Kant vs. Nietzsche: Imperatiu Categòric i Voluntat de Poder

Imperatiu Categòric de Kant i la Voluntat de Poder de Nietzsche

L'imperatiu categòric de Kant ens fa entendre que la seva raó pràctica esdevé formal i es fa present a l'individu sota la forma d'un imperatiu categòric: imperatiu perquè és un manament, un ordre (és a dir, "fes això") i, per altra banda, és categòric perquè diu que ho hem de fer simplement, perquè és el que hem de fer, és el nostre deure. En altres paraules, és la forma com la nostra consciència moral se'ns fa present i orienta la nostra conducta.

Les Dues Formulacions de l'Imperatiu Categòric

Així doncs, hi ha dues formulacions de l'imperatiu categòric, les quals apareixen en l'obra La fonamentació de la metafísica dels costums (1785):

Primera Formulació: La Llei Universal

"Actua només segons aquella màxima que puguis voler al mateix temps que esdevingui llei universal." Aquí, la màxima fa referència a la norma que determina de manera general la conducta del subjecte i la llei universal el criteri d'universalitat de la norma. Això és, perquè una màxima pugui ser considerada moralment correcta, hauria de poder ser aplicada a tots els humans.

Segona Formulació: La Humanitat com a Finalitat

"Actua de tal manera que sempre tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, mai només com un mitjà, sinó sempre alhora com una finalitat en si mateix." Aquesta segona formulació ressalta el concepte de dignitat humana, propi de la Il·lustració, afirmant que tot ésser humà, pel simple fet de ser-ho, posseeix per natura una sèrie de drets inalienables que el converteixen en digne de respecte. És la concepció que conduirà als drets de la primera generació de Drets Humans i la seva forma d'Estat: l'Estat de Dret.

L'Imperatiu Categòric com a Metanorma

L'imperatiu categòric no estableix cap norma concreta, sinó més aviat una metanorma, és a dir, una norma o criteri que estableix la forma que ha de complir qualsevol norma concreta que pretengui regular correctament el nostre comportament des d'un punt de vista exclusivament formal, és a dir, racional.

La Voluntat de Poder de Nietzsche i el Superhome

En canvi, segons Nietzsche, el superhome és una forma d'existir caracteritzada per una actitud vital que ell anomena la voluntat de poder (o el poder de la voluntat, si així s'entén millor), que consisteix a tenir la força i la resolució d'anar creant el nostre propi camí d'acord amb els nostres objectius i propòsits (projectes), superant els obstacles que puguem trobar-hi: voler és poder. Per a Nietzsche, l'ésser humà és essencialment un creador: de si mateix, de valor i de la seva existència o itinerari vital.

La Creació de Valors i el Futur

L'anterior és possible perquè, segons Nietzsche, la seva vida ja no està determinada per una cosmovisió religiosa que parteix d'un Déu omnipotent dissenyador de l'univers. És a dir, no existeix un món ja fet o acabat i ple de sentit al qual ajustar-se sense més, sinó que la vida pròpia està per fer (d'aquí que no es pugui confiar en cap imperatiu moral o religiós, perquè la vida no respon a un pla determinat racionalment), i aquest fer-se està en mans del propi individu, el qual ha de decidir les normes que seguirà per anar-la construint. Així, l'ésser humà existeix històricament: existeix creant i recreant-se en el temps. Així, la Voluntat de Poder és voluntat de futur.

Límits i Potencialitats de la Voluntat

Ara bé, l'únic límit a la nostra voluntat, a part dels nostres condicionants biològics i culturals, és el passat, ja que el recorregut fet fins ara no és modificable. Aquest passat immodificable ens situa en el present, des del qual es crea l'horitzó de futur. És, per tant, en el terreny d'allò no esdevingut, d'allò possible, on la voluntat té el seu poder: l'ésser humà persegueix destruir allò que és i esdevenir allò que encara no és (teoria dels oposats d'*Heràclit*), però que es troba potencialment dins seu. En llenguatge aristotèlic, podríem dir que l'ésser humà és sempre un cúmul de potencialitats que, a mesura que es van actualitzant per la seva pròpia acció, n'obre de noves, i així en un procés continu que només acaba en morir.

Comparativa entre Kant i Nietzsche

Mentre que l'imperatiu categòric se centra en la idea d'una moralitat universal, la voluntat de poder se centra en la idea de la supervivència i la dominació com a valors fonamentals de la vida. A més, tots dos filòsofs consideren que l'autonomia individual és un valor important, encara que per a Kant aquesta es basi en la raó i la seva universalitat, i en Nietzsche es basa en el control i domini de la voluntat de poder, ja que aquesta no només té una dimensió personal, sinó també cosmològica.

L'Àmbit Metafísic

Per tant, la diferència en l'àmbit metafísic s'ha de veure en relació amb la dimensió transcendent dels valors morals universals que defensaven Sòcrates i Plató, i que es relaciona directament amb l'imperatiu categòric de Kant, perquè és la dimensió d'universalitat la que adopta el seu imperatiu categòric. Aleshores, l'autor de la Crítica de la raó pura és, des d'aquest punt de vista, un objectivista moral com ho eren tant Sòcrates com Plató. Això es contraposa radicalment amb el model vital del superhome que ens proposa Nietzsche a partir de les tres transformacions metafòriques que apareixen en Així parlà Zaratustra i que representen la superació del nihilisme després de la mort de Déu. Ja que serà a partir d'aquest seguit de transformacions quan l'ésser humà, convertit en un nen, podrà començar a crear els seus propis valors.

L'Àmbit Religiós

Finalment, en l'àmbit religiós, Kant sosté que l'acció moralment correcta no depèn de la voluntat de Déu o de les creences religioses, sinó de la raó pràctica i de l'adequació universal dels principis morals. Això significa que, per a Kant, les persones han de ser moralment correctes independentment de la seva religió o absència de religió, basant-se en principis racionals i universals. Nietzsche, en canvi, considerava que les doctrines religioses, com per exemple la idea del pecat original o la de la salvació gràcies a la redempció de Jesús, intenten reprimir els instints humans naturals i subjugar aquesta voluntat de poder individual d'arrel dionisíaca en benefici de les estructures de poder religioses i morals establertes, que, si més no, representarien la vessant més apol·línia de la moral.