Els jugadors de cartes i El crit: Anàlisi i comparació

ELS JUGADORS DE CARTES

Fitxa tècnica

Títol: Els jugadors de cartes.

Autor: Paul Cézanne (Aix-en-Provence, 1839 - 1906).

Cronologia: 1893.

Tècnica: oli sobre tela.

Mides: 47 x 57 cm.

Estil: postimpressionista.

Tema: escena costumista o de gènere.

Localització: Musée d’Orsay (París).

BIOGRAFIA DE L’AUTOR

Paul Cézanne va començar els estudis d’art a l’inici de la dècada de 1860 a l’acadèmia suïssa de París, encoratjats per l’escriptor Émile Zola, que l’havia presentat a Manet i Courbet. A París va coincidir amb els impressionistes, i va estar vinculat a aquest moviment durant la dècada del 1870, quan va pintar a l’aire lliure, si bé mai no es va identificar amb el grup ni en va assumir la tècnica. Aviat, però, va deixar de banda el realisme i es va interessar més per l’anàlisi estructural de la pintura.

L’any 1895, Cézanne va rebre l’elogi i el reconeixement unànime dels mitjans artístics parisencs, ja que està anomenada li va proporcionar la celebració d’un gran nombre d’exposicions.

Em natures mortes, retrats i paisatges de la Provença, el pintor francès va inaugurar un camí en solitari centrat en l’estudi dels volums, la geometrització i l’austeritat cromàtica. Amb tot això, Cézanne va presentar les bases de la revolució que, ja el segle XX, va representar les Primeres Avantguardes.

DESCRIPCIÓ FORMAL

El quadre mostra dos homes asseguts davant per davant en una taula, de manera que l’espectador només anireu el partit. L’ampolla que hi ha damunt la taula marca l’eix compositiu, que està desplaçar lleugerament cap a la dreta, de manera que la figura de l’esquerra queda totalment dins del quadre mentre que l’altra persona hages de retallar per la vora del quadre. Malgrat això, la seva figura robusta compensa la part perduda pel fet que amb el cos una mica tirat endavant ocupa un espai més gran a la taula.

El tors dreçat del jugador de l’esquerra forma una columna vertical que contrasta amb la línia horitzontal del fons a l’alçada del seu cap. Per acabar amb l’explicació de les línies bàsiques d’aquesta complexa composició, cal assenyalar el triangle imaginari invers format a partir de les mirades dels jugadors fixades a les cartes.

L’ús de les figures geomètriques no solament ser cenyeix a la composició, sinó que, en algunes parts, la conformació de les figures s’estableix també per mitjà de formes geomètriques. Això no vol dir, però, que l’artista supediti el color a la línia, perquè per al pintor francès tots dos conceptes tenen la mateixa importància.

La seva pinzellada, breu i disposada en superposició per mitjà de l’ús de diferents tonalitats, ajuda a modelar els cossos dels objectes i les persones de l’escena. També la llum és utilitzada com un element de configuració de l’espai i no solament com un efecte realista, ja que la seva intervenció no respon a criteris naturalistes, sinó la funció que realitza com a contrast tonal.

Pel que fa el color, en el qual predominen determinades tonalitats cromàtiques com ara els ocres, el pintor l’utilitza per reforçar la contraposició formal de tots els jugadors, invertint els colors de la jaqueta i els pantalons de l’un i l’altre.

TEMÀTICA

El pintor reprodueix una escena quotidiana en la qual dos personatges jugant una partida de cartes asseguts davant una taula. El jugador de l’esquerra, que fumar en pipa, ha estat identificat amb Alexandre, el jardiner del pare de l’artista.

Aquesta tela és un dels cinc quadres que l’artista va fer durant el la primera meitat de la dècada de 1890. Sembla que uns llauradors de Jas de Bouffan, que es Cézanne havia observat mentre jugaven a cartes, van fer de models per la sèrie. Cal remarcar que aquesta té música va ser tractada abundantment per la pintura francesa durant els segles XVII i XVIII i que, el mateix museu Granet d’Aix-en-Provence, Cézanne en va poder trobar i contemplar un bon exemple en una tela pintada per Luis Le Nain.

