El liberalisme polític de John Locke i l'estat de natura

El liberalisme polític i el context de John Locke

Des d'un punt de vista sociopolític, la realitat anglesa és molt diferent de la continental. El continent europeu es troba dominat per monarquies absolutes i tota reforma de tipus social, civil i econòmic s'emmarca en el que es coneix com a despotisme il·lustrat; en canvi, la situació a Anglaterra propicia reflexions sobre l’origen de la vida en societat i sobre quin és el millor model d’Estat.

En aquest context destaquen els filòsofs empiristes Hobbes i Locke, que es plantegen els fonaments de la sociabilitat humana i intenten descriure quina ha de ser l’estructura de l’estat, cadascú des de les seves conviccions polítiques.

És una idea comuna a l'època pensar que la societat és el resultat d'un pacte entre homes lliures. I es considera que aquest pacte respon a la necessitat de superar un suposat “estat de naturalesa”, que seria la situació en què es trobaria l'ésser humà si no existís la societat.

La filosofia política de John Locke (1632-1704)

La filosofia política de John Locke és deutora en bona mesura de les idees de Hobbes i Spinoza. Igual que ells, Locke defensa que l'origen del poder i de l'Estat resideix en un acord o conveni entre els individus. No obstant això, discrepa dels seus predecessors pel que fa a l'estat de naturalesa.

Seguint els iusnaturalistes, com Grotius o Pufendorf, accepta l'existència d'una llei natural que prové de la raó i que ens confereix uns drets i deures previs a tota forma d'organització política. Aquesta última no té altre fi que assegurar el lliure exercici d'aquests drets.

Els tres estats segons Locke

1. L'estat de natura

Locke parteix del que considera la situació natural de l'ésser humà, el seu estat de natura. Aquest estat (en el qual es trobarien els éssers humans possiblement en els orígens dels temps o, en qualsevol cas, abans del sorgiment de les societats polítiques) és un estat en el qual els homes tenen una:

"Perfecta llibertat per ordenar els seus actes i disposar de les seves propietats i de les persones que creguin convenient, dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís ni dependre de la voluntat de cap altre home". (Segon tractat sobre el govern civil, Capítol II, §4).

La llei natural a la qual fa esment Locke és la raó, la raó humana, la qual "ensenya a tot el gènere humà que, essent tots iguals i independents, ningú no ha d'atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d'un altre". (Segon tractat sobre el govern civil, Capítol I, §6). Val la pena observar que, segons Locke, aquesta llei natural (la raó) també ens impedeix atemptar contra nosaltres mateixos.

En aquest estat de natura, tothom té dret a castigar algú que no obeeixi la llei natural (i no únicament si la desobeeix en contra seva, sinó si la desobeeix en contra de qualsevol ésser humà). El càstig ha de ser proporcionat a la infracció, i pot incloure, és clar, la mort de l'infractor.