Kant i Stuart Mill: Filosofia, Ètica i Llibertat

🧠 Kant: Teoria del Coneixement

Immanuel Kant divideix la raó en ús teòric (coneixement) i pràctic (ètica i política). Les seves tres preguntes clau són: Què puc conèixer? Què he de fer? Què puc esperar?. Totes elles giren entorn de la pregunta fonamental: Què és l’ésser humà?

Kant volia determinar si la metafísica podia ser considerada una ciència, de la mateixa manera que les matemàtiques i la física. Per a això, va distingir diferents tipus de judicis:

• Judicis analítics: El predicat ja està contingut en el subjecte (ex: "els triangles tenen tres costats"). Són explicatius i no afegeixen informació nova.
• Judicis sintètics: El predicat afegeix informació nova al subjecte (ex: "la taula és de fusta"). Són extensius.
• A priori: Són universals i necessaris, no depenen de l’experiència.
• A posteriori: Depenen de l’experiència i són particulars i contingents.

Kant defensa l'existència dels judicis sintètics a priori, que són universals, necessaris i, alhora, aporten coneixement nou (ex: "tot el que passa té una causa"). Aquests judicis són la base de la ciència.

El seu famós Gir Copernicà en la filosofia del coneixement postula que no és el coneixement el que s’adapta als objectes, sinó que els objectes s’adapten a la manera com la ment els percep i els estructura. Això es fa mitjançant les intuïcions pures de l'espai i el temps.

Facultats del Coneixement segons Kant

Kant descriu tres facultats principals que intervenen en el procés del coneixement:

Sensibilitat

És la facultat que rep les dades a través dels sentits. Distingim dos tipus d'intuïcions:

• Intuïcions empíriques: Provenen directament de l’experiència sensorial.
• Intuïcions pures: Són l'espai i el temps, estructures a priori que la ment posa per ordenar les dades sensibles.

Enteniment

És la facultat que organitza les dades rebudes per la sensibilitat mitjançant les categories (conceptes purs o a priori, com ara substància, causalitat, unitat, pluralitat). Aquestes categories permeten entendre i unificar el que percebem. Per exemple, en veure una poma, l'enteniment suma les dades sensorials (color, forma, gust) i les agrupa sota el concepte de "poma".

Raó

És la facultat superior que busca unificar els coneixements de l'enteniment, anant més enllà de l'experiència. La raó fa servir les idees reguladores, que són conceptes que no tenen un correlat empíric directe, però guien el pensament:

• Món: La totalitat de la realitat externa.
• Ànima: La totalitat de l'experiència psicològica interna.
• Déu: La totalitat absoluta, la unió de tot el que existeix.

Aquestes idees no es poden demostrar empíricament, ja que no tenen un fenomen corresponent; només serveixen com a guia reguladora del pensament i per donar sentit a la nostra experiència.

La metafísica, en intentar conèixer aquestes idees més enllà de l'experiència, no pot ser considerada una ciència en el sentit estricte, ja que no té una base empírica directa. No obstant això, l'ésser humà té una tendència natural a formular-la.

Kant distingeix entre:

• Fenomen: És la realitat tal com se'ns apareix, el que percebem i podem conèixer a través de la sensibilitat i l'enteniment.
• Noümen: És la "cosa en si", la realitat independent de la nostra percepció. És inaccessible al coneixement humà, però és necessària per entendre l'origen del fenomen.

Els humans només podem conèixer els fenòmens. Tanmateix, com a noümens, posseïm la llibertat, un concepte fonamental per a la seva ètica.

⚖️ Kant: Ètica

Kant rebutja les ètiques materials (proposades per filòsofs anteriors) perquè depenen d’un objectiu o fi concret (com la felicitat, el plaer o la utilitat). Aquestes ètiques són:

• Hipotètiques: Són vàlides només si s’accepta l’objectiu o la condició que proposen ("Si vols X, fes Y").
• Heterònomes: Les normes morals provenen de fora del subjecte, no de la seva pròpia raó.
• A posteriori: Es basen en l’experiència i, per tant, no poden ser universals ni necessàries.

