El Líber iudiciorum: una obra jurídica visigoda

Líber 2, 1, 2

Aquest fragment correspon a un text jurídic extret del Liber iudiciorum, llibre 2n, títol 1 i fragment 2. Aquesta obra es va promulgar l’any 654 aC per Recesvint i actualment és considerada l’obra de Dret legal Visigot més important. El Líber és una recopilació de les lleis promulgades fins al 654 aC pels reis visigots que estaven en vigor a l’imperi visigot i que els jutges aplicaven a tothom per igual.
Del contingut del Líber es desprèn que el monarca és l’únic que pot crear dret i omplir les llacunes que hi hagi, ja que la seva voluntat és llei. Hi ha lleis basades en l’antic dret visigòtic, dret de l’església, dret romà i trobem lleis de la compilació de Justinià. El Líber està estructurat en lleis per temàtiques i per llibres (12 àmbits).
En aquest fragment s’explica com les normes dictades pel monarca són d’aplicació per a ell mateix i per als seus súbdits. És la teoria política que legitimava el poder polític dels reis visigots en l’època del Líber, al 580 era el foedus, el pacte que havien realitzat al 418 entre el rei visigot i l’emperador romà. Arriba

un moment quan es trenquen les relacions al 580 el rei visigot Leovigild fa una nova teoria política, la d’Isidoro de Sevilla (està en el Líber), està basada en el catolicisme, amb Adan i Eva es mostra que els humans som dolents per naturalesa i s’ha de crear el poder polític, Déu crea el poder polític i li dona el rei. Hem de reconèixer com a font del dret les lleis creades pel rei. Així les lleis tenen la voluntat de Déu necessàriament són bones, justes, equitatives... El rei no pot anar contra el dret, ja que seria anticatòlic. Ulpià deia que el príncep no està sotmès al dret, ens diu que el poder polític està per sobre del dret i que les decisions polítiques que prendrà a nivell de govern poden ser contràries al dret. Els súbdits se sotmeten perquè ho mana el mandat del rei, per la força.

Líber 2, 1, 10

Aquest fragment correspon a un text jurídic extret del Liber iudiciorum, llibre 2n, títol 1 i fragment 10. Aquesta obra es va promulgar l’any 654 aC per Recesvint i actualment és considerada l’obra de Dret legal Visigot més important. El Líber és una recopilació de les lleis promulgades fins al 654 aC pels reis visigots que estaven en vigor a l’imperi visigot i que els jutges aplicaven a tothom per igual.
Del contingut del Líber es desprèn que el monarca és l’únic que pot crear dret i omplir les llacunes que hi hagi, ja que la seva voluntat és llei. Hi ha lleis basades en l’antic dret visigòtic, dret de l’església, dret romà i trobem lleis de la compilació de Justinià. El Líber està estructurat en lleis per temàtiques i per llibres (12 àmbits).
En aquest fragment es fa referència al fet que malgrat que existeixen les normes dels pobles estrangers (els que no són població visigoda) i es reconeix la seva importància per a la formació dels juristes (s’aconsella que s’estudiïn), se’n prohibeix l’ús per als aspectes relacionats en l’aplicació de justícia. Es prohibeix l’ús del dret romà, encara que s’ha d’estudiar. Finalment, s’estableix que les normes del Líber hauran de ser les úniques que s’haurà de poder aplicar en aquests casos, ja que és un ordenament jurídic complet i exclusiu, i que estan per sobre de les lleis romanes o les instruccions provinents d’altres pobles.

Líber 2, 1, 13

Aquest fragment correspon a un text jurídic extret del Liber iudiciorum, llibre 2n, títol 1 i fragment 13. Aquesta obra es va promulgar l’any 654 aC per Recesvint i actualment és considerada l’obra de Dret legal Visigot més important. El Líber és una recopilació de les lleis promulgades fins al 654 aC pels reis visigots que estaven en vigor a l’imperi visigot i que els jutges aplicaven a tothom per igual.
Del contingut del Líber es desprèn que el monarca és l’únic que pot crear dret i omplir les llacunes que hi hagi, ja que la seva voluntat és llei. Hi ha lleis basades en l’antic dret visigòtic, dret de l’església, dret romà i trobem lleis de la compilació de Justinià. El Líber està estructurat en lleis per temàtiques i per llibres (12 àmbits).

La idea principal d’aquest fragment és establir l’autoritat que té el príncep per resoldre els conflictes que el Líber no resol. Els jutges han d’aplicar el Líber com a únic llibre de lleis que es pot presentar davant dels tribunals. No poder utilitzar per dictar sentència cap altra llei que no sigui del Líber. Per tant, si les lleis recopilades en el Líber no resolen el conflicte, Recesvint estableix que el jutge no pot respondre cap causa que no es trobi en elles. En aquests casos el jutge ha d’enviar a les dues parts implicades a presentar-se davant del monarca perquè aquest imposi una solució, ja que la seva voluntat és l’encarregada d’omplir les llacunes legals. D’aquesta manera la seva solució o sentència serà incorporada (si així ho decideix) al Líber com una llei nova. Per això el Líber no era un llibre tancat.
Malgrat que amb el Líber es volia acabar amb el costum com a font del dret, amb el temps, a la baixa edat mitjana, el Líber se segueix aplicant. Van sorgir redaccions vulgars i a Catalunya i altres indrets de la península el Líber es va anar modificant perquè la gent quan el citava es podia equivocar (transmissió oral). El jutge dicta sentència pel record que té del Líber, ja que no s’acudeix a ell. A aquest fenomen s’anomena customització del Líber, que és que un llibre de lleis acabi convertint-se en costums, s’apliquen diverses normes del Líber però no la totalitat. Posteriorment, Jaume I aprova una Constitució a les Corts de Barcelona l’any 1251 en què es prohibeix acudir al dret de la recepció i al Líber.