Kant vs. Hume: Raó, Deure i Sentiments en la Moral

La Moral Segons Kant i Hume: Una Comparativa

La Perspectiva de Kant: Raó i Deure

Immanuel Kant creu que la moral es basa en la raó i que és vàlida per a tothom. No importa el que sentim o les conseqüències de les accions, sinó si actuem per deure. Segons ell, una acció és moral si segueix l’imperatiu categòric, que estableix que hem d’actuar de manera que la nostra acció pugui ser una llei universal i que sempre tractem les persones com a fins en si mateixes, i no merament com a mitjans per aconseguir qualsevol fi determinat.

La Perspectiva de Hume: Sentiments i Utilitat

David Hume, en canvi, pensa que la moral no prové de la raó, sinó dels sentiments. Quan observem una acció, sentim aprovació si ens sembla bona o reprovació si ens sembla dolenta. Aquests sentiments es formen per hàbit i per la influència de la societat. Per a Hume, una acció és bona si té bones conseqüències i és útil per a tothom.

L'Imperatiu Categòric Kantià: Fonament de la Moral

Què és l'Imperatiu Categòric?

L'imperatiu categòric és un judici apodíctic que expressa el judici sintètic pràctic a priori que Kant busca. Un judici sintètic pràctic és un enunciat que amplia el nostre coneixement moral (a diferència de les "qüestions de fet" que Hume atribuïa a l'experiència) i ho fa d'una manera a priori, sense dependre de l'experiència.

Les Formulacions Principals de l'Imperatiu Categòric

Kant presenta dues formulacions principals de l'imperatiu categòric, fonamentals per entendre la seva ètica:

1. Primera Formulació: La Llei Universal de la Conducta

La primera formulació estableix: "Obra de tal manera que la màxima de la teva conducta pugui ser considerada una llei universal."

Aquest principi ens insta a preguntar-nos, abans d’actuar, si la norma que estem seguint podria ser aplicada universalment a totes les persones en qualsevol situació. És a dir, hem de comprovar si la regla que guiarà la nostra conducta pot esdevenir una llei universal per a tothom. Kant no ofereix una regla exacta, sinó que proposa una estructura lògica per verificar la validesa moral de les nostres accions. La coherència de la nostra conducta amb una llei universal es converteix en el criteri que mesura la validesa moral de les nostres decisions.

2. Segona Formulació: La Llei Universal de la Natura

La segona formulació diu: "Obra de tal manera que la màxima de la teva conducta pugui ser considerada una llei universal de la natura."

En aquesta formulació, Kant introdueix el concepte de la naturalesa com una forma d'existència o realitat. Aquí, el que es busca és que la nostra acció no contradigui les lleis naturals que regeixen la realitat. Kant utilitza l'exemple del suïcidi per il·lustrar-ho: si una persona decideix suïcidar-se, està actuant d'acord amb la màxima de la seva conducta, però aquesta acció implica la destrucció de si mateix, cosa que és incompatible amb la natura, que no pot buscar la seva pròpia destrucció. Aquesta màxima entra en contradicció amb la realitat, ja que la natura no pot voler la seva pròpia autodestrucció. Per tant, la màxima no seria vàlida com a llei universal de la natura.

Criteri de Validesa de la Màxima

• Si hi ha contradicció en la màxima, no és vàlida per ser una llei de la natura.
• Si no hi ha contradicció en la màxima, és vàlida per ser una llei de la natura.

Comparativa Final: Ètica Kantiana vs. Ètica Humeana

En resum, la moral de Kant és racional, universal i basada en el deure, sorgint de la raó de cada individu. En contrast, la moral de Hume és emocional, subjectiva i depèn de la societat, fonamentada en els sentiments i el context. Mentre que Kant defensa que hem d’actuar correctament sense esperar res a canvi, Hume afirma que les accions es valoren segons les seves conseqüències i la utilitat per a la societat.