Literatura Catalana: Anàlisi d'Obres i Autors Clau

Joan Fuster - Diccionari per a Ociosos

Aforisme

Un aforisme és una sentència breu que expressa un pensament complex de forma colpidora i estètica. Es pot considerar un subgènere de l’assaig que consisteix en una proposició contundent que resumeix de manera sintètica i provocativa un pensament.

Aquesta manera d’escriure va fascinar Fuster, qui va publicar el seu primer recull d’aforismes en 1960 amb el títol Judicis finals, i va reprendre el tema en 1968 amb Consells, proverbis i insolències.

Característiques de l'estil de Fuster

Aquest fragment titulat "Aforisme" forma part del Diccionari per a ociosos, publicat l'any 1964. En aquesta obra es recullen 61 reflexions ordenades alfabèticament.

Fuster fa un repàs dels grans temes importants del segle XX, al costat també de temes de sempre com el sexe, l’amor, la mort, o la llibertat, i reflexiona o fa reflexionar sobre els problemes de l’ésser humà modern. El Diccionari per a ociosos és considerat una obra d’assaig deliberatiu escrit en un registre formal però amb un to que incita a la familiaritat.

Context de l'obra

El Diccionari per a ociosos va ser publicat l'any 1964. Es tracta d’una recopilació d’assajos de tipus deliberatiu, on es tracten diversos temes amb el filtre de la personalitat de l’autor i la seua visió del món.

Aquest gènere va tenir una cabuda difícil en les estretors del primer franquisme. Els primers assajos publicats en català als anys 50 van ser obres de temàtiques religioses i històriques, perquè la dictadura les considerava poc arriscades perquè el públic era minoritari. Amb el gir dels seixanta, quan es publica l’obra, s’obren noves possibilitats d’expressió. Això es va demostrar amb la inauguració d'Edicions 62, una editorial que va nàixer l'any 1962 amb la publicació d’un altre llibre d’assajos, Nosaltres, els valencians.

Situar en la trajectòria

L’obra de Fuster es pot dividir en dues etapes, una primera en la qual escriu poesia, on destaquen obres com Sobre Narcís (1948). Però ràpidament va començar a escriure assajos que es divideixen en tres grups. Els primers són assajos humanístics, on podem incloure Diccionari per a ociosos (1964). El segon grup són assajos de temàtiques sociopolítiques on destaca la seua obra més coneguda, Nosaltres, els valencians (1962), que va ser elaborada en ple franquisme i on explica que la seua terra no era una simple regió sinó que formava part d’un àmbit lingüístic, cultural, geogràfic i nacional més ampli. I per últim tenim estudis d’història cultural i crítica literària com La decadència del país valencià.

Característiques de l'assaig en el context de l'obra

L’assaig és un gènere on l’autor presenta un tema qualsevol adreçat a lectors no especialitzats i que es pot llegir en una única sessió. Pot ser molt breu o constar de diferents pàgines. El seu mitjà de difusió són les revistes i la premsa. Durant els anys de dictadura franquista fins a la democràcia, la censura no va permetre llibertat a l’hora d’expressar l'opinió, no obstant això, aquest gènere va abundar i els bons assagistes argumentaven de manera molt personal. Utilitza un estil informal amb un llenguatge concís i clar per a dirigir-se a tots els públics amb una lectura amena amb frases breus i directes. Sol utilitzar estructures bimembres i trimembres i destaca l'ús de paraules entre cometes.

Autors del context de l'obra

Durant els anys de postguerra, la producció assagística en català es va fer bàsicament a l’exili, i van aparéixer autors com Josep Palau i Fabre o Josep Romeu. Podem trobar tres generacions d’assagistes des dels quaranta fins als seixanta. La primera d'intel·lectuals de l’etapa del noucentisme, com Carles Riba o Josep Maria de Sagarra. La segona generació va ser d'autors que s’havien donat a conéixer durant els anys trenta amb obres com La crisi de la ficció, de Maurici Serrahima. I finalment la generació d’escriptors joves que van començar durant la postguerra, com Josep Maria Espinàs, molt interessat pels llibres de viatges, o Josep Maria Castellet, un gran referent de la lluita cultural contra la dictadura.

Evolució de l'assaig amb posterioritat

A mesura que el sistema de mitjans de comunicació en català es normalitza, es consolidaran els articles d’opinió amb un àmbit en el qual destaca Joan Fuster al costat de Montserrat Roig o Quim Monzó. En els darrers anys, els blogs i les xarxes han estimulat formes d’escriptura que s’assemblen molt als dietaris i als aforismes respectivament, i que han sabut aprofitar autors com Jaume Subirana o Tina Vallès.

Autors posteriors

En l’assaig actual trobem figures com Montserrat Roig amb títols com Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), o un altre autor com és Jaume Subirana amb obres com Adrada (2005) que s’endinsa en els records individuals i col·lectius del canvi de mil·lenni, o Cafarnaüm (2017), on conta records i vivències personals.

