Laura a la Ciutat dels Sants: Anàlisi i Modernitat

1.2 Novel·la realista

La novel·la realista neix sobretot a França, i abraça el període de 1840 a 1890. Tal com diu el nom, és realista i, per tant, aquest tipus de novel·les volen representar la realitat contemporània, sense embellir-la, ni fer-la més bella ni idealitzar-la. Ha de ser una realitat immediata, coetània i contemporània a l'autor. S'interessa per la vida diària i, per tant, també inclou el vulgar i allò lleig. El punt de vista que acostumen a utilitzar és l'omnisciència.

Els personatges són normalment els de la mateixa classe que l'autor, per tant, la classe que es defineix amb predilecció és la burgesia. Normalment, el protagonista és una dona i se'n fa una petita anàlisi psicològica del caràcter. Hi ha una frase molt coneguda de la novel·la realista que és: "una novel·la és un mirall que passeja al llarg del camí". Són històries llargues que expliquen moltes accions durant molts anys, i es veu com va evolucionant el personatge.

Una de les novel·les més importants és Madamme Bovary (1857) publicada per Flaubert. L'Emma és una dona que es casa per conveniència, llegeix moltes novel·les romàntiques però viu en un poble de províncies avorrit. Decideix tenir un amant per tenir una vida més apassionada, però ho fa d'amagat i es pot descobrir. Li porta molts problemes.

Curiosament, una novel·la que s'assembla molt a aquesta és Anna Karènina, una altra novel·la realista escrita per un novel·lista rus, Tolstoi, de finals del segle XIX. Viu a Sant Petersburg, casada amb un funcionari del govern, té una vida amb luxes, té un fill però la seva relació amorosa és de conveniència, el seu marit és gran i un dia coneix la passió amb un jove militar, s'enamoren terriblement i decideixen viure junts. Tenen una filla però el marit no li concedeix el divorci i ella no és acceptada per la seva classe social, la burgesia, és vista com una adúltera, cosa que la porta a molts problemes personals.

La Regenta és de Leopoldo Alas "Clarín" i és de l'any 1885. És també una dona, explica la història d'Ana Ozores que viu en una ciutat inventada que es diu Vetusta, sinònim d'Oviedo. També està casada amb un matrimoni de conveniència. Hi ha 2 homes que compliquen la trama amorosa, el capellà de la ciutat i l'altre el típic Don Juan.

Diversos moviments narratius

El primer és el realista, la protagonista és una dona. Una altra novel·la que forma part de la poesia catalana és Pilar Prim, un nom simbòlic d'una nina que se sent feble, dubtosa, etc. Es publica tard, l'any 1906 i és de Narcís Oller, guarda encara característiques del realisme. Pilar Prim és una vídua jove, molt atractiva, que en un tren de viatge de Barcelona a Puigcerdà per les vacances, coneix un jove galant anomenat Giberga de qui s'enamora però Pilar Prim està marcada pel seu testament, no es pot tornar a casar.

1.3 Novel·la naturalista

El següent corrent és el naturalisme, aquest corrent neix a França i porta les idees del realisme fins a l'extrem. Abraça el període de 1870 a 1890. El naturalisme es focalitza en allò lleig i negatiu de la realitat, en personatges malaltissos, bojos, marginals. Està influenciat per les idees científiques de Darwin, per tant, el moviment creu que l'espècie humana està determinada per l'herència genètica, pel medi social, pel moment històric. El teòric d'aquest moviment s'anomena Zola. Aquest corrent no influirà en Laura a la ciutat dels sants.

1.4 Novel·la modernista

L'any 1890 sorgeix la novel·la modernista. La novel·la modernista sí que intenta anar en direcció contrària al realisme, les novel·les modernistes busquen la brevetat (al contrari que les realistes) i ja no pretenen descriure la realitat total sinó que seleccionen aquells moments més intensos. La novel·la modernista no descriu els personatges de la seva classe social i es decanta pel medi rural. (Al contrari que la realista). La natura on viuen aquests personatges és inhòspita, és com un monstre. Al ser modernistes senten predilecció pel simbolisme (en l'art, la vida, la poesia, etc.). Això és el que es projecta en la novel·la modernista. Tendeixen cap a la prosa poètica del modernisme, la fusió dels gèneres perquè formen part de l'art total.

