Kant: L'Imperatiu Categòric i la Moralitat

Selectivitat Juliol 2020 (Sèrie 3)

Enumerarem ara alguns deures, segons la divisió habitual entre deures envers nosaltres mateixos i deures envers els altres, i entre deures perfectes i imperfectes. […]

2. Un altre individu es veu empès per la necessitat a demanar que li prestin diners. Ell sap molt bé que no podrà tornar-los, però també veu que no li prestaran res si no promet fermament de tornar-ho en un temps determinat. Té ganes de fer aquesta promesa, però encara té prou consciència per a preguntar-se: «No és prohibit i contrari al deure sortir del pas d’aquesta manera?»

Suposant, tanmateix, que prengués aquesta determinació, la màxima de la seva acció s’expressaria així: «Quan cregui que necessito diners, els demanaré prestats i prometré tornar-los, encara que sàpiga que no ho faré mai.»

Malgrat que tal vegada aquest principi de l’amor a si mateix o del propi profit pugui estar d’acord amb tot el meu benestar futur, ara la pregunta és aquesta: És això lícit? Jo transformo, per tant, l’exigència de l’amor propi en una llei universal i plantejo la qüestió d’aquesta manera: Què passaria si la meva màxima esdevingués una llei universal? Veig de seguida que mai no podria valer com una llei universal de la naturalesa i estar d’acord amb ella mateixa […].

Pregunta I. Idees principals del text

El text tracta sobre la reflexió de Kant respecte a les màximes de les nostres accions i el deure envers nosaltres mateixos. L’exemple exposa un individu que promet diners sabent que no els tornarà; aquí, la seva acció respon al seu interès personal, però no a un deure moral. Kant mostra que la moralitat depèn de la universalització de les màximes: si la promesa falsa fos elevada a llei universal, seria impossible confiar en cap promesa i l’acció deixaria de tenir sentit. Així, el text relaciona interès propi, coherència universal i principi moral.

Pregunta II. Significat de conceptes

• a) «Deures envers nosaltres mateixos»: Obligacions morals que tenim de respectar la nostra pròpia dignitat i racionalitat, per exemple, cuidar-nos o ser honestos amb nosaltres mateixos.
• b) «Estar d’acord amb ella mateixa»: Que una màxima pugui ser adoptada com a norma universal sense contradir la raó ni entrar en contradicció lògica.

Pregunta III. Justificació de l'imperatiu categòric

Kant formula la pregunta «Què passaria si la meva màxima esdevingués una llei universal?» per aplicar l’imperatiu categòric, el principi fonamental de la seva ètica, segons el qual només són moralment acceptables les accions que podrien convertir-se en norma per a tots els éssers racionals.

L’exemple de la promesa falsa mostra que si tothom actués així, les promeses deixarien de tenir sentit i la pròpia acció es contradiria. Segons Kant, la moralitat depèn de la raó pràctica i de la bona voluntat. La promesa falsa és immoral perquè utilitza els altres com a mitjans, ignorant el seu dret a ser tractats com a fins en si mateixos.

Exercici 2. Comparació: Kant vs. Mill

Segons Kant, una acció és moralment correcta depenent de la seva màxima i universalitat, no de les conseqüències. La seva ètica és deontològica i formal.

En canvi, John Stuart Mill, representant de l’utilitarisme, avalua la moralitat segons les conseqüències i el bé general (la felicitat produïda). Mentre que per a Kant la moral és incondicional i basada en la raó, per a Mill és condicional i basada en els efectes sobre la felicitat col·lectiva.