposició entre els dos sexes. El resultat és la frustració de la dona, que sol actuar com a víctima passiva.Les novel·les i els contes de Rodoreda, escrits des del punt de vista de la dona, reflecteixen la feblesa femenina en un món d’homes i se’n desprèn una visió profundament pessimista de la vida. Una altra constant és la interiorització d’aquests personatges a través d’un tipus d’escriptura parlada, sovint ingènua amb la qual l’autora vol recuperar el parlar de la gent del poble i mostrar la visió que les dones de les classes populars tenen de la realitat.Primeres obres:

Aloma:

Entre el 1932 i el 1936 Mercè Rodoreda va escriure quatre novel·les. Ella, però, no va voler-les considerar dins de la seva obra literària perquè eren novel·les d’aprenentatge.La primera novel·la, dons, de Mercè Rodoreda és Aloma (publicada el 1938 i refeta el 1969)Aloma es pot considerar una novel·la psicològica en què es fa el retrat d’una adolescent a través de la qual es dóna una visió del món de la Barcelona de preguera.El 1958 publicà Vint-i-dos contes, un recull on continua la temàtica del triangle amorós que ja havia encetat a Aloma.

La plaça del Diamant:

Amb La plaça del Diamant Mercè Rodoreda, reprèn la producció novel·lística. És, probablement, la seva novel·la més coneguda. Publicada el 1962, fou rebuda amb gran fervor per la crítica.CAPÍTOLS 1-16:A la primera part de La plaça del Diamant, hi impera l’alegria del barri, el batibull de la vida que gira a l’entorn de la plaça que dóna títol al llibre, amb una Colometa joves, senzilla i carregada d’il·lusió per un futur que no gosa imaginar. El seu matrimoni, el rebombori de la preguera i el naixement dels seus dos fills presideixen aquesta part de l’obra, en què ja s’observa la submissió de la dona a la voluntat del marit i la presència constant dels coloms a casa seva, uns elements que ràpidament es convertiran en el símbol de l’angoixa de la dona.CAPÍTOLS 17-32:A la segona part la Guerra Civil fa acte de presència amb tota la seva crueltat. Amb el marit al front, on finalment mor,  la Colometa viu els moments més tristos, que la condueixen cap a una situació límit. Malgrat tot, és aquí on comença a prendre alguna decisió que, finalment, la conduirà cap a l’alliberament personal.CAPÍTOLS 33-49:A la tercera part, vídua, la Colometa refà la seva vida al costat d’un botiguer del barri que li proposa casar-s’hi. Els fills creixen i ella, que es va fent gran, s’evadeixen del món real creant un món mental carregat de mites.

Mirall trencat:

narra la història d’una família de l’alta burgesia barcelonina des dels seus orígens fins a la seva desaparició. Situada l’acció a la primera meitat del Segle XX, la novel·la transcorre al llarg de tres generacions.

Mercè Rodoreda desplega a Mirall trencat un ventall de tècniques narratives que donen a l’obra una riquesa enorme: narrador omniscient, monòleg interior, tècnica de l’estil lliure indirecte.

Darreres obres: El juny del 1980, Viatges i flors, 1980, Quanta, quanta guerra... El 1986, obra pòstuma La mort i la primavera.

LLORENÇ VILLALONGA:Villalonga publicà alguna novel·la i alguna peça teatral en castellà i es dedicà a una àmplia activitat periodística, també en castellà.

Mort de Dama:

Mort de Dama es va publicar el 1931. El personatge central, una vella senyora aristocràtica anomenada Obdúlia de Montcada, és la representant de tota una classe social que sobreviu encara a la Mallorca ancestral.L’agonia d’Obdúlia de Montcada esdevé, de manera caricaturesca i sarcàstica, l’agonia d’una classe social sencera.

Bearn:

L’obra s’explica en funció a la seva terra, Mallorca i el seu origen aristocràtic illenc i gira al voltant d’una creació mítica Bearn que culmina amb la novel·la del mateix títol.Si mort de Dama és una caricatura d’un món en declivi, Bearn s’alça com una elegia magnífica d’aquest mateix món. Tota la novel·la és un tribut plàcid i tendre a aquests grans senyors de l’aristocràcia que temps enrere havien dominat Mallorca i que ja no tornaran mai més.El gran protagonista de Bearn és don Toni, aristòcrata pràcticament Arrúïnat que viu en una possessió juntament amb la seva esposa, María Antònia. Estructurada en dues parts, tot en la novel·la sembla plantejat a partir de binomis constants: la joventut/la vellesa; la infidelitat/ la fidelitat...A la primera part don Toni cerca desesperadament retenir el pas del temps i, com Faust, conservar l’eterna joventut venent-se, metafòricament, l’ànima al diable. A la segona part, assumida la vellesa, son Toni cercarà no la joventut sinó la immortalitat escrivint les seves memòries, al costat de la seva esposa, cada vegada més gran, més tendra i encantadora.Altres novel·les: Flo la vigne (1974); La Lulú, a més podem esmentar dos  reculls de narrativa curta: El lledoner de la Clastre, De fora Mallorca (1966).

MIQUEL MartÍ I POL: Obra:1ªETAPA (Dels plantejaments existencialistes al Realisme històric):

Les seves primeres creacions poètiques reflecteixen situacions personals relacionades amb l’experiència religiosa, però aviat el contacte amb el món del treball li va donar material per fer una poesia en què reflexiona sobre els seus problemes socials en un ambient i en uns anys conflictius.2ªETAPA (De l’enclaustrament a una nova obertura):De l’època en què es manifesta la seva malaltia són els poemes més esqueixats, reflexions sobre la solitud i la mort (Vint-i-set poemes en tres temps (1972)).A partir del 1977, un cop estabilitzada i assumida la malaltia, Martí i pol mira el món amb uns ulls diferents. S’enceta una etapa de renovat compromís amb si mateix i amb la col·lectivitat. D’aquí en neix Estimada Marta (1978), un conjunt de poemes que gira entorn de la temàtica amorosa. (Llibre d’absències (1985); Després de tot (2002)).Estimada MartaEn els quinze poemes d'Estimada Marta, Miquel Martí i Pol segueix un procés de coneixement interior plenament lligat a l'experiència personal. Ara, però, inicia una etapa nova en la qual unes enormes ganes de viure es tradueixen en una represa del tema amorós. En els poemes, les paraules, de gran densitat i capacitat de suggestió, estan expressades amb senzillesa.