Jurament dels Horacis, La Llibertat i Els tres de Maig: anàlisi

Jurament dels Horacis — Jacques-Louis David

Títol: Jurament dels Horacis.
Autor: Jacques-Louis David.
Cronologia: 1784–1785.
Material: oli.
Suport: tela.
Mides: 330 cm x 425 cm.
Ubicació: Ubicació original: al Saló de 1785. Ubicació actual: Musée du Louvre, París.
Estil: neoclàssic.
Funció: cívica i estètica.

Obres del mateix autor:

• Els lictors porten a Brute els cadàvers dels seus fills (1789)
• El rapte de les sabines (1799)

Dades biogràfiques i context històric

Jacques-Louis David és figura del neoclassicisme. Fou aprenent de Boucher. A Itàlia, l'antiguitat clàssica va marcar el seu estil. A París va pintar les millors obres de temàtica històrica i va participar en la Revolució de 1789. Va ser empresonat i va recuperar prestigi amb l'arribada de Napoleó, que el va nomenar pintor de cambra i per al qual va pintar nombrosos quadres dins de l'anomenat estil Imperi. Amb la caiguda de Napoleó, s'exilià a Bèlgica fins a la seva mort.

Iconografia

L'obra s'inspira en la tragèdia literària Horaci, basada, al seu torn, en el llibre de Tito Livio. Situada en el segle VII aC, David evoca el moment que els tres germans Horacis juren davant del seu pare que combatran fins a la mort. A la dreta hi ha tres dones que ploren els esdeveniments: una de les germanes Horacis vestida de blanc, a continuació una germana Curiaci, i, al fons, la mare dels germans Horacis, que sosté els dos fills.

Elements propis de l'estil

L'obra és considerada la primera pintura neoclàssica. Presenta claredat compositiva i una exaltació de la bellesa física i moral dels protagonistes. Les figures semblen escultures: per això el dibuix domina per damunt del color i els colors són purs. David intenta retornar a les fonts clàssiques, s'inspira en temes i personatges antics; amb l'arribada de Napoleó plasma també els nous temps. El tractament de la llum i l'interès per la dramatisme provenen també d'influències com Caravaggio. David representà la culminació del neoclassicisme pictòric i exercí un gran ascendent sobre deixebles com Ingres i Gros, que, malgrat ser considerats neoclàssics, tenen punts en comú amb l'incipient romanticisme. La predilecció de David pels temes heroics i patriòtics també preparà el camí al nou corrent.

Transcendència de l'obra

Grècia i Roma foren el punt de referència principal. La pintura de David es convertí en model obligat per a molts altres pintors neoclàssics. Per exemple, es copià la distinció emocional dels personatges: heroica en els masculins i sensible en els femenins. Així, l'obra de David és cabdal per a l'evolució de la història de l'art: trenca amb la tradició del rococó i, en certa manera, inaugura una nova època contemporània.

La Llibertat guiant el poble — Eugène Delacroix

Títol: La Llibertat guiant el poble.
Autor: Eugène Delacroix (Charenton-Saint-Maurice, 1798 – París, 1863).
Cronologia: 1830.
Material: oli.
Suport: tela.
Mides: 260 cm x 325 cm.
Ubicació: Ubicació original: exposada al Saló de París de 1831 i adquirida per Lluís Felip I (no s'exposà públicament fins al 1861 pel seu contingut reivindicatiu). Ubicació actual: Musée du Louvre, París.
Estil: romanticisme francès.
Funció: al·legòrica i propagandística.

Obres del mateix autor:

• La matança de Quios (1824)
• La mort de Sardanàpal (1827–1828)

Context i breu biografia

Delacroix fou comprat pel rei Lluís Felip d'Orleans. La monarquia de Lluís Felip s’instaurà després de la Revolució de 1830, tema del quadre, però aviat esdevingué un règim liberal doctrinari limitat, que fou abatut per la revolució de 1848. Delacroix, considerat el màxim representant de la pintura romàntica a França, va néixer en una família burgesa que el va introduir en el món de l'art. Geriault (o figures de l'entorn) l'introduïren en les noves formes i sensibilitats romàntiques. La seva formació es basà en la còpia dels vells mestres del Louvre. El descobriment de l'obra de Constable el portà a viatjar a Anglaterra, on quedà marcada per la pintura anglesa, especialment Gainsborough. Va viatjar arreu d'Europa i també pel nord d'Àfrica, com el Marroc, on adquirí una rica i exòtica imatgeria visual que apareix posteriorment en la seva pintura. Algunes obres foren considerades "violentes i luxurioses", però l'Estat francès comprà moltes de les seves obres i l'artista fou convidat pel soldà del Marroc a una missió important.

