Karl Marx i el materialisme històric: una anàlisi del capitalisme

Karl Marx

El marxisme és la proposta que, indiscutiblement, acaba aglutinant amb més força el moviment obrer i que té una més gran repercussió social i política. Els esdeveniments polítics i socials del segle XIX són incomprensibles sense fer referència al marxisme.

El materialisme històric

Marx analitza les noves condicions socials generades per la Revolució Industrial i el ple desenvolupament del capitalisme, reprenent la confiança il·lustrada en la raó i el progrés.

Mode de producció

Marx examina la història de la humanitat a partir de les diferents formes d'organització del treball i de producció de béns que s'han succeït al llarg del temps (modes de producció). Tot mode de producció (esclavista, feudal, capitalista, socialista...) està definit per les formes de propietat dels mitjans de producció, pel lloc i la funció assignats a cada classe social en el procés productiu i per les formes d'apropiació i distribució dels béns produïts. Cada mode de producció genera uns determinats vincles econòmics i de treball entre les persones (relacions de producció). Segons Marx, és molt important fixar-se en les relacions de producció, ja que permeten entendre la divisió de classes socials corresponent a un determinat mode de producció. Ex: senyors i serfs en el mode feudal o propietaris capitalistes i obrers en el mode capitalista. Marx examina la història de la humanitat des de la teoria que tota societat està materialment determinada per les relacions de producció, és a dir, pel mode de producció i d'intercanvi o de distribució dels béns obtinguts mitjançant la divisió de treball. Per tant, el conjunt de la història humana està format per la successió temporal de les diferents etapes de desenvolupament de les relacions de producció. Per a Marx, les relacions de producció es deuen a l'enfrontament que l'ésser humà estableix amb la naturalesa per procurar-se els mitjans per viure. El treball defineix les condicions de l'existència i aquestes configuren l'ésser humà mateix, de manera que aquest es va fent a si mateix mitjançant el treball.

Infraestructura econòmica i superestructura ideològica

La representació de la realitat que els éssers humans tenen en un moment concret és conseqüència de les relacions de producció vigents en aquest moment. Marx distingeix entre infraestructura econòmica i superestructura ideològica. La primera és l'estructura o la base econòmica material en què es fonamenta tota la societat i que s'oposa a les superestructures d'idees o de representacions de la realitat que aquella base genera. La relació de causalitat existent entre infraestructura econòmica i superestructura ideològica no és mecànica i unidireccional, sinó que hi ha una influència recíproca. Marx fa notar que el grau de desenvolupament de les relacions de producció no és uniforme ni entre els diferents països ni en els diversos àmbits d'una mateixa societat, per la qual cosa en aquesta coexisteixen elements pertanyents a diferents modes de producció i, a més, els individus tenen representacions diverses de la realitat segons el lloc que ocupen en l'escala social. Com a resultat, a l'interior de les societats apareixen desajustaments entre el nou mode de producció i la representació de la realitat. El mode de producció emergent va creant una nova classe social i la corresponent representació de la realitat i, d'aquesta manera, l'anterior representació de la realitat i la nova entren en conflicte en les respectives concepcions sobre la propietat. Així, s'afirma que la lluita de classes és el motor de la història.

El materialisme històric com a filosofia de la història

El marxisme elabora una filosofia de la història especial anomenada materialisme històric. El materialisme històric consisteix en la concepció que interpreta la història com la lluita de classes socials i que considera que l'ésser humà està determinat per les condicions materials i econòmiques de la seva vida social, amb especial èmfasi en les relacions econòmiques, és a dir, la manera com està estructurada la producció econòmica i les condicions socials que se'n deriven. La filosofia marxista de la història subratlla la temporalitat de l'ésser humà i de tota societat en la seva evolució segons les condicions de treball; veu en la història de la humanitat una inapel·lable necessitat que comporta la desaparició de la burgesia i el sorgiment d'una societat sense classes i sense explotació. L'apel·lació a la suposada marxa imparable de la història, a la qual les voluntats individuals no es poden oposar, s'ha arribat a usar per qui té clar per on passa la història per desacreditar intel·lectualment tothom qui s'oposa a les tesis marxistes.