Un exemple de novel·la modernista és Solitud, publicada l'any 1905 i escrita per Caterina Albert "Víctor Català". La protagonista s'anomena Mila, una noia pobre, òrfena d'un poble català que es casa no gaire enamorada amb un ermità (l'encarregat d'una ermita, una mena d'alberg) molt llunyà i solitari, a dalt de les muntanyes. La Mila viu a l'ermita. Allà es troba envoltada de diversos homes: el pastor, un home savi; l'Arnau, que és un jove ben plantat, atractiu, pagès; i l'Ànima, un caçador furtiu, és un home primari, com una bèstia.

La novel·la psicològica

Neix sobretot després de la Primera Guerra Mundial, sobre els anys 1915 i 1919, neix a Europa i els seus principals representants són Virgínia Woolf, James Joyce i Marcel Proust. La novel·la psicològica està molt influenciada per les investigacions científiques i filosòfiques de Sigmund Freud. Freud dóna molta rellevància a una part del nostre pensament que és l'inconscient, on es troben emmagatzemats sensacions, records i elements primaris com per exemple la sexualitat. Freud era de Viena i provenia d'una societat burgesa molt reprimida sexualment. En els seus treballs de psicoanàlisi va donar molta importància als elements sexuals, que analitzava interpretant els somnis de les seves pacients. Freud va influir molt damunt de la novel·la psicològica que va néixer llavors.

Característiques de les obres narratives de Llor

L'obra narrativa de Llor abans de la guerra civil és molt important i moderna. Té les següents característiques:

1. La seva obra parteix sempre de la reflexió sobre la pròpia realitat. Es basa en la pròpia autobiografia o en la vida d'amics i coneguts i els transforma. Aquesta estreta relació entre la realitat i la ficció va fer que la seva obra Laura a la ciutat dels sants produís un gran escàndol a Vic, perquè hi va haver persones que s'hi van reconèixer.

2. El tema dominant de les seves ficcions és la soledat d'un personatge sensible envoltat d'un món materialista. Possiblement, és reflex de la seva pròpia personalitat. Ell se centra en l'anàlisi intimista d'un protagonista o d'una protagonista en conflicte amb la societat que l'envolta. (Característica de la novel·la psicològica).

• Els personatges són analitzats a través de la psicoanàlisi, el mètode de Sigmund Freud per analitzar el subconscient de les persones.
• Dintre d'aquesta característica fa crítica social perquè critica els interessos econòmics, els interessos materialistes, que sovint empenyen les relacions humanes. D'aquest món pessimista se'n salven alguns personatges femenins on demostra el seu culte platònic a la dona.

3. L'enquadrament de les seves obres en les consciències en comptes de en els esdeveniments.

4. Prosa basada en poeticitat, pot ser considerada a vegades, com a prosa poètica, hi ha una subjecció pessimista i subjectiva de la realitat exterior que és presentada amb uns colors apagats, esmorteïts, com embolcallada en un vel que apaga la rotunditat dels fets. En el cas de Laura a la Ciutat dels Sants, serà la boira.

1. Estructura

• Relat iniciàtic: es tracta d'un viatge de maduració per a la protagonista. L'itinerari d'anada i tornada en el desplaçament geogràfic, metaforitza l'evolució íntima de la protagonista. La ingenuïtat optimista de la Laura es transformarà en desencís a cops d'experiència vital i angoixa moral. Canviarà la seva visió del món (bastant idealista) i perdrà la innocència que la caracteritzava. Aquest canvi comporta: l'aclariment de la "veritat", és a dir, l'acceptació de la realitat: decepció, impermeabilitat de les societats conservadores, inadaptació i, en definitiva, el fracàs existencial. Serà un trajecte d'aprenentatge a través d'un doble xoc: individual i de la comunitat.
• La novel·la també respon a les convencions de la ficció sentimental: matrimoni, adulteri, idil·li, desamor, passions, gelosia i venjança sexual (per part de la Teresa quan la Laura decideix no acceptar el "pacte" que ella li proposa). Hi compareix el tòpic més recurrent de la novel·la sentimental: el triangle amorós que, en aquest cas, és doble.
• Un argument universal: l'intrús destructor que genera un conflicte i que provoca una forta reacció per part de la comunitat en defensa de l'ordre establert. Comarquinal es presenta com una comunitat plàcida en la superfície (tant pel que fa a l'equilibri domèstic que impera a can Muntanyola, com a l'ordre petitburgès del poble) però darrere s'amaga un subsòl contradictori (puritanisme i repressió sexual). La visita d'una estrangera –una barcelonina- crea una crisi doble (tensió familiar i rebuig social). Però en realitat, el col·lectiu pretesament amenaçat (família i poble) encarna el veritable monstre i la hipotètica agressora esdevé la víctima. Només coexisteix com a agressora en la mentalitat provinciana. Aquest daltabaix "provocat" per la Laura i, davant les acusacions de la Teresa, els rumors populars i la mala reputació que embruta el casal Muntanyola, es resol amb l'expulsió de la Laura per part del Tomàs, que es posiciona amb la germana i es desempallega d'ella (finalment, s'alinea amb l'ètica dominant). Per acabar, es persegueix i s'arracona el cos de la Laura fins a la destrucció: després del trencament amb els Muntanyola, la ruptura amb el Pere Gifreda, i finalment la caminada desesperada fins al pont "alliberador" seguida pels retrets d'ulls i veus imaginàries.
• Bipartició de la novel·la en dos blocs, sense divisió en capítols, que regeix la simetria interna: a cada part una aventura sentimental (1a part: la relació matrimonial + la maternitat "avortada" / 2a part: "l'aventura" extramatrimonial). Cada episodi amorós reincideix en l'evolució il·lusió /desencís / frustració.

