Karl Marx: producció, infraestructura, superestructura i revolució

Karl Marx (1818–1883)

Nascut a Trier.

Fins ara, la filosofia era una tasca teòrica: coneixement desinteressat.

L'ésser humà com a ésser productor

Ésser humà com a ésser productor

Per a Marx, l'ésser humà no es defineix —com deia Aristòtil— per la racionalitat; per a Marx l'ésser humà és un ésser productiu, un ésser que treballa. I si el punt de vista racionalista era mantenir-se a certa distància del que s'estudia, aquí el fet de produir significa transformar la naturalesa amb l'objectiu de sobreviure.

Tanmateix, l'ésser humà no sempre ha transformat la naturalesa per sobreviure: fins fa poc érem caçadors-recol·lectors. És en l'entrada a l'època neolítica quan l'humà es converteix en un ésser transformador. De la mateixa manera que per Aristòtil allò pròpiament humà era la filosofia teòrica, per Marx és la producció. Per a Marx, tota activitat humana és directa o indirectament productiva —a l'escola, per exemple, tot i que no sigui tan evident, es produeix (ens produïm a nosaltres mateixos).

Tots som productes, productors i mercaderies (estam al mercat i tenim un preu). Estam produint mà d'obra qualificada. (El descans serveix per produir més.) La producció —tota activitat humana— consisteix a transformar la naturalesa per sobreviure. Des del moment en què l'ésser humà és productor i transformador, la naturalesa apareix sempre com a material de transformació. Allò que pensem que és natural, potser no ho és: tal vegada camps conreats, a la serra milers de quilòmetres de marge, el pi és una espècie introduïda per l'home. Si ho pensem bé, de naturalesa gairebé no n'hi ha; l'ésser humà ha modificat tot el territori per on ha passat.

Forces de producció

A l'hora de transformar la naturalesa, el factor més important és la tecnologia de la qual es disposa (eines), però aquestes no han de ser necessàriament físiques: també poden ser en forma de coneixement (un pagès experimentat). A la tecnologia Marx la denomina forces de producció. Ara no transformem la naturalesa igual que abans perquè disposem d'una tecnologia que ens permet explotar-la de manera més òptima. Un historiador, per estudiar una societat, haurà d'analitzar com produeix aquesta societat, com transforma la naturalesa i de quines tecnologies disposa que afavoreixin aquest funcionament.

Divisió del treball

La divisió del treball és la que és perquè és necessària pel bon funcionament de la tecnologia emprada. Si imaginem un gran latifundi, convé més que hi hagi un gran propietari de la terra i que hi hagi súbdits al seu servei, ja que això afavorirà la producció. Aquesta "injustícia" existeix perquè augmenta la productivitat. La desigualtat és, doncs, necessària pel funcionament del sistema productiu; una altra cosa és plantejar si podria haver-hi un sistema que afavorís la producció i, al mateix temps, produís igualtat. Tria entre una societat rica i desigual o una pobra i igual. Marx — una rica i igual!

L'estructura social inclou una divisió del treball, el repartiment de papers dins del sistema productiu. Perquè aquesta desigualtat de base es mantingui, s'ha de repartir el benefici també de manera desigual (plusvàlua — benefici).

(Marx arriba a dir que la plusvàlua s'expropria al treballador perquè aquest no en participa, i realment aquest producte ha estat produït pel treballador. Però aquesta expropiació, tot i que pot ser una injustícia, cal veure si és necessària: si es repartís a parts iguals potser l'empresa no seria tan productiva.) Per això a Marx no li interessa tant el concepte de justícia en si, sinó que busca guanyar en igualtat i en producció. Aquesta distribució de feines (papers) donava una distribució de beneficis que assegurava la distribució desigual de la societat.

Organització de les societats a favor de la producció

Per funcionar, la producció ha d'estar socialment organitzada. A partir del neolític comença a haver-hi una divisió del treball. Quan l'estructura incorpora un repartiment del treball, apareixen distincions socials; s'optimitza el rendiment productiu. A partir del neolític totes les societats han inclòs alguna forma de repartiment del treball.

Infraestructura i superestructura

Infraestructura (econòmica): conjunt de forces de producció + divisió social del treball — la base productiva de qualsevol societat.

Superestructura: conjunt d'institucions i formes socials que, encara que aparentment no estiguin lligades directament al procés productiu, tenen una funció que afavoreix el sistema (tota activitat humana). Es divideix en tres elements:

• Forma d'estat — quin paper tenen les organitzacions polítiques en la producció: si afavoreixen la producció o la frenen. Si les beneficien seran més freqüents; si dificulten el funcionament, seran eliminades. Exemple: al segle XIX es va passar del sufragi censatari al sufragi universal masculí; això no es produeix per casualitat, sinó en funció dels interessos del sistema productiu.
• Legalitat — les lleis també han de fonamentar el bon funcionament del sistema productiu.
• Ideologia — manera de pensar que regeix una societat i que afavoreix el funcionament del sistema de producció; justifica la necessitat i les bondats d'aquell sistema.

