Kant vs. Nietzsche: Ètica, Déu i Deure

Kant i Nietzsche: Comparació Filosòfica

Context Històric i Motivacions

La comparació de Kant amb Nietzsche comença amb el període de la història de la filosofia i les seves motivacions. Kant critica les estructures de l’Antic Règim i defensa la idea que l’home, amb llibertat, és capaç de fer servir la raó i d’aprendre per ell mateix. En canvi, Nietzsche creu que la filosofia i la cultura occidental han construït un edifici de valors que han oprimit l’autèntica realitat: la vida, per això s’han d’esfondrar.

Ètica

Kant intenta trobar un referent moral universal en la seva primera obra ètica La fonamentació de la metafísica dels costums. Amb això en ment elaborarà una ètica autònoma, amb caràcter formal, ja que no es pot establir cap bé o finalitat de la conducta moral més enllà del compliment del deure moral. Els postulats de l’ètica kantiana són precisament les idees que la raó pura no podia acceptar: la llibertat en el món, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu. En canvi, Nietzsche diu que la moral noble és la d’aquells que són capaços d’assumir la vida amb tota la seva plenitud, reflecteix la capacitat creadora. Així, la moral, per Nietzsche, no pot estar fonamentada amb cap idea més enllà de la vida mateixa perquè si no, es converteix en la moral dels esclaus, la que ens ha fet presoners de valors ficticis. Nietzsche criticarà l’ètica de Kant perquè encara arrossega els valors occidentals. Diu que, per una banda, Kant rebutja la metafísica i critica la raó, però, per l’altra accepta les idees de la raó i les torna a introduir a l’ètica.

La Idea de Déu

Per a Kant, tot i no poder fonamentar el coneixement metafísic, les idees, l’existència de Déu, entre aquestes, donen sentit a la raó pràctica. Per a Kant, la moral no pressuposa la religió, però condueix cap a aquesta; reverenciar a Déu no és altra cosa que obeir la llei moral, actuar pel deure mateix. En canvi, la idea de Déu per a Nietzsche ha estat l’instrument de repressió dels homes. Nega l’existència de qualsevol entitat superior a la realitat i la vida. Déu ha mort i amb ell tots els transfons inventats per la metafísica tradicional.

Deure i Llei Moral

Per a Kant, el concepte de deure és clau dins de l’ètica kantiana. Només les accions fetes per deure són morals i actuar per deure significa actuar amb reverència a la llei moral. La llei moral s’expressa en forma d’imperatiu categòric. Aquest, segons Kant, és incondicionat, només ens mostra la fórmula de la moral i està basat en les intencions. No et diu què has de fer en cada cas sinó com has d’actuar sempre. La primera formulació de l’imperatiu diu: “obra només segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que es converteixi en llei universal”. En canvi, Nietzsche rebutja qualsevol mena de llei o norma en la moral i en tots els àmbits del saber perquè diu que són l’expressió del nihilisme, de la moral dels esclaus. L’únic valor realment important és la vida, i si existís algun deure moral estaria vinculat a aquesta. Nietzsche criticarà la noció de deure i imperatius kantians. No existeixen les intencions pures perquè quan creiem que actuem “per deure”, en realitat ens impulsen motius irracionals, sovint intencionats, dels que no en som conscients. L’imperatiu categòric, en el fons, només és l’abstracció dels nostres interessos personals.

L'Imperatiu Categòric i la Llei Moral

L’imperatiu és la forma que pren el mandat o llei objectiva que obliga i determina la voluntat d’un determinat ésser racional a actuar d’una manera determinada. Kant considera que només és bo allò que determina la voluntat per causes objectives, és a dir, per principis vàlids per a qualsevol ésser racional com a tal.

• Imperatius hipotètics: indiquen una acció que és bona simplement com a mitjà per a una altra cosa.
• Imperatius categòrics: indiquen una acció com a necessària en si mateixa, que és bona en si.

Kant també classifica els imperatius segons com aquests obliguen la voluntat:

1. Imperatius d’habilitat: s’apliquen a la part pràctica de les ciències i busquen saber què s’ha de fer per aconseguir un fi. Es tracta de la raó instrumental.
2. Imperatius pragmàtics o consells de la prudència: per escollir mitjans que ens apropin a la felicitat i al benestar.

Els imperatius d’habilitat i els imperatius pragmàtics són hipotètics perquè estan orientats a la consecució d’un altre fi. També els imperatius morals o lleis de la moralitat tenen a veure amb els costums, amb la conducta lliure. Són els que obliguen a la voluntat a obeir els mandats o ordres per realitzar determinada conducta sense fer referència a cap altre propòsit i d’una manera incondicionada.

Formulacions de l'Imperatiu Categòric

L’imperatiu categòric obliga a la norma que guia la nostra acció a conformar-se segons la universalitat de la llei moral sense cap condició que la limiti. L’imperatiu categòric és, per tant, el principi formal de totes les màximes i expressió mateixa de la llei moral. Kant n’elabora fins a tres formulacions diferents:

• Formulació 1, fórmula de la llei universal: obra només segons aquella màxima per la qual puguis voler que al mateix temps esdevingui una llei universal.
• Formulació 2, fórmula de la llei de la natura: obra com si la màxima de la teva acció pogués esdevenir per la teva voluntat una llei universal de la natura.
• Formulació 3, fórmula del fi en si mateix: obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre alhora com a fi i mai simplement com a mitjà.

Aquesta última formulació és una de les idees centrals de l’ètica kantiana, la idea que l’ésser humà existeix com a fi en si mateix i sempre ha de ser considerat d’aquesta manera, és a dir, no ha de ser utilitzat com a mitjà.

Els Postulats de la Raó Pràctica

Per últim, tenim els postulats de la raó pràctica que Kant utilitza per donar sentit i valor a l’esforç moral. Els tres postulats són la llibertat, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu. Aquestes tres idees que s’ha demostrat que no podem conèixer de forma objectiva, que són indemostrables, però que, segons Kant, donen sentit i projecció a l’acció moral.

1. Sense suposar l’existència de la llibertat seria impossible donar un valor moral a les nostres accions. Perquè l’acció moral tingui valor, hem de suposar que la voluntat tria entre actuar d’acord amb la llei moral o actuar d’una manera interessada.
2. Constatem la imperfecció de la nostra naturalesa, que no sempre és capaç d’actuar per deure. Això ens podria fer defallir en l’esforç moral. Pensar en la immortalitat ens facilita pensar en un progrés de perfeccionament indefinit de la nostra virtut.
3. Finalment, pensar en l’existència de Déu, màxima bondat en la qual hi ha una total identificació entre voluntat i llei moral, ens dona l’esperança de poder arribar a un estat de màxima beatitud i, com a resultat, de plena felicitat.

Omnisciència: Capacitat d'entendre i saber tot el que és possible saber.

Acció necessària: Conducta inevitable o imprescindible basada en principis.