Mercè Rodoreda - La plaça del diamant

Context de l'obra

Mercè Rodoreda va escriure la seua obra l'any 1962, en el règim franquista. En eixa època, la censura es va relaxar a l'àmbit literari i lingüístic. Això va permetre la creació d'una infraestructura editorial que es va anar ampliant al llarg dels 60 i 70. Aquesta etapa de postguerra es pot dividir en tres altres etapes: una de novel·la psicològica, una altra de realisme objectivista i literatura fantàstica, i una última d'humor i ironia. La plaça del diamant correspon a l'etapa de maduresa de l'autora, que va escriure-la quan estava exiliada a Suïssa.

Situar en la trajectòria

La plaça del diamant va ser escrita l'any 1962, en l'etapa de maduresa de l'autora, dues dècades després que es truncara la seua trajectòria pel franquisme, l'exili, i la Segona Guerra Mundial, fets que reflecteix en les seues obres. Els llibres que va escriure es centren majoritàriament en protagonistes femenines, heroïnes que recorden el seu passat i com era la seua vida, i tenen en general un final obert.

Característiques de la narrativa en el context de l'obra

Al context de postguerra, va costar redreçar l'estructura editorial i cultural d'abans de la guerra civil, i va haver-hi una producció literària molt baixa. Als anys 50 es van escriure novel·les de gèneres tradicionals, però a partir de 1957 van sorgir noves veus com la de Josep Maria Espinàs. Als 60 es va liberalitzar un poc la represa cultural, perquè el franquisme va ser pressionat per l'oposició i la política internacional.

Autors del context de l'obra

Destaquen autors com Pere Calders, qui va escriure contes com Cròniques de la veritat oculta, obra que representava la literatura de l'absurd. O l'escriptora Maria Aurèlia Campmany, qui va escriure novel·la, teatre, i assaig, i obres com Betúlia en la qual descriu la situació que hi havia a la postguerra.

Models i corrents del context de l'obra

Tres corrents principals, realisme: intenta reflectir la realitat amb una posició compromesa; existencialisme: analitza el sentit de la vida; i la novel·la d'experiència bèl·lica: van escriure-la solament alguns autors.

Evolució de la narrativa amb posterioritat

La mort de Franco va suposar el pas a la democràcia, la qual va fer canvis socials i polítics que van possibilitar la normalització d'un mercat literari en valencià.

Als anys 70 van aparéixer nous narradors com Terenci Moix, o Joan F. Mira, que mostren en les seues obres la preocupació i la visió del món d'una generació nascuda en la postguerra.

Als anys 80 es va començar a escriure més novel·les de molts tipus com van ser policíaca, de ciència-ficció, de terror, històrica, i eròtica.

Autors posteriors

Destaquen autors com Quim Monzó, qui va escriure amb un estil molt propi, obres com Uf, va dir ell, analitza les formes de la vida de la societat occidental, retrata la societat hedonista, i fa ús de la ironia. També autores com Montserrat Roig, qui va ser periodista i escriptora. En les seues obres com Digues que m'estimes encara que sigui mentida, destaca la sexualitat femenina i les relacions entre dones. Tracten majoritàriament d'històries narrades des de l'òptica de la dona, semblant a Mercè Rodoreda.

Autores posteriors i al context

Maria Beneyto, Montserrat Roig, Carme Riera, i Maria-Mercè Marçal.

Vicent Andrés Estellés - Llibre de meravelles

Context de l'obra

Durant el primer franquisme, els escriptors que suportaven la II República van tenir només 4 opcions: la claudicació, el silenci, l'exili, i la clandestinitat. En aquesta època la poesia era el gènere predominant perquè la censura la considerava un gènere poc perillós. A partir dels 50 la situació va canviar i van augmentar les editorials i la producció amb autors que s'havien format abans de la guerra com Salvador Espriu, i es van donar a conéixer altres joves com el propi Estellés. Però van haver d'esperar fins als 60 per a trobar una situació més favorable.

Situar en la trajectòria

El Llibre de meravelles (1971), és una crònica personal del jo líric en l'ambient de postguerra. La part central de l'obra va ser escrita entre 1957 i 1958, uns anys decisius per a Estellés, i les parts laterals el 1968. Durant els 50, l'autor va començar el contacte amb els intel·lectuals i va escriure llibres que no es van publicar fins als 70. Aquesta dècada va ser on aconsegueix l'estil propi, accentua la temàtica de la quotidianitat, aconsegueix el testimoni de la desolació, i el registre col·loquial, i on predomina el vers alexandrí. Durant els 60 només publica un poemari i treballa principalment amb llibres que ja duu entre mans. I durant els 70 va publicar molts llibres i comença amb una intensa activitat pública.