2. El temps

• Acció limitada a un període breu, un bienni. S'estructura en un paral·lelisme cronològic: cada part, oberta i tancada sempre a la tardor, dura un any. Arribada Laura: una tarda assolellada de setembre -> tragèdia filla: novembre (any després) -> fugida Laura: a última hora d'un dia de novembre (segon any). El clímax emocional queda contrabalançat amb l'entrada en escena del "nebot de París" de mossèn Ferro Vell: la desconsolada heroïna troba en el Pere, més que un amant, un clau roent on agafar-se.
• A l'engròs, és una narració lineal, interrompuda sovint per flashbacks, però sense distorsionar el temps.

3. L'espai

• Escenari explícit únic: "la ciutat dels sants", Comarquinal, entès com el compendi del clima social i la mentalitat col·lectiva de províncies. Fins i tot al desenllaç l'espai és el mateix espai: mossèn Ferro Vell, quiet a Comarquinal, rep cartes amb notícies de la depressió que té l'heroïna enclaustrada en una pensió religiosa de Barcelona. Les cartes són l'intermediari per transmetre la informació al lector.
• Espai tancat, envoltat per una boira simbòlica que s'entén com aïllament, soledat, bloqueig ideològic, hermetisme. El discurs narratiu emfatitza els efectes claustrofòbics associant-la a imatges de reclusió, opressió i asfíxia: "De sobte, li acut al pensament que aquella foscor, aquella boira és com una muralla que l'amenaça... que l'ofegarà".
• Topònim fictici que literaturitza un ambient real (Vic), que es reconeix, i que és la síntesi de la mentalitat estreta, reaccionària, retrògrada, típics del provincianisme. Així encaixa amb la tradició vuitcentista: Comarquinal -> Vic; Vilaniu -> Valls (La bogeria, Narcís Oller); Vetusta -> Oviedo (La Regenta, Clarín); Yonville-l'Abbaye -> Normandia (Madame Bovary, Flaubert).
• Barcelona, paisatge in absentia. Si bé Comarquinal monopolitza l'espai, Barcelona sempre és present a l'imaginari comarquinalenc, per oposició al modus vivendi local. Així doncs, la contraposició comarca (perifèria) / metròpoli (centralitat) és una competitivitat que s'instaura des del principi. Al principi, Barcelona mortifica la Laura: és amarga, no li fa res deslliurar-se'n. Després, quan se n'adona de la mediocritat provinciana concebrà Barcelona com el seu paradís perdut, idealitza la ciutat en el seu record. La capital, terme de comparació constant, és odiada i admirada alhora; resulta la perdició pel jovent, segons el parer de l'oncle Joanet, però ell mateix sovint s'escapa "a l'odiada Barcelona". Repulsió i atracció alhora.
• Les Aulines: un tros pelat, de secà. Teresa (icona de Comarquinal) li munta un espai de càstig a la Laura (icona de la ciutat comtal) en privar-la del seu context natural: llibres, música, diaris, "robes agradables". L'estada allà n'altera la imatge: Laura es pentina llis, la pell se li torra sota el sol, i treballa. Es tracta d'una agressió a la qual la protagonista respon amb resistència passiva. Rere l'obediència es resitua: "s'asseu al declivi de vora el roure mort" i evoca el passat, contempla el camp, pensa en el Pere, s'abstreu i perd l'estona.

