Justícia segons Plató, Sòcrates i els Sofistes

La Justícia segons Plató

Per a Plató, la justícia no es limita als actes externs de l'home, sinó que regula el seu interior, evitant que cap part de la seva ànima faci una altra cosa que allò que li és propi. La justícia es basa en el repartiment equitatiu dels beneficis d'una ciutat entre els seus habitants. Així, per a governar de manera justa, aquells que menys tenen han de ser els més afavorits per l'organització de la ciutat.

Els governants no poden ser aquells que ambicionen el poder per al seu propi enriquiment, sinó que han de governar aquells que ho facin en virtut del desenvolupament comú. Si el govern recaigués sobre aquells que l'ambicionen, la societat seria deficient i injusta. Per a Plató, la justícia és un atribut de perfecció comparable a la saviesa i a la valentia. La transgressió a aquest principi de justícia es castiga severament, la qual cosa permet que es compleixin totes les tasques de la ciutat.

La justícia consisteix a fer cadascú el seu. Aquest és el concepte de justícia en societat, la qual cosa consisteix en el fet que cadascú ocupi el seu lloc. Per tant, la justícia social consisteix en la realització de les funcions pròpies de cada grup i que cada grup social sigui conseqüent amb la virtut que li és pròpia.

Així doncs, podem afirmar que la virtut de la justícia per a Plató es dóna de dues formes:

• Justícia en general: la virtut de l'ordre, és a dir, posar cada cosa al seu lloc. En aquest sentit, és tractada pels pensadors presocràtics com a justícia còsmica o ordre còsmic.
• Justícia en societat: posar a cada ciutadà en el seu lloc social, segons el seu saber i el paper que pot i ha d'exercir (“imperi del saber”).

La Justícia segons Sòcrates

Sòcrates arriba a una conclusió sobre la justícia, quasi sempre, a partir d'arguments disjuntius o condicionals i, mitjançant el principi de contradicció, elimina les respostes incorrectes. Aquest és el sentit de “Sòcrates creador de l'Ètica”, per haver estat el primer teoritzador sobre el bé i la justícia com a conceptes universals, i haver proclamat el recurs a la pròpia consciència: “no és bo el que tothom diu, sinó el que està d'acord amb tu mateix”.

Estar bé amb les lleis i amb la justícia significaria estar bé amb tu mateix. És la revolució socràtica de la recerca dels béns de l'esperit sota el domini harmònic de la raó, en oposició a la disbauxa dels instints.

La Justícia segons els Sofistes

Per als sofistes, la justícia era relativa.

Infants, Dones, Comerciants i Artistes a la República

L'estat platònic és totalitari en el sentit que Plató aspira a controlar tots els aspectes de la vida humana (i això inclou també els sentiments, les emocions...). Res no pot ser aliè a l'interès de l'Estat. Per això dóna una gran importància a l'educació, que entén com una forma de "domesticació".

La Família i els Infants

A la ciutat platònica, la família ha estat abolida. Els nens depenen de l'Estat des del principi. Els magistrats estudien les ànimes dels infants i els destinen a una de les tres classes socials, de tal forma que cada individu serà educat per servir la societat en els rengles de la seva classe i mai no en podrà sortir. No hi ha canvi social.

Els infants no pertanyen als seus pares, sinó a l'Estat. Per impedir que els magistrats afavoreixin els seus propis fills, Plató propugna el comunitarisme de les dones, que consisteix en una absoluta llibertat sexual. Totes les dones són de tots els homes i viceversa, de tal manera que els magistrats mai no podran estar segurs de quins són els seus fills. En el fons, es tracta de compensar l'opressió política amb l'alliberament sexual.

El Paper de les Dones

Plató admet que les dones poden ser guerreres i fins i tot filòsofs-reis, cosa que, considerant la repressió i l'aïllament en què vivien les dones a l'antiga Grècia, de vegades s'ha considerat com una mena de "feminisme". Però, en realitat, és una conseqüència del sistema platònic, perquè el coneixement no depèn del cos (que és quelcom accidental) sinó de l'ànima, que és eterna i, per tant, cal acceptar la possibilitat que una ànima de filòsof-rei pugui trobar-se en un cos de dona.

Comerciants i Esclaus

A la República no hi ha esclaus, però a la pràctica tothom ho és, perquè l'estat és absolutament autoritari i no permet cap llibertat individual. Popper deia que a La República hi ha pastors (magistrats), gossos (guerrers) i ramat (productors). Tampoc no hi ha comerciants perquè el comerç obliga a viatjar, a conèixer altres mentalitats... i precisament això és el que vol impedir Plató. La República ha de ser autàrquica (autosuficient) i restringir al màxim els contactes amb les altres polis. Cal que els habitants de la seva ciutat ideal no tinguin coneixement del "pervers" món exterior i visquin dedicats exclusivament a la virtut.

Artistes i Poetes

A la República de Plató no hi ha poetes ni artistes perquè l'art és una forma de desordre de la societat. L'art és "massa humà". Plató creia que els grans artistes del segle V havien humanitzat excessivament els déus i, per tant, els havien fet perdre l'aura de misteri sagrat. Quan l'art apropa massa la divinitat, li fa perdre el respecte i, sense fe en els déus, els homes també perden la fe en la ciutat o en l'amistat, que són virtuts divines.

A més, l'art enganya perquè ens fa creure que existeix bellesa en el món sensible quan l'única Bellesa real és la intel·ligible; només les Idees són belles, estrictament parlant. Plató expulsa els artistes i els poetes perquè ells situen els sentiments en el lloc que només pot ocupar la Raó. En el fons, Plató tenia una concepció "romàntica" de l'art, com si l'art fos una mena de "furor sagrat" que inevitablement provoca hybris.