EL CRIT

Fitxa tècnica

Títol: El crit

Autor: Edvard Munch

Cronologia: 1893

Tècnica: oli i tremp sobre cartró

Mides: 91 x 73 cm

Estil: expressionista

Tema: al·legòric

Localització: Oslo

BIOGRAFIA DE L’AUTOR

Munch va abandonar la carrera d’enginyeria el 1880 per dedicar-se a la pintura. Afectat per les morts sobtades de la seva mare i de la seva germana gran, la seva obra va reflectir una actitud tràgica i desesperada de la vida. Al 1885, viatjà per primera vegada a París, on va conèixer les propostes més avantguardistes del moment i va quedar admirat especialment del tractament del color així com dels plans en l’obra de Gauguin. A partir d’aquí creà un estil personal, en el qual accentuà l’expressivitat a través de la línia, reduí de manera esquemàtica les figures i va fer un ús simbòlic del color. Durant la seva estada a Alemanya va caure en una depressió profunda i va ingressar en una clínica de Copenhaguen. Quan es va recuperar, va canviar el seu estil pictòric i va mostrar una actitud més convencional i extravertida.

DESCRIPCIÓ FORMAL

Al centre de la imatge, i en primer terme, apareix un personatge estrany sobre un pont amb les mans al cap i amb la boca oberta per cridar amb totes les seves forces. A l’esquerra, i en un segon pla, dues persones caminen alienes al seu deliri. Darrere el pont, un angoixant paisatge marítim, en el qual naveguen dues petites embarcacions.  L’angoixa reflectida pel personatge principal s’exterioritza plàsticament sobre la tela mitjançant una línia corba i sinuosa, amb la qual Munch perfila tant la figura com l’entorn. El desequilibri visual es complementa amb la forta diagonal que divideix l’obra en dues parts (pont i paisatge), i que ajuda a aïllar l’individu de les altres persones que hi ha darrere seu. Aquestes persones i les dues embarcacions del fons semblen els únics elements equilibrats i reals del quadre. També els colors deixen a un costat la còpia mimètica de la natura per centrar-se en una visió subjectiva de l’escena. Per reforçar la percepció, mescla d’una manera violenta i irreal blaus, vermells, grocs i ataronjats, sense cap tipus de transició, fet que reflecteix un estat d’ànim convuls.

TEMÀTICA

Sobre un pont, un home crida angoixat, i aquesta sensació sembla que es transmet a l’entorn natural. L’escena no mostra una realitat objectiva, sinó el reflex del món interior del personatge principal, descrit per l’artista en unes notes autobiogràfiques.  L’obra s’ha volgut interpretar com un reflex de les pròpies frustracions interiors de l’artista i com una metàfora visual de la soledat de l’home en la societat moderna. També s’hi ha volgut veure una crítica al món falsament optimista de la burgesia de la seva ciutat en el fet que Munch transforma en un malson un dels llocs de passeig de les classes benestants. El model del personatge que crida ha estat identificat amb la mòmia inca que hi ha al Musée de l’Homme de París.

MODELS I INFLUÈNCIES

De la mateixa manera que Da Vinci va estudiar l’anatomia humana i va fer disseccions de cadàvers, ell va intentar fer disseccions de les ànimes. En voler transmetre l’interior humà es va fixar en Van Gogh, Gauguin i Tolouse-Lautrec, els treballs dels quals va poder contemplar a París i en els quals hi ha un bon exemple de la representació dels estats d’ànim. La seva estètica més aviat pessimista, inspirada en la filosofia de Nietzsche, guarda un paral·lelisme curiós amb les pintures negres que Goya va pintar a la Quinta del Sordo. La intensitat amb què va simbolitzar i va comunicar l’angoixa mental a través d’una distorsió il·limitada i violenta dels colors i les formes va ser un referent clar per a artistes com Kirchner.