Característiques de la poesia en el context

Va haver-hi un ambient de carestia i desolació. Els poemes que es van escriure s'allunyaven de la realitat amb un discurs reflexiu relacionat amb el dolor, la mort, i l'absurd del món i de la vida. Als 50, amb la censura, es tractava de suggerir la realitat amb simbolismes, i predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu, i el rigor formal. Però al 60 va ser al contrari i es va començar a escriure amb una estètica realista, amb una funció enriquidora i alliberadora, perquè les obres sorgien d'una experiència real.

Autors del context de l'obra

Destaquen autors com Salvador Espriu, autor de poesia lírica amb temes com la mort en Cementiri de Sinera, i de poesia amb un caràcter més cívic que qüestiona la història i la identitat a partir dels 60, com en La pell de brau.

També destaca Miquel Martí i Pol amb un to popular, accessible a tots els públics, amb una constant referència a la situació social i nacional catalana, i amb obres com El poble, o Estimada Marta.

Models i corrents del context de l'obra

Hi ha tres corrents principals al context d'escriptura d'aquesta obra. El realisme: una poesia més compromesa políticament, amb major voluntat d'incidència social, però que no arribarà a ser dominant. La poesia d'arrel simbolista: amb ús de metàfores i imatges i una tendència estètica dominant. Poesia existencialista: on destaca el pessimisme, la solitud, el silenci, l'angoixa vital, i la religiositat.

Evolució de la poesia amb posterioritat

Durant els 70 i 80 comença la poesia no realista amb un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme, i que passa de narrar a evocar, i on els poetes reivindicaren la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar, i social, el desig de modernitat, i l'afany d'universalisme. A partir dels 90, els poetes abandonen la idea d'actuar com a impulsors de la transformació social, i tendeixen a l'autobiografia.

Autors posteriors

Joan Navarro (durant els 70), Grills esmolen gavinets a trenc de por (1974). Vicent Alonso (durant els 80), Albes d'enlloc (1985). Joan-Elies Adell (durant els 90), Oceà immòbil (1995).

Rodolf Sirera - El verí del teatre

Context

Aquesta obra va ser escrita l'any 1978, per la qual cosa podem considerar-la del període teatral actual. Amb la mort de Franco van augmentar els àmbits d'ús del valencià i els estatuts d'autonomia van ratificar-la com a llengua pròpia i oficial al costat del castellà. Els governs democràtics van institucionalitzar el teatre, i van impulsar noves polítiques destinades a la creació d'institucions i organismes encarregats de la producció teatral, la construcció de nous espais escènics, i la posada en marxa d'ajudes pel teatre privat.

Situar en la trajectòria

L'obra de Rodolf Sirera es pot dividir en 4 etapes. 1a: Un fort compromís amb la llengua i la història dels valencians, Homenatge a Florentí Monfort (1971). 2a: Entorn a 1977-1978, on se situa El verí del teatre. Escriptura més variada i un clar interés per treballar de manera diferent. 3a: De 1984 a 1994. Temes com la relació conflictiva entre l'intel·lectual, la societat, i el moment històric, Trilogia de les ciutats (amb el seu germà Josep Lluís). 4a: A finals del 90, després d'uns anys de silenci, amb una escriptura més personal.

Característiques del teatre en el context

El teatre valencià va estar molt influenciat pels germans Sirera. Durant els 70-80 va ser principalment espectacle i va destacar l'ús de l'expressió corporal i la imatge. A finals dels 80 això canvia i la paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral. Als últims anys va sorgir un nou tipus d'autor teatral que no es va limitar a escriure només textos. En resum, el panorama teatral a finals del segle XX i principis del XXI, va estar caracteritzat per la seua riquesa i dinamisme.

Autors del context de l'obra

Els germans Sirera, Rodolf, i Josep Lluís. Sergi Belbel, amb temes com la sàtira social i literària, el sexe, i la mort, Sóc lletja (1997). Josep Maria Benet i Jornet, Testament. Carles Alberola, Hau! (1993).

Característiques del teatre amb anterioritat

Després de la guerra civil, va haver-hi una prohibició quasi absoluta del teatre fins als 50, on es relaxa la repressió. A finals dels 50 apareixen grups de teatre independent amb postures més innovadores. Als 60 es renova el teatre per a un públic amb inquietuds culturals i literàries. Als 70 va haver-hi una tendència per l'espectacle, però a València es farà en castellà per la falta de tradició que hi havia, i també van aparéixer grups amb noves tècniques dramàtiques.

Autors anteriors

Amb el triomf franquista, el teatre es va veure obligat a emmudir, però a partir de 1946 es començà a veure la possibilitat de representar alguna cosa en català. Destaquen autors com Josep Maria de Sagarra, El prestigi dels morts (1946), o Manuel de Pedrolo, amb temes com la mort i el sentit de la vida, Cruma (1957).