Materialisme dialèctic i sentit de la història

Segons Marx, en la societat humana hi ha un procés dialèctic segons el qual, a un primer moment d'aparició gradual d'un nou mode de producció, li succeeix un segon moment d'enfrontament i de ruptura amb l'anterior, el qual es tanca amb la consolidació de les noves relacions de producció i de la ideologia que les expressa, consolidació que dura fins que recomença el procés. Aquesta successió de modes de producció s'explica com el resultat del ple desenvolupament de les forces productives en cada mode de producció. Si s'estudia la història, es poden resseguir els modes de producció i les societats que els corresponen. Hi ha una societat tribal prehistòrica, caracteritzada per l'absència de propietat privada, la qual sorgirà amb la divisió social del treball en la societat asiàtica i en la societat antiga o clàssica. En la societat feudal, els camperols treballen les terres d'un senyor a qui cal donar una part de la producció, el qual constitueix un exemple de plusvàlua (apropiació del treball d'un altre, explotació d'un ésser humà per un altre). En el feudalisme sorgeixen trets del capitalisme posterior, com l'aparició d'una nova classe urbana i comercial que obté els seus guanys a través de relacions de producció capitalistes, les quals preludien la societat burgesa. Amb l'anàlisi de totes aquestes etapes històriques, Marx n'obté les constants de progrés i de llibertat, les quals fan referència al sentit de la història, és a dir, al triomf del proletariat, al ple desenvolupament de la societat comunista i a l'eliminació de la societat de classes. A Marx li interessa l'anàlisi del capitalisme per anunciar, a partir de les seves contradiccions, el mode de producció socialista, perquè considera que aquest serà el mode de producció definitiu, atès que en ell no hi haurà explotació de l'home per l'home.

L'alienació

Marx reprèn i aprofundeix el concepte d'alienació de Feuerbach. Segons Feuerbach, l'alienació apareix en la societat capitalista perquè els productes de l'activitat humana escapen del control de l'home i el dominen. Però, segons Marx, aquesta crítica és insuficient, ja que l'acció humana va determinant i construint de manera activa la pròpia vida dels humans. La propietat privada és l'expressió del treball alienat, ja que el treballador posa la seva vida en l'objecte i, així, la seva vida queda alienada i ja no li pertany a ell, sinó a l'objecte. Marx subratlla que en la societat burgesa: “Cada cop més, la societat sencera es divideix en dos camps enemics, en dues grans classes oposades l'una a l'altra: la burgesia i el proletariat.” Aquest enfrontament radical és fonamentalment econòmic i es reflecteix en l'àmbit jurídic en termes de legalitat de la propietat privada dels mitjans de producció, és a dir, de tot allò que serveix per produir una altra cosa, com ara la terra, les matèries primeres, les eines de treball i les fàbriques. Per a Marx, la filosofia no ha de ser contemplativa, sinó que una de les seves funcions ha de ser canviar activament el món des de la pràctica, ja que aquesta permet comprendre o superar les alienacions i les falses consciències de la realitat.

Valor d'ús i valor de canvi

Per entendre l'alienació fonamental, que és l'econòmica, Marx s'ajuda de la distinció segons la qual en tot objecte que resulta del treball cal diferenciar dues dimensions: el valor d'ús i el valor de canvi. El valor d'ús fa referència a la utilitat en la societat, és a dir, a allò per a què serveix una cosa i, per tant, respon a necessitats humanes. El valor de canvi, per contra, compta el preu que l'objecte ateny en un mercat, això és, la seva cotització com a mercaderia. En el bescanvi entre valors iguals, ningú no obté beneficis sobrevinguts o plusvàlues. Una plusvàlua consisteix en un augment de valor sense que s'hi hagi fet cap millora. A banda que el valor de canvi pressuposa el valor d'ús social, cal fixar-se en el marc econòmic capitalista que fa possible l'intercanvi de valors no equivalents en què apareix la plusvàlua. Marx estudia la societat capitalista i les “ficcions” que aquesta genera i remarca que, per tal de generar beneficis, la producció industrial es combina amb la propietat privada dels mitjans de producció i el funcionament d'un mercat sotmès a la llei de l'oferta i la demanda. La mateixa expressió “mercat de treball” ja anuncia que, en el capitalisme, la força de treball de l'obrer és una mercaderia que compra el capitalista per procurar-se beneficis fent que el valor que paga per la força de treball quedi sempre per sota del valor que li fa produir. Així, la força de treball de l'obrer produeix un valor superior al valor que l'obrer rep com a salari, és a dir, el salari és una equivalència falsa del valor de la força de treball. Marx escriu que allò que determina la magnitud del valor d'un objecte és el temps de treball socialment necessari per a la producció d'un valor d'ús. Així, si el valor d'una cosa està marcat per la quantitat de treball necessari per produir-la, aleshores el mateix valor de la força de treball que ven l'assalariat és donat per la quantitat de treball necessària per aconseguir les mercaderies que calen per mantenir i reproduir aquesta força de treball.

