La Lírica Medieval: Orígens, Trobador, Joglar i Poesia Romànica

La Lírica Medieval: Poesia Cantada i Sentimental

Durant l’Edat Mitjana, la poesia lírica, és a dir, aquella que expressa sentiments i sensacions personals, era poesia cantada. L’autor havia de ser poeta i músic.

Els orígens de la lírica medieval cal cercar-los en el Món Romà. Per una banda, en els grans poetes llatins com Ovidi i Virgili; i per una altra, en la presència de la música, el cant i el ball en els actes socials més diversos.

El repertori musical del món medieval va seguir els passos de les tradicions romanes:

• Tenien funcions semblants a la commemoració i la diversió.
• Empraven tècniques semblants al solista i al cant coral.
• Utilitzaven instruments semblants a l’arpa i la viola.

Tanmateix, la poesia medieval presenta uns continguts diferenciats: el religiós (sorgeix d’una societat profundament cristianitzada) i el profà (s’origina al mateix temps d’una societat feudal, amb la diversitat pròpia de cadascun dels seus estaments).

Trobador, Joglar i Poeta: Rols a la Lírica Medieval

En els segles XII i XIII, el concepte de trobador es contraposava al de poeta. Els poetes versificaven en llatí; en canvi, els trobadors componien en llengua vulgar cançons de caràcter profà que s’interpretaven davant un públic cortesà.

Per tal que la seva obra arribés al públic, hi havia d’haver un intèrpret: el joglar. El joglar líric havia de tenir una gran preparació, ja que havia de transmetre la cançó amb molta precisió. Podia cantar sense acompanyament, però també podia acompanyar-se ell mateix amb algun instrument o per altres joglars. Aleshores, el públic rebia la poesia a través del cant i la representació.

Tant els compositors (trobadors) com els intèrprets (joglars) eren viatgers: anaven d’un país a un altre presentant les seves obres als palaus, als castells i a les places. Per altra banda, era normal que les corts reials tinguessin al seu servei trobadors i joglars d’orígens ben diversos. Tot plegat va fer que la lírica i la música medievals tinguessin un caràcter internacional.

Lírica Trobadoresca: Poesia Culta en Llengua Romànica

A la major part d’Europa, el llatí clàssic va ser la llengua de cultura per excel·lència durant l’Edat Mitjana. L’Església cristiana la va adoptar com a única llengua oficial i li va donar un caràcter de llengua universal. Per tant, bàsicament els monjos i altres eclesiàstics eren coneixedors de la literatura llatina.

Tanmateix, a partir del segle VIII, les llengües parlades dels territoris ja eren unes altres: les Llengües Romàniques. Aquestes llengües són el fruit de l’evolució del llatí vulgar.

Les Llengües Romàniques, utilitzades oralment per tota la població des del segle VIII, no van ser utilitzades en l’escriptura fins a finals del segle XI.

Pel que fa a la poesia lírica culta en llengua romànica, la primera manifestació va ser feta en occità (la llengua dels trobadors). Aquests compositors van crear una variant poètica —una koiné— i unes regles poètiques —les razós—, que van donar a la llengua occitana la categoria de llengua culta.

L’estament eclesiàstic creava una lírica culta en llatí; en canvi, la noblesa conreava una lírica culta i innovadora en occità, ja que traslladava la vida de la societat feudal al terreny poètic i sentimental.