Lesions: Concepte, tipus i significat del delicte

Lesions

No existeix acord a la doctrina sobre quin és el bé jurídic protegit. L’art. 147 CP opta per una posició dualista al definir la lesió com un atac a la integritat corporal o a la salut física o mental. Tanmateix la doctrina dominant considera que en realitat ens trobem davant de dos manifestacions d’un únic bé jurídic.

Els delictes de lesions són de resultat material, per a la seva consumació es requereix la producció d’una lesió que reuneixi les característiques previstes en el corresponent tipus. Un cas diferent són els delictes de violències en l’àmbit familiar i de participació en la baralla amb perill per a les persones i que només en un sentit impropi es poden qualificar com a lesions, en els quals haurem de veure la causalitat i la imputació objectiva.

Significat del tipus. Concepte de lesió

Pel seu caràcter de tipus bàsic, l’art. 147 CP proporciona un concepte general de lesió vàlid per a la resta de figures delictives i per a les faltes i el defineix com a “detriment de la integritat corporal o la salut física o mental”. Aquesta definició serveix per a delimitar les lesions dels simples cops o maltractament que no afectin a la salut o a la integritat corporal. D’altra banda, atenent a la definició genèrica de l’art. 147 també caldrà reputar com a lesió tota mena de malalties incloses les de caràcter psíquic. Per tant podem dir que és una concepció molt ampla.

Un dels elements que planteja més dificultat a l’hora de la pràctica és determinar els danys psíquics.

La conducta objectivament típica

Tal com hem dit es tracta d’un delicte de resultat material de mitjans indeterminats. S’admet la comissió per omissió. No hi ha dubtes en que també es pot incloure el contagi, ja que es fa referència a “qualsevol mitjà o procediment”. El resultat consisteix en la causació d’una lesió que requereix objectivament, per a la seva sanitat, tractament mèdic o quirúrgic, a més a més d’una primera assistència facultativa.

Segons reiterades sentències del TS cal entendre per tractament mèdic aquell sistema que s’utilitza per guarir una malaltia o per tractar de reduir les seves conseqüències si aquella no es curable, per la qual cosa tot allò que signifiqui simples mesures de prevenció (radiografies, escàners...) no serà tractament mèdic.

El TS defineix el tractament mèdic com una acció prolongada més enllà del primer acte mèdic i que suposa una reiteració de cures que es continua per 2 o més sessions fins al totalment guariment, mentre que per tractament quirúrgic ha d’entendres qualsevol acte de cirurgia que suposi la necessitat d’aplicar punts de sutura. La mera vigilància o seguiment facultatiu del curs de la lesió no es considera tractament mèdic.

El TS diu que el requisit típic es complirà tant si el tractament s’ha prestat real i efectivament com si s’hagués hagut de prestar eficaçment per a la sanitat del lesionat, ja que si no quedaria en mans de la víctima el considerar el fet com una qüestió lleu (falta) o greu (delicte). Si el comportament posterior de la víctima o d’un tercer contribueix a un agreujament de la lesió, el resultat no serà imputat objectivament al causant de la primera lesió. La reiteració de lesions o de maltractaments és considerarà delicte.

El tipus subjectiu.

Es poden admetre les diverses modalitats de dolo. La realització culposa està prevista com a delicte en l’art. 152 CP si es tracta d’una imprudència greu i com a falta a l’art. 621.3 si la imprudència és lleu.

La execució imperfecta.

Es punible la temptativa de lesions d’acord amb allò que es disposa amb caràcter general a l’art. 62 CP. En aquests casos s’imposarà la pena inferior en grau.

El tipus atenuat del paràgraf segon

La previsió d’una atenuació de la pena del tipus bàsic respon a la complexitat de la matèria que s’ha de regular i que obliga a una reacció adequada a la gravetat de la lesió. És conseqüència de les exigències del principi de proporcionalitat.

Significat del delicte

L’art. 148 configura tres tipus qualificats respecte a les lesions de l’art. 147.1, que careixen d’autonomia i en conseqüència la seva tipicitat exigeix que concorrin els requisits del tipus bàsic. Això és una de les innovacions més irrellevants del nou codi, i és conseqüència de la necessitat de tenir en compte el resultat causat o el risc produït.

Els diversos tipus qualificats.

Agravació per mitjans perillosos

La forma de l’agressió és un dels elements a tenir més en compte des del punt de vista del bé jurídic protegit. La jurisprudència qualifica com a armes tant les de foc com les anomenades armes blanques, entre les que es troben els ganivets, navalles, punyals... Com a instrument o objectes perillosos podem mencionar a títol d’ex. els martells, cadenes, barres de ferro, ampolles, bats de beisbol, botes... El concepte d’agressió i la referència a la utilització de mitjans impedeix la admissió de la comissió per omissió d’aquest tipus agreujat. En l’aspecte subjectiu, al tractar-se d’un delicte de perill, ha d’haver-hi dol respecte a la utilització del mitjà perillós i respecte a l’efectiu perill per a la vida o la salut. Cap el dol eventual.