La plusvàlua

El capitalista, quan compra la força de treball, la fa treballar fins que el valor produït per la força de treball supera el valor pagat en forma de salari i n'obté així un benefici o plusvàlua. Segons Marx, la plusvàlua significa: “L'explotació de la força de treball pel capital, és a dir, de l'obrer pel capitalista.” L'explotació s'aconsegueix: 1) perllongant la jornada de treball més enllà del punt en el qual l'obrer es limita a produir un equivalent del valor de la seva força de treball; 2) mitjançant un desenvolupament de la productivitat del treball; 3) contractant mà d'obra barata. Sigui com sigui, l'obrer ha perdut el domini sobre el seu treball, ha perdut una part del valor produït per la seva força de treball, això és, la plusvàlua que es queda el capitalista.

Les “ficcions” del capitalisme

L'anàlisi de l'economia capitalista que fa Marx subratlla, a més de l'alienació econòmica, les altres ficcions o falsificacions que s'hi amaguen. En el mercat, les relacions humanes prenen la forma invertida de relacions entre coses, entre mercaderies. En especial, el mercat de treball cosifica el caràcter humà de la força de treball, convertida en mercaderia o cosa que es ven. Marx destaca també la “ficció” de llibertat, una forma d'alienació política sobre la qual es funda legalment la societat burgesa un cop abolits l'esclavisme i la servitud. La compravenda de la força de treball inherent a la producció capitalista no és un contracte lliure i en condicions d'igualtat, ja que una part posseeix la propietat privada dels mitjans de producció, mentre que l'altra només té la seva força de treball i es veu obligada a vendre-la per subsistir. Per a Marx, la llibertat política de l'Estat burgès només representa els interessos i té sentit per a la burgesia, la qual gaudeix de la prèvia llibertat econòmica. Marx desqualifica el discurs religiós com a generador d'una forma particular d'alienació, ja que aquest situa la resolució de conflictes humans lluny de l'abast humà: “La religió és l'opi del poble.” Funció de la religió segons Marx: control de la població perquè no es rebel·lés.

Desaparició de l'Estat burgès

Per a Marx, el mode de producció capitalista, basat en les lleis de mercat de les quals es deriva l'explotació del proletariat, és un mode de producció específic d'una etapa històrica determinada i, per tant, no és natural o definitiu. La revolució alliberadora més gran possible és la negació de l'explotació i l'aparició de la societat sense classes, en la qual sorgirà un ésser humà nou. Segons Marx, en la futura societat comunista, el mode de producció socialista eliminarà l'explotació. En la societat comunista, a cadascú se li demanarà segons la seva capacitat i a cadascú se li donarà segons les seves necessitats. Però, entre els sistemes capitalista i comunista, hi ha el període de transformació revolucionària d'un en l'altre. En aquesta fase, el tipus d'Estat que hi correspon no pot ser altre que la dictadura revolucionària del proletariat. Per donar suport intel·lectual a la revolució i a la dictadura del proletariat, el “socialisme científic” es presenta com la genuïna fórmula de canvi social. Adjectivant de “científic” el socialisme, Marx vol relacionar-lo amb la pretesa seguretat de la ciència.