4. El narrador

• A primera vista, es tracta d'un narrador extern omniscient (tercera persona). Però el narrador realitza un munt de comentaris i judicis a propòsit de Comarquinal i del seu clergat. El narrador utilitza la ironia per denunciar, per exemple, la hipocresia: "Llàstima que la tia Madrona no pugui agrair els compliments de totes aquelles persones que, quan la troben pel carrer, gairebé ni la saludaven" (pàg. 145) o la religiositat fingida: l'insigne canonge Grau atura els precs per "atendre una dama, esposa del fabricant d'embotits més important d'un poble veí...". L'eclesiàstic comptabilitza el dol i els negocis: "Vingui'm a veure qualsevol dia de la setmana entrant" (pàg. 143-14). Ni Laura s'escapa del judici negatiu; el narrador tendeix a subratllar-ne la curtesa de vista, la visió parcial de la realitat que l'envolta i la incomprensió respecte als mòbils que dicten les actuacions dels altres: "La Laura, que no sabrà mai l'amarguesa que s'acumula en el cos de la qui sent el fracàs de la pròpia feminitat inútil" (pàg. 72).
• L'omnisciència és restringida perquè focalitza la narració en un punt de vista especialment, el de la Laura: veiem la realitat a través de la seva mirada; el microcosmos narrat se'ns representa tal com ella el percep. I Llor ho fa servint-se de totes les modalitats del discurs:
  • estil directe: converses, enunciats literals dels personatges)
  • estil indirecte: verbs de dicció: "va dir que..."
  • estil indirecte lliure: manté la tercera persona però prescindeix dels verbs de dicció; la veu del personatge apareix en el text inserida en el discurs del narrador, que li cedeix la paraula indirectament. El lector confon les veus del narrador i personatge; s'acosten tant que no s'endevina qui parla. Només insinuen el canvi al pla intern certes fórmules típiques de l'oralitat: interrogacions, exclamacions, repeticions i comparacions subjectives.
  • monòleg interior: l'utilitza de forma moderada, són d'extensió breu.
• Ús de la memòria involuntària de Proust. L'escriptor francès Marcel Proust en fa ús d'aquest recurs a la seva obra A la recerca del temps perdut (1908). Una magdalena sucada en til·la, mobilitza, a través d'un estímul sensorial (el sabor retrobat), el record, que sobrevé automàticament, sense reclamar-lo. En el cas de la Laura, no és el gust sinó la vista (la pluja i el sol simultanis que veu rere la finestra) i l'oïda (el tritlleig de copes) les que activen els seus records de Barcelona:

5. Els temes i els personatges

• Descripció i denúncia social del món petitburgès rural: classicisme, sexisme, paràlisi, intolerància, hipocresia, males llengües, religiositat fingida, beateria. Una estricta jerarquia de castes impossibilita la mobilitat social.
  • Classicisme i intolerància. L'estatus social, adjudicat segons els indicadors econòmics, teledirigeix la vida: condiciona la conducta, tria el futur o sentència un matrimoni. L'exemple més clar és la conducta de l'oncle Llibori Terra Negra: la desobediència del seu fill Jaume (embolicat amb la filla de l'enterramorts) es paga amb el desheretament.
  • Intransigència ideològica i sexisme: la tia Madrona és la personificació més clara, assumeix el seu paper, no hi ha cap oportunitat de progrés: és una minyona a temps complet, com escau a tota femella, d'un mascle, l'oncle Joanet). La Laura, d'altra banda, és cosificada pel Tomàs, que la veu com una propietat més, útil per a l'amo. S'espera d'ella silenci i que vagi amb el cap cot, però ella "té massa pretensions per ser una pobra", diu la Teresa.
  • Males llengües i amenaça del "què diran": l'escàndol de l'adulteri empastifaria el cognom Muntanyola. Si s'hagués enredat a Barcelona, "ningú en faria cabal, perquè allí, d'escàndols com aquest, i pitjors, se'n veuen cada dia". A la Laura se li desordena el pensament a causa dels rumors i les mirades que rep per part dels comarquinalencs: "No sé ja res. Sembla que visqui la vida d'una persona extranya, que ja no sé qui és" (pàg. 146).
  • Xafarderisme i voyeurisme: a Comarquinal practiquen l'art de mirar sense que els enxampin, si pot ser. Societat de costums aparents que s'exercita en conèixer les privacitats dels altres amb ulls inquisidors. L'observatori comunitari s'ubica a la plaça porticada, és el nucli on convergeixen tots els ulls. Hi regna la simulació i la hipocresia; una doble moral.
  • Falsa religiositat: la beateria de Teresa s'esvaeix de cop amb l'arribada de Pere Gifreda.
  • Dinàmica d'amos i esclaus: a una dona, se li exigeixen treball, fogons, bugades, sacrifici, paciència per rebre bronques i infidelitats. El model és la Teresa: bona administradora, soferta, capaç de rebre les mortificacions del germà, perquè sap que ell pot "dir-li-ho tot".
• Empatia entre víctimes: l'heroïna s'alinea amb la marginalitat. Llor planta davant una inadaptada (Laura) l'oportunitat d'integrar-se en un medi (Comarquinal) a través d'un amor (Tomàs). Intuïm ràpid que el rescat és impossible però com és inexperta busca una transformació difícil (una utopia) simpatitza amb els freakies de la vila: mossèn Ferro Vell, Beatriu i Jaume, la qual cosa empitjora la seva situació.
• Maternitat frustrada que delata la impossibilitat d'integrar-se al sistema, ja que, en no tenir el fill mascle, no contribueix a perpetuar la saga dels Muntanyola, és a dir, no garanteix la pervivència de l'ordre establert.
• Introspecció psicològica a partir de l'anàlisi dels personatges: incapacitat per obtenir el somni, insatisfacció sexual que tempta a l'adulteri i personatges degradats o reprimits a causa dels traumes provocats per la sexualitat.
• Dualisme en la pintura de caràcters, agrupats per parelles de contraris:
  • Tomàs / Laura; Tomàs / Pere → en ambdós casos, salvatgisme front a refinament
  • Laura / Teresa → metonímia de l'oposició espacial Barcelona / Comarquinal, i contrast tèxtil blanc / negre: la "ventafocs barcelonina" vesteix de blanc, la "bruixa rural", de negre)
  • mossèn Ferro Vell / canonge Grau: resistència / establiment
• En conjunt, personatges agrupats en dos grups contraposats: integrats / marginats.
• Animalització de Tomàs (també de Pere, a l'instant del requeriment sexual), d'acord amb les reminiscències de La Bella i la Bèstia.

Personatges:

• Laura: és un personatge fet a si mateix, autodidacta, que no aconsegueix sobreposar-se als esdeveniments que l'envolten fins al final, quan se'n va. És una dona ingènua, delicada i maca. És un personatge insatisfet que no troba el seu lloc al poble del seu marit, tot i que intenta adaptar-s'hi. La impossibilitat d'adaptar-se a un ambient tan resclosit per raó del seu caràcter és el que li produeix angoixa i una insatisfacció tan gran.
• Tomàs: és un pagès ric, inculte i groller però també covard. Es manté en la ignorància dels rumors sobre la dona i quan li arriben no gosa actuar fins al final.
• Teresa: és un personatge molt fosc i amb un gran conflicte intern. És la germana soltera de Tomàs, i quan ell es casa se sent desplaçada. Per fora es comporta segons els cànons establerts, però per dins és tot un món de repressió, insatisfacció i feblesa. Hi ha dos moments on sembla que es pot apropar a la Laura: quan ella munta una tertúlia de dones a casa i en el moment de compartir el seu amor pel Pere, mantingut en secret durant dècades. La gelosia i la por al pecat la tornen un ésser infeliç i aquesta llàstima fa que no es vegi com una antagonista plenament dolenta per part del lector.
• Pere: representa l'arquetip del jove seductor. La passió per la Laura té tres fases: en la primera l'adora i es diu a ell mateix que només sent pietat per la noia, a la segona es reconeix enamorat però no gosa anar més enllà i en la tercera, després d'uns mesos de llunyania, privilegia la part carnal.
• Llibori: oncle de la família, representa la burgesia de la ciutat. El seu hereu es casa amb una noia pobra i perd el respecte familiar i la seva filla mor al primer embaràs. Aparenta serietat i escàndol per la conducta de la Laura però en el fons està posseït per la passió, per això intenta fer-se-la seva quan la noia ve a refugiar-se a casa seva al final de la novel·la.
• Beatriu: neboda recollida a casa del Llibori, és l'única persona que no ataca la Laura però no pot ser amiga seva de debò perquè és massa feble. Acaba aconseguint casar-se amb el seu estimat gràcies a les gestions de la Laura, qui inicia sempre els acostaments entre els dos joves.
• Mossèn Joan: un dels pocs personatges positius, preveu el perill de la relació entre Pere i Laura i creu en la innocència de la noia quan s'escampen els rumors. Per això li ofereix mediar perquè pugui tornar a casa seva (sense arribar a temps). Manté el contacte amb ella quan està reclosa al convent. Manté un museu malgrat el desdeny dels vilatans.
• Joanet: familiar que té una germana (Angelina; tia Madrona) a qui tracta com una serventa i no deixa operar-se d'un tumor (l'excusa és que ella no vol que cap home li posi la mà a sobre, tot i ser metge), protagonitza escenes ridícules i empaita les prostitutes.
• Senyora de Torroella: una de les dones de Comarquinal que més escampa els rumors sobre l'adulteri amb el pretext de tenir informació privilegiada en ser amiga de la família. Guarda rancúnia al Pere, a qui volia per marit d'una filla.
• Ventura: parenta del Llibori que també actua com a propagadora de les històries sobre la parella, els enxampa a una església (on s'han trobat per casualitat) i ho explica a tothom, precipitant el desenllaç.