Alguns exemples d'ideologia:

• Religió — en aquest món la felicitat és difícil; patir és inevitable i la felicitat vindrà en una altra vida si es segueixen els ideals vigents. Aquest mecanisme controla el pensament i la conducta: "la religió és l'opi del poble". Si es pensa que el patiment i la injustícia formen part de l'ordre diví, la conformitat amb la situació injusta s'extén.
• Nacionalisme — malgrat les diferències socials, se'ns convida a identificar-nos amb una gran nació; així, conflictes entre classes poden presentar-se com conflictes entre nacions (anar a la guerra per la pàtria quan és un conflicte entre classes dirigents).

L'infraestructura determina, en gran mesura, la forma d'estat, la legalitat i la ideologia. Conjunt d'aquests elements constitueix un mode de producció: la combinació de la infraestructura i la superestructura.

Revolució

La tecnologia i les forces de producció determinen com s'ha d'explotar la naturalesa i, per tant, com s'han de repartir les tasques. Quan hi ha un desenvolupament de les forces de producció (desenvolupament tecnològic), quan s'introdueixen maneres més eficients al sistema, ha de canviar la distribució de les tasques i, conseqüentment, la superestructura (noves lleis, nova ideologia). "El motor de la història és el desenvolupament de les forces de producció": hi ha canvi social quan hi ha canvi tecnològic.

Quan hi ha canvis en el sistema de producció, apareix una nova classe social —la que lidera l'aplicació de les noves tecnologies—. Aquesta classe tindrà poder econòmic però, inicialment, no tindrà el poder polític, que el sustenta la classe dirigent anterior. Això crea un conflicte d'interessos entre ambdues classes. Segons Marx, aquesta nova classe social només pot accedir al poder de manera violenta, perquè la classe dirigent no cedirà voluntàriament el poder: necessitarà una revolució.

"La violència és la partera de la història"

Marx creia que el sistema capitalista acabaria per autodestruir-se i generar un nou mode de producció. Per què es destrueix el capitalisme?

• Llei de disminució del benefici: en el sistema capitalista, que és un sistema de mercat, la competència entre empresaris és ferotge; per vendre més sovint cal reduir costos i beneficis, la qual cosa pot conduir a una disminució del benefici mitjà.
• Tendència a la formació de monopolis: per ser cada vegada més eficients, les unitats de producció tendeixen a fer-se més grans. Arriba un punt en què poques empreses dominen un sector del mercat (multinacionals, oligopolis). Això significa menys propietaris i més treballadors assalariats; és a dir, una major concentració de riquesa i més desigualtat.

Marx pensava que aquesta desigualtat arribaria a ser tan insuportable que es produiria una revolució des de baix per part de la classe treballadora. Això, en la pràctica, s'ha intentat gestionar amb sistemes de redistribució de la riquesa perquè la desigualtat no augmenti massa (estat del benestar).

Després de la revolució: què fer?

Un cop la classe treballadora arriba al poder, segons Marx, cal instaurar una economia estatal i planificada, amb l'Estat com a únic propietari dels mitjans de producció. Per implantar aquest tipus d'economia serà necessari que, durant un període de temps, el proletariat governi dictatorialment. En el moment d'implantar aquest sistema econòmic, la producció augmentaria molt.

Dins el mode de producció capitalista sorgirien contradiccions:

El capitalisme tendeix a unitats de producció cada vegada més grans i, per tant, cada vegada hi ha menys propietaris i més treballadors assalariats. Aquesta desigualtat arribaria a un punt insuportable i, quan el proletariat fos conscient del seu poder (sent la classe majoritària), prendrà de manera violenta el poder i instaurarà la dictadura del proletariat. Aquesta dictadura tindria l'objectiu d'implantar un nou mode de producció que no aniria contra la lògica del capitalisme, sinó que en portaria a l'extrem els seus supòsits més eficients (com més gran és l'entitat de producció, més eficient és). Fer que l'Estat sigui l'única unitat de producció seria dur això a l'extrem.

En aquest nou sistema l'Estat seria l'única entitat de producció i, per tant, propietari dels mitjans de producció (no existiria la propietat privada d'aquests mitjans). Una vegada implantat aquest sistema altament efectiu, es podria generar una societat sense classes (abolició de les diferències de classe) i aquesta societat sense classes conduiria eventualment a l'abolició de l'Estat (l'Estat i les lleis són elements de la superestructura que, en el fons, tenen una funció opressora; si s'aconsegueix una societat sense classes, les lleis i el govern no serien necessaris). L'Estat és, segons aquesta perspectiva, necessari quan existeix desigualtat.