Kant sobre la promesa falsa: imperatiu categòric i dignitat

Fragment de Kant i context

En segon lloc, pel que fa al deure necessari o estricte envers els altres, aquell qui té al cap la idea de fer una promesa falsa s’adonarà tot seguit que vol servir‑se d’un altre home simplement com a mitjà per a un fi que aquest home no comparteix. De fet, és impossible que aquell que vull emprar per al meu propòsit mitjançant tal promesa estigui d’acord amb la meva manera de comportar‑me envers ell i, per tant, no pot ser que comparteixi el fi de la meva acció. Aquest conflicte amb el principi de respectar els altres es veu encara més clar quan s’addueixen exemples d’atacs a la llibertat i a la propietat d’altres.

Aquí es fa manifest, en efecte, que el transgressor dels drets dels altres té la intenció de servir‑se de la persona aliena simplement com a mitjà, sense prendre en consideració que ells, com a éssers racionals, han de ser valorats també com a fins; és a dir, només com a éssers que han de poder tenir en si mateixos el fi d’aquesta acció. Immanuel Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums, II

Resum i comentari

1. En aquest fragment, Kant defensa que fer una promesa falsa per aconseguir un fi personal és immoral, ja que implica tractar l’altre com a mitjà i no com a fi. L’acció vulnera els drets i la llibertat de la persona a qui es fa la promesa, que no comparteix el fi de l’agent. La idea central és que els éssers racionals han de ser valorats sempre com a fins en si mateixos, i no només com a instruments. Així, Kant mostra que el deure moral exigeix respecte cap a la dignitat i l’autonomia dels altres, i que la moralitat depèn de l’adhesió a màximes universals coherents amb l’imperatiu categòric.

Definicions clau

2. a) «deure necessari o estricte»: obligació moral universal que s’ha de complir sempre i no admet excepcions.
b) «mitjà»: persona utilitzada com a instrument per assolir un fi aliè a la seva voluntat.

Anàlisi de la universalitzabilitat

3. Kant afirma que fer una promesa falsa amb la intenció de servir‑se de l’altre com a mitjà és immoral, ja que vulnera la llibertat i la dignitat de l’ésser racional a qui es promet, que no comparteix el fi de l’agent. Aquesta idea s’articula amb la segona formulació de l’imperatiu categòric, segons la qual hem d’actuar sempre de manera que tractem la humanitat, tant en nosaltres mateixos com en els altres, com a fi i mai només com a mitjà.

La màxima de prometre falsament no pot ser universalitzada: si tothom actués així, la confiança mútua desapareixeria i la institució mateixa de la promesa deixaria de tenir sentit. Això constitueix una contradicció en la voluntat, ja que ningú podria racionalment voler un món en què la seva pròpia llibertat i necessitat de confiança quedessin constantment violades.

Raó pràctica i autonomia

A més, aquesta anàlisi reflecteix la concepció kantiana de la raó pràctica i de l’autonomia de la voluntat, ja que els éssers racionals han d’autoimposar‑se lleis morals coherents i universals. Una màxima que permetés enganyar constantment contradiu aquesta autonomia, perquè impediria que els altres actuessin com a éssers amb fins racionals, cosa que alhora limita la possibilitat que la pròpia voluntat pugui ser realitzada dins d’un marc racional i social.

Per tant, la immoralitat de trair o enganyar no depèn dels sentiments ni de les conseqüències, sinó de la impossibilitat de voler aquesta màxima com a llei universal sense entrar en contradicció amb la pròpia raó.

Aquest text exemplifica com els deures envers els altres són estrictes i universals: no podem utilitzar les persones només com a instruments, sinó que sempre hem de respectar la seva dignitat i llibertat com a fi en si mateixos. Així es justifica filosòficament la prohibició de promeses falses, l’engany i qualsevol acció que vulneri els drets dels éssers racionals.

Comparació: Hume i Kant

4.1 Des de la perspectiva de David Hume, la moralitat d’una acció depèn fonamentalment dels sentiments i de les conseqüències que produeix. En aquest cas, si endur‑se un manga no causa cap dolor ni perjudici apreciable als grans magatzems i genera una gran satisfacció a la persona que el pren, Hume podria considerar que l’acció és moralment acceptable. La raó, segons Hume, no crea obligacions morals, sinó que només serveix per calcular conseqüències; són els sentiments de simpatia o desaprovació els que determinen el judici moral.

En canvi, des de la perspectiva d’Immanuel Kant, endur‑se un manga sense pagar és clarament immoral. Robar vulnera un deure perfecte envers els altres, ja que implica apropiar‑se d’un bé aliè sense el consentiment del seu propietari i utilitzar‑lo com a simple mitjà per satisfer un desig propi. A més, la màxima «quan vull alguna cosa i no puc pagar‑la, l’agafo» no pot ser universalitzada, perquè si tothom actués així desapareixeria la propietat privada, cosa que genera una contradicció racional. Per Kant, la moralitat no depèn de les conseqüències ni dels sentiments, sinó del respecte al deure i a la llei moral universal.

Així, mentre Hume avalua l’acció segons els efectes i les emocions que provoca, Kant la jutja segons la seva universalitzabilitat i el respecte a la dignitat i els drets dels altres. Aquest cas mostra clarament el contrast entre una moral empírica i sentimental, com la de Hume, i una ètica racional, formal i deontològica, com la de Kant.

Obligació moral segons ambdós autors

4.2 Segons Kant, tenim l’obligació moral de fer una acció quan aquesta es deriva del deure i pot ser volguda com a llei universal per a tots els éssers racionals. L’obligació moral és incondicional i no depèn ni de les conseqüències de l’acció ni dels sentiments o inclinacions personals. Una acció és obligatòria quan la seva màxima compleix l’imperatiu categòric i respecta totes les persones com a fins en si mateixes. Així, la moralitat es fonamenta en la raó pràctica i en l’autonomia del subjecte moral.

En canvi, segons David Hume, l’obligació moral no té un fonament racional, sinó sentimental. Per a Hume, la raó és incapaç de motivar l’acció i només serveix per establir relacions entre idees o per conèixer fets. El que ens porta a considerar que una acció és obligatòria és el sentiment d’aprovació o desaprovació que experimentem davant les conductes, especialment gràcies a la simpatia envers els altres. Així, la moral és empírica, depèn de la naturalesa humana i pot variar segons el context i les circumstàncies.

Així, mentre Kant defensa que tenim obligacions morals universals i necessàries, basades en la raó i vàlides per a tots els éssers racionals, Hume sosté que les obligacions morals deriven dels sentiments humans i no tenen un caràcter absolut. Aquesta diferència reflecteix el contrast entre una ètica deontològica i racional, com la de Kant, i una ètica empírica i sentimental, com la de Hume.