Lesions amb acarnissament

El concepte d’acarnissament el porta l’art. 22.5 CP. I són:

La causació de sofriments addicionals o augment del dolor de la víctima amb danys innecessaris per a l’execució de la lesió.

El caràcter deliberat e inhumà de l’acció. Exigeix dolo directe respecte a la causació del dolor addicional.

Víctima menor de 12 anys o incapaç

És la principal novetat de l’art. 148 CP i planteja el dubte de si no hagués estat suficient amb les agreujants genèriques de traïdoria o abús de superioritat. També sorprèn la fixació del límit dels 12 anys. La justificació d’aquest tipus la trobem en el major desvalor de l’acció, no només per la major indefensió de la víctima sinó també per les conseqüències psíquiques que pot comportar. Al igual que en els altres dos tipus qualificats no cap la realització imprudent. El dol ha d’avarcar també el coneixement de la edat de la víctima; en conseqüència, l’error tan invencible com vencible, sobre aquest element típic resulta rellevant i impedeix l’aplicació del tipus.

Els nous tipus delictius introduïts per la llei contra la violència de gènere

Aquesta llei ja ha introduït entre d’altres dos nous supòsits qualificats de lesions a l’article 148. El increment punitiu radica en el fet de ser l’ofesa l’esposa o una dona lligada amb el subjecte actiu per una relació d’afectivitat malgrat que no hi hagi convivència.

Per a explicar la qualificació penal de certes conductes atenent al sexe de la víctima i de l’autor, la doctrina ha recorregut a la idea de la discriminació positiva, basada en l’existència de situacions de vulnerabilitat. Que comporta a haver de corregir situacions de desigualtat conforme a un doble cànon de necessitat i de proporcionalitat. El fet de que el subjecte actiu hagi de ser un home exclou les conductes efectuades en el marc de relacions homosexuals. Una part de la doctrina considera que la regulació penal continguda en la llei de violència de gènere introdueix una desigualtat no raonable, lesiva del dret a la igualtat proclamada a l’art. 14 CE que prohibeix el tracte discriminatori per raó de sexe.

L’art. 149 tipifica els supòsits més greus de lesions. Conté conceptes problemàtics en termes de seguretat jurídica com el de membre principal o gravetat de la deformitat. Doncs ens trobem davant de conceptes valoratius. Cal remarcar l’absència d’un tractament qualificador adequat de la problemàtica del tràfic d’òrgans. Les lesions de l’art. 149 tenen com a element comú la nota de permanència, és a dir, la impossibilitat de curació o el manteniment d’una seqüela física. El supòsit contempla tant la pèrdua d’un membre com la d’un òrgan, és a dir, que es contemplen les parts internes del cos humà. Un dels aspectes més discutibles es planteja a l’hora de determinar la gravetat d’una malaltia somàtica o psíquica. En aquest cas, el criteri principal per a determinar la gravetat el trobem en la idea de permanència. Pel que fa a les mutilacions genitals, la seva inclusió és conseqüència de la preocupació per la problemàtica de certes pràctiques com la ablació del clítoris practicada per alguns immigrants africans. El codi preveu com a novetat la imposició facultativa de la pena d’inhabilitació especial per a l’exercici de la pàtria potestat com a tutela, curatela, guarda o acolliment. El fet de que aquestes mutilacions genitals femenines puguin estar practicades per persones pertanyents a ètnies o grups culturals que no s’han integrat social i culturalment a la societat europea obliga a una flexibilitat a l’hora de valorar la culpabilitat, cosa que fa possible l’aplicació de les regles de l’error de prohibició.

Cap la comissió del delicte mitjançant dol directe o eventual i també la causació culposa o imprudent. El delicte admet la temptativa.

Significat del delicte

Els arts. 152 i 621 tipifiquen expressament com a delicte o falta, respectivament, les diverses modalitats de lesions culposes mitjançant la remissió expressa als corresponents tipus dolosos. A l’art. 152 trobem els supòsits d’imprudència greu, mentre que al 621 trobem els d’imprudència lleu.

El tractament jurídic de les lesions culposes constitutives de delicte i de falta és diferent, en primer lloc per les penes aplicables, en segon lloc pel tractament processal, i en tercer lloc pel règim de perseguibilitat, ja que en les faltes és necessària la denúncia de la persona ofesa. Per a diferenciar la imprudència greu de la lleu hem d’acudir a valorar la manca d’atenció més absoluta o l’absència del deure de cura més elemental. Alguns exemples serien l’error en la utilització d’armes per part de caçadors o membres dels cossos de seguretat i en l’àmbit del trànsit la conducció sota la influència de drogues o alcohol, la desatenció d’una senyal d’stop, la invasió del carril contrari en carreteres sense visibilitat, els avançaments perillosos, etc. Aquest article preveu la imposició obligatòria i acumulada a la pena privativa de llibertat, la de privació del dret de conduir vehicles a motor o ciclomotors o del dret a la tinença d’armes. Pel que fa a la imprudència professional, la infracció de la norma pot manifestar-se tant en la realització d’una activitat perillosa sense la preparació tècnica necessària, com en una indeguda aplicació dels coneixements per falta d’atenció o diligència.