Límits de Plaques Tectòniques i Cicle de Wilson Explicats

Límits Divergents (Constructius)

Una vora divergent es forma quan la litosfera s'aprima i es parteix en blocs, formant un rift com a conseqüència de l'ascens i separació de materials procedents del mantell. En el límit entre l'astenosfera i la litosfera, es produeix la fusió parcial dels materials, originant-se una càmera magmàtica.

Tipus de Límits Divergents:

Valls de Rift Intracontinentals

Són grans depressions allargades, amb activitat volcànica i sísmica, com el Rift Valley africà.

Dorsals Oceàniques

Són grans cadenes muntanyoses submarines, de milers de km de longitud, situades generalment al centre dels oceans, on es crea nova litosfera oceànica.

Límits Convergents (Destructius)

Són aquelles vores en què dues plaques amb moviments oposats xoquen, i una placa (normalment la més densa) s'introdueix sota l'altra. Aquest fenomen es diu subducció i origina les fosses oceàniques i vulcanisme associat. L'enfonsament de la placa es produeix seguint un pla d'inclinació variable, denominat pla de Benioff, que concentra gran activitat sísmica.

Tipus de Límits Convergents:

Zones de Subducció

En aquestes regions, una placa oceànica més densa s'introdueix per sota d'una altra placa, ja sigui oceànica (formant arcs d'illes) o continental (formant serralades pericontinentals).

Les zones de subducció tenen molta activitat geològica:

• Terratrèmols (sovint de gran magnitud i profunditat).
• Formació de magmes que ascendeixen i generen vulcanisme.
• La formació de serralades pericontinentals (com els Andes).
• Es poden formar arcs d'illes volcàniques (com el Japó o les Aleutianes).

Zones d'Obducció (Col·lisió Continental)

Aquestes zones són àrees de col·lisió entre dues masses continentals, després que l'oceà que les separava s'hagi tancat per subducció. Com que l'escorça continental és menys densa, cap de les dues plaques subdueix fàcilment, resultant en un engruiximent de l'escorça i la formació de grans serralades. És el cas de la serralada de l'Himàlaia, formada per la col·lisió entre les plaques Índica i Eurasiàtica. Fa milions d'anys, on ara es troba l'Himàlaia, existia una zona de subducció en què el fons de l'oceà de Tetis s'enfonsava sota el continent asiàtic.

L'Interior de les Plaques: Punts Calents

Existeixen certes estructures geològiques, com cadenes d'illes volcàniques, que s'originen a l'interior de les plaques tectòniques, de vegades molt lluny de les seves vores. Un exemple clàssic són les illes Hawaii.

L'origen d'aquests arxipèlags i altres manifestacions volcàniques intraplaca s'explica per l'existència de punts calents (hotspots), que són plomalls de material calent que ascendeixen des de zones profundes del mantell terrestre. Aquests punts romanen relativament fixos mentre la placa litosfèrica es mou per sobre, creant una cadena de volcans.

El Cicle de Wilson

És un model que explica, de forma ordenada i cíclica, els processos d'obertura i tancament d'una conca oceànica, amb els consegüents processos de fragmentació continental i formació de serralades (orogènesi). Es poden distingir les següents fases principals:

1. Fase de Rift Continental: El continent es fragmenta per acció de punts calents o tensions extensionals que bomben i aprimen la litosfera fins a trencar-la, originant-se un rift continental (com el Rift Valley africà actual).
2. Fase de Mar Estret: En la línia de fragmentació es comença a generar litosfera oceànica (dorsal incipient) que separa els fragments continentals. Es forma un mar estret (com el Mar Roig actual).
3. Fase d'Oceà Atlàntic: El procés continua i els continents se separen progressivament. Entre ells apareix una gran conca oceànica amb una dorsal central ben desenvolupada (com l'Oceà Atlàntic actual).
4. Fase d'Oceà Pacífic: Quan la conca oceànica arriba a una certa grandària i la seva litosfera es refreda i es torna més densa, les vores de contacte amb els continents poden començar a enfonsar-se (subducció), generant-se una vora de destrucció activa amb fosses i vulcanisme (com passa a les vores de l'Oceà Pacífic actual).
5. Fase de Mar Mediterrani: Donada la forma esfèrica de la Terra i el moviment continu de les plaques, altres forces poden empènyer els fragments continentals en sentit contrari, de manera que la conca oceànica es va estrenyent per subducció progressiva (com està passant al Mar Mediterrani).
6. Fase de Col·lisió Continental: En desaparèixer la conca oceànica per subducció completa, els dos continents xoquen (obducció). S'origina una gran serralada de col·lisió i es forma un continent més gran (com la formació de Pangea en el passat o la futura col·lisió entre Àfrica i Europa).

El Motor del Moviment de les Plaques

Tots els models científics coincideixen que la força motriu principal del moviment de les plaques tectòniques rau en la distribució desigual de la calor a l'interior terrestre i les forces gravitatòries associades. La interpretació més acceptada combina diversos mecanismes:

• Els corrents de convecció al mantell terrestre: El material calent i menys dens ascendeix, es refreda prop de la superfície i torna a enfonsar-se, arrossegant les plaques.
• L'empenta de la dorsal (ridge push): La força gravitatòria que actua sobre la litosfera elevada a les dorsals oceàniques empeny les plaques lluny de l'eix de la dorsal.
• L'estirada de la placa (slab pull): La força gravitatòria que actua sobre la porció freda i densa de la placa que subdueix l'estira cap avall dins del mantell, sent considerada actualment la força dominant.