En contraposició, Kant proposa una ètica formal, que ha de ser:

• Universal: Válida per a tothom, en qualsevol circumstància.
• Autònoma: La voluntat del subjecte es dóna a si mateixa la llei moral, basada en la raó.
• A priori: No depèn de l’experiència, sinó de la raó pura pràctica.

La norma suprema de l'ètica kantiana és l’imperatiu categòric, que té diverses formulacions. La més coneguda és: "Actua només segons una màxima que puguis voler que es converteixi en llei universal".

Per exemple: Si algú promet només quan li convé i no té intenció de complir la promesa, aquesta màxima, si es universalitzés, faria que les promeses perdessin tot sentit i credibilitat. Per tant, no és una acció moralment acceptable.

Una segona formulació important de l’imperatiu categòric és: "Tracta sempre la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre com a fi i mai només com a mitjà". Això subratlla la dignitat intrínseca de cada ésser humà.

El Regne dels Fins és un concepte kantià que descriu una societat ideal on tots els éssers racionals actuen segons l'imperatiu categòric, tractant-se mútuament com a fins en si mateixos, i on cadascú és alhora legislador i subjecte de la llei moral.

L’ètica kantiana és una ètica del deure: cal fer el que és correcte per deure, no per interès, inclinació o por a les conseqüències. Kant distingeix entre:

• Acció segons el deure: L'acció coincideix amb el que el deure exigeix, però el motiu pot ser una inclinació o interès personal (ex: un comerciant honest per mantenir la clientela).
• Acció per deure: L'acció es realitza exclusivament per respecte a la llei moral, sense cap altre motiu o inclinació (ex: un comerciant honest perquè és el seu deure ser-ho). Només aquesta última té valor moral.

💡 Stuart Mill: Utilitarisme i Llibertat

El context del segle XIX, marcat per la Revolució Industrial, va veure el desenvolupament del positivisme i l’utilitarisme. John Stuart Mill, seguint la línia de Jeremy Bentham, va refinar i aprofundir en la teoria utilitarista.

L’utilitarisme és una teoria ètica que sosté que una acció és correcta si produeix la major felicitat per al major nombre de persones afectades. La felicitat es defineix com a plaer i absència de dolor. Per a Mill, tots els interessos compten per igual, sense donar més pes al plaer propi que al dels altres.

Per decidir quina acció és la més moral, cal fer un càlcul de plaers: escollir l’opció que maximitza el plaer i minimitza el dolor per al conjunt. Mill, però, va introduir una distinció qualitativa entre plaers:

• Plaers bàsics o inferiors: Són els plaers físics i sensorials, necessaris per a la supervivència (ex: menjar, beure, dormir).
• Plaers superiors o intel·lectuals: Són els plaers derivats de l'activitat intel·lectual, moral i estètica (ex: la lectura, l'art, l'amistat, l'afecte, el coneixement). Aquests són considerats més valuosos i desitjables, ja que contribueixen al desenvolupament humà i a una felicitat més plena. Mill afirmava: "És millor ser un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet."

La Llibertat en Stuart Mill

Stuart Mill és un fervent defensor de la llibertat individual, considerant-la essencial per al desenvolupament ple de la persona i de la societat. La seva teoria de la llibertat es basa en el principi del dany: l’Estat o la societat només pot intervenir en la llibertat d’un individu si la seva acció perjudica a tercers. Mentre una acció només afecti l'individu que la realitza, aquest ha de ser lliure de fer-la.

La llibertat d’expressió és un pilar fonamental per a Mill. La defensa amb arguments sòlids:

• Si una opinió és correcta, en silenciar-la es perd l'oportunitat de conèixer la veritat.
• Si una opinió és errònia, pot contenir una part de veritat, i el debat permetrà descobrir-la.
• Fins i tot si una opinió és completament falsa, el debat amb ella serveix per reafirmar i entendre millor la veritat.

Només amb el diàleg i el debat lliure es pot avançar cap a la veritat i el progrés social.