La liberalització econòmica i la fragilitat del model desenvolupista a Espanya

Desenvolupament econòmic i crisi del franquisme

1. Liberalització econòmica i desenvolupisme

Durant la liberalització econòmica i el desenvolupisme a Espanya, es va produir un canvi significatiu en diversos àmbits. El Pla d'Estabilització del 1959, elaborat per l'Opus Dei, va impulsar la liberalització del mercat exterior i va aconseguir crèdits dels organismes internacionals. Això va donar lloc a plans de desenvolupament econòmic i social, amb les següents conseqüències:

• Augment de la producció industrial i modernització de l'agricultura.
• Fort creixement demogràfic i moviments migratoris significatius.
• Canvis en el mercat de treball, com la reducció dels treballadors agraris i l'augment de la participació femenina.
• L'arribada del turisme massiu, que va representar una font d'ingressos important per al país.

2. La fragilitat del model desenvolupista

El model desenvolupista es va caracteritzar per la dependència de l'exterior i l'allunyament de l'estat del benestar europeu. Entre els anys 1960 i 1975, Espanya va experimentar un creixement econòmic i una millora del nivell de vida de la població. Durant aquest període, Espanya es va vincular al mercat internacional i va aprofitar l'onada d'expansió econòmica. Això va portar a l'arribada d'enormes recursos financers a través de:

• Les remeses dels emigrants.
• Les divises dels turistes.
• Les inversions per part d'empreses estrangeres.

El mercat espanyol es va convertir en atractiu per als inversors estrangers a causa dels costos reduïts i l'alta rendibilitat. No obstant això, aquesta dependència de l'exterior va implicar grans despeses i la supeditació als interessos de les empreses estrangeres. A més, la falta de recursos públics va ser un obstacle per atendre les necessitats acumulades i va allunyar Espanya de l'estat del benestar europeu. La dictadura va ser ineficient en la redistribució de rendes i en l'impuls de les infraestructures. La crisi econòmica del 1973 va posar en evidència aquests dèficits i la fragilitat del sistema.

3. Una societat en transformació

La societat catalana va experimentar una transformació significativa, marcada per diversos factors:

Creixement urbà i formació de perifèries

Hi va haver un creixement urbà i la formació de perifèries, amb un augment de la població urbana degut a la immigració. Aquest fenomen va provocar un despoblament progressiu de les comarques més agrícoles de Catalunya, donant lloc a la formació de grans àrees metropolitanes i perifèries superpoblades.

Nova estructura social

La modernització i el creixement econòmic van donar lloc a una societat capitalista avançada. Aquesta nova societat es va caracteritzar per:

• La pèrdua de pes del món rural.
• L'augment del proletariat urbà.
• L'impuls d'una nova classe mitjana associada a la industrialització, als serveis, a l'administració i als serveis públics.
• Una burgesia associada a les empreses internacionals i al sector públic.

Inici de la societat de consum

La renda per càpita va augmentar, duplicant-se entre 1960 i 1975, i el poder adquisitiu de la població va créixer. El consumisme, amb l'aparició d'electrodomèstics moderns i l'automòbil, va ser el primer signe d'aquests canvis.

Nous comportaments socials i formes de vida

La societat es va obrir i es va fer més plural, amb un procés progressiu de laïcització i secularització. Altres canvis inclouen l'accés a l'ensenyament bàsic, la modificació de l'estructura familiar, el canvi del paper de la dona i l'eclosió de la joventut.

4. Reformisme sense democratització

Durant el franquisme, es va intentar canviar la imatge del règim, associant-la a la pau i al progrés, però sense renunciar a la victòria. Els governs dels anys 60, liderats per Carrero Blanco, van promoure el desenvolupament econòmic, pensant que la prosperitat i el benestar social suplirien la falta de llibertats i d'un govern democràtic. Tot i això, la repressió va continuar sent una peça fonamental del règim franquista, amb l'aparell repressiu mantenint-se i els consells de guerra imposant penes de mort.

Es van realitzar reformes institucionals i legislatives, com:

• La nova Llei de premsa de 1966, que, tot i ser liberalitzadora, posava limitacions a la llibertat d'expressió.
• La Llei de llibertat religiosa.
• La Llei orgànica de l'Estat, que confirmava la institucionalització monàrquica del règim.

Dins del franquisme, hi havia discrepàncies entre les diferents «famílies» del règim. Alguns defensaven el reforçament del Movimiento, altres promovien una obertura limitada, i els tecnòcrates pretenien diluir el poder del Movimiento. Aquestes diferències es van fer públiques el 1969, amb l'escàndol Matesa, una empresa tèxtil connectada amb l'Opus Dei, que va provocar una crisi governamental.

5. Els nous moviments socials i l'oposició

Durant el franquisme, es van produir nous moviments socials i un augment de la conflictivitat. La protesta es va manifestar en diversos àmbits:

• Conflictivitat obrera: Vagues per reivindicacions laborals i la creació de Comissions Obreres (CCOO) per impulsar la lluita laboral i política.
• Protesta universitària: Creació del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona.
• Moviment veïnal i cultural: Mobilització de les associacions de veïns i denúncia de la repressió a través de mitjans de comunicació.
• Església: Divisió interna de l'Església respecte al règim.
• Agitació nacionalista: Reivindicació de la llengua i la cultura a Catalunya i creació de l'Assemblea de Catalunya.
• Partits d'oposició: Recomposició dels partits d'oposició, amb la necessitat de superar la Guerra Civil i la reivindicació unitària de la democràcia.

6. Crisi i agonia del franquisme

Durant la crisi i agonia del franquisme, el govern de Carrero Blanco va intentar frenar qualsevol intent oberturista i reprimir qualsevol manifestació opositora. Tot i això, va fracassar a posar fi a les diferències internes. Després de la seva mort, Carlos Arias Navarro va intentar unir oberturistes i immobilistes, però no va convèncer ni franquistes ni l'oposició democràtica.

Paral·lelament, es va produir un augment de la mobilització social, amb la creació de la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica. A més, es va donar el conflicte del Sàhara i, finalment, la mort de Franco el 20 de novembre de 1975, deixant un règim anacrònic i en crisi, evidenciant la impossibilitat d'un franquisme sense Franco.