Iconografia

L'obra mostra un testimoni de les barricades de 1830. La Llibertat, ostentant la bandera tricolor a la mà dreta i un fusell amb baioneta a l'altra, encapçala un grup heterogeni de persones de diverses edats i classes socials. L'al·legoria presenta la Llibertat mig nua amb la bandera francesa a la mà dreta; sota el seu guiatge hi ha representants de la burgesia, del proletariat i de la joventut, com a símbol d'esperança en el futur.

Elements propis de l'estil

Són característiques del romanticisme presents en aquesta obra: el predomini del color per damunt de la línia, pinzellades lliures, ràpides i pastoses; clarobscurs i llum vibrant (influència de Rubens); i la composició dramàtica amb línies diagonals. Recull l'interès pels fets històrics contemporanis tractats de manera compromesa. Admirava Miquel Àngel i els seus personatges reflecteixen aquesta influència. Quant al color, es va alimentar de l'escola veneciana (Giorgione, Ticià, etc.). Valora Rubens per la seva vitalitat i profusió decorativa.

Transcendència de l'obra

La Llibertat guiant el poble és considerada una de les primeres obres de compromís polític i una icona de les revoltes liberals i burgeses del segle XIX. Ha estat admirada per artistes posteriors. Es poden rastrejar influències diverses: la força dinàmica de Rubens, la terribilità de Miquel Àngel, el clarobscur de Caravaggio i el tractament del color de l'escola veneciana. Goya també aportà figures moribundes a la part inferior de la tela; Delacroix, considerat exponent màxim del romanticisme, inspirà artistes posteriors com Matisse, Manet, Cézanne i Picasso.

Els tres de Maig de 1808 — Francisco de Goya

Títol: Els tres de Maig de 1808.
Autor: Francisco de Goya.
Cronologia: 1814.
Material: oli.
Suport: tela.
Mides: 268 cm x 347 cm (2,68 x 3,47 m).
Ubicació: Museu del Prado (Madrid).
Estil: neoclàssic - romàntic.
Funció: tema històric i al·legòric.

Obres del mateix autor:

• La família de Carles IV (1801)
• La lletera de Bordeus (1827)

Context i breu biografia

Pintor i gravador, Goya aprengué l'ofici a Saragossa i el 1770 viatjà a Itàlia, on estudià els mestres italians i adquirí estètica neoclàssica i gust per figures al·legòriques i mitològiques. De retorn a Espanya va pintar els frescos de la basílica del Pilar de Saragossa i després es traslladà a Madrid. L'obra es contextua el 1814, al final de la Guerra de la Independència i en l'arribada esperada de Ferran VII. La seva obra en diferents etapes representa la societat cortesana i burgesa del segle XVIII, gràcies a la seva posició com a pintor de cambra de Carles IV. En els ambients artístics predomina el gust per les formes neoclàssiques academicistes.

Iconografia

A la muntanya del Príncipe Pío de Madrid se situa la caserna del Conde-Duque. Destaca l'escena d'una dona i d'un frare, així com l'execució d'opositors per part de tropes franceses, que Goya plasma amb dramatisme i senzillesa compositiva.

Elements propis de l'estil

Goya es mou entre una estètica romàntica i elements neoclàssics, concebent l'obra amb caràcter heroic i grandiloqüent. Aconsegueix formes sense necessitat de línies rígides. És considerat iniciador de la pintura moderna: la seva obra és difícilment classificable. Pel color es guanyà l'admiració de Delacroix. Els impressionistes reconegueren un precedent en els seus contrastos cromàtics i pinzellades soltes. Amb la deformació de la realitat en algunes obres, Goya s'avançà a l'expressionisme.

Estil: neoclàssic – romàntic.