ESTIL

Modalitats discursives: estil directe, indirecte, indirecte lliure, monòleg interior. Predomina l'ús del present alternat amb el passat habitual en la narrativa. L'estil general barreja trets del segle XIX amb les aportacions del segle XX. Per exemple, l'estructura i els personatges reprodueixen l'esquema de les novel·les del realisme però apareix l'inconscient i una tensió entre modernitat i tradició pròpies del fi de segle i inicis del segle XX. La introspecció sobre la psicologia dels personatges barreja les descripcions clàssiques, com les de Fiódor Dostoievski, amb troballes de la psicoanàlisi. Els personatges mig bufons, com el Joanet, són també típicament moderns, igual que el to pessimista, diferent a l'apoteosi o al final tràgic del segle precedent. Un cert determinisme naturalista es detecta en el fet que s'explica part del caràcter de la Laura per l'educació del pare, un bohemi.

EL NÚMERO DOS

El número dos ocupa un rol primordial ja que estructura els diferents antagonismes que fan avançar la novel·la: dues parts, dos homes que intenta estimar la Laura, l'oposició entre les dues dones, els dos models de vida, el contrapunt ciutat-poble, la doble moral, les dues vingudes del Pere de l'estranger, els dos escenaris de Comarquinal i les Aulines, els dos petons de la parella furtiva, les dues presentacions públiques de la noia (en arribar i al concert), els dos capellans bons, els dos anys en què succeeix tot o les dues anades a la riera que acceleren l'acció.

COMARQUINAL

Hi ha al·lusions a la tradició, com les novel·les d'adulteris del segle XIX o la llegenda de Tristany i Isolda que els dos joves evoquen com a referent de la seva relació, la música de Bach o l'art que col·lecciona Mossèn Joan i que només la Laura aprecia, com a prova de la seva sensibilitat, que contrasta amb la rudesa del món rural. L'ús del topònim simbòlic però fàcilment reconeixible (Comarquinal perquè és una evidència de com es viu a "comarques", és a dir, al camp) és hereu de la tradició vuitcentista: Vilaniu per Valls a Narcís Oller o Vetusta per Oviedo a Clarín.

Simbolisme i llenguatge

En primer lloc tenim la oposició entre la llum i la foscor que domina la realitat i el pensament dels personatges. Per tant sabem que la foscor predomina a Comarquinal i la llum a Barcelona. Alhora, la llum i la foscor connoten visions del món diferents, la llum representa la llum de les idees, de la llibertat i la foscor un pensament tancat. Entre mig de la llum i la foscor ressalta el símbol de la boira, que podem considerar el "Leitmotiv" de l'obra, el motiu recurrent de l'obra, la boira apareix diverses vegades al llarg de l'obra. La boira és descrita per Laura i sentida per Laura i no la sent sempre de la mateixa manera, a vegades l'estima i a vegades la vol. D'una banda, la boira representa el tancament de la ciutat, com un campana de foscor que tanca Comarquinal i la preserva, la protegeix d'influències externes.

Boira: És un element que simbolitza la tradició, religiositat i estil de vida del passat típic de Comarquinal així com la situació complicada i tèrbola en què es troba la Laura, no estima en Tomàs i està atrapada en aquell poble que viu en el passat.

Títol: Hi hauria dos plans:

• D'una banda reflecteix una ciutat abocada a la religió dominada per les esglésies, per les campanes, pels convents, algunes persones de Vic han estat declarades santes.
• D'altra banda i en el fons, el títol és irònic, els personatges són falsos, tenen una moral totalment falsa, són hipòcrites, no són per tant, sants. L'obra és una crítica a aquesta falsa moral.