Judaisme: Història, Creences i Denominacions Principals

El judaisme és la religió del poble jueu. És la més antiga de les tres religions monoteistes majoritàries i una de les tradicions religioses més antigues que encara es practiquen. La majoria dels dogmes i la història del judaisme són el fonament del cristianisme, i l'origen de l'islam hi està vinculat teològicament a través de la figura d'Abraham.

Introducció al Judaisme

Per al jueu, el judaisme és un concepte més ampli que pot incloure religió, terra, nació i cultura, i només pot comprendre's en termes de 4.000 anys d'història.

D'acord amb els teòlegs i historiadors jueus, certes qualitats van distingir el judaisme de la majoria de les altres religions comunament conegudes a Occident quan va emergir:

Característiques distintives del Judaisme

El Monoteisme: Un Déu Únic i Omnipresent

La noció del monoteisme es deriva directament de la Torà, i del primer dels Deu Manaments, que presenta un Déu únic omnipresent i omniscient que ha creat tot el que existeix i que demana adoració exclusiva. La Torà presenta també un Déu perfecte, però preocupat per la humanitat, i amb qui vol relacionar-se personalment.

Déu com a Esperit: La Prohibició d'Imatges

La segona característica és el concepte d'un Déu que és Esperit, i que no havia de ser representat per cap imatge, segons la prohibició del segon dels Deu Manaments, i que els jueus no havien de prosternar-se davant cap imatge per oferir adoració.

En les religions politeistes d'aleshores, els déus solien estar limitats per les preocupacions dels seus desitjos personals, irrellevants per al benestar de la humanitat, que tenien interferència en les seves decisions o poders, o que eren fal·libles i imperfectes com els humans. Els déus de les religions politeistes d'aleshores eren representats per imatges i/o escultures davant les quals els creients havien d'oferir adoració.

Les 613 Mitsvot: Comunió Personal amb Déu

La tercera característica única de l'època era la introducció d'una exhaustiva llista de lleis de comportament diari per mitjà de les quals s'estableix una relació amb Déu, conegudes com les 613 mitsvot, que havien de ser observades pels Fills d'Israel. Altres religions d'aleshores estaven caracteritzades pels temples, per una casta i jerarquia sacerdotal superior, i per l'adoració per mitjà dels sacrificis. Encara que els jueus tenien un temple i oferien sacrificis d'adoració i remoció dels pecats, la tribu sacerdotal exercia només una funció especial, però no eren intermediaris de la comunió amb Déu, i els sacrificis no eren l'únic mitjà d'adoració i comunió amb Déu. Així doncs, el judaisme proposava una comunió personal i sense intermediaris amb un Déu omnipresent que era assequible en cada activitat de la vida. Per al judaisme, l'adoració a Déu dins de l'espectre de les activitats diàries té el mateix nivell que l'adoració en temples. El Xabbat, per exemple, és una adoració familiar o personal que ha d'observar-se com s'observen les altres festes religioses i les activitats del temple.

Atès que el cristianisme es considera molt més que el compliment del judaisme, per la vinguda del Messies en la persona de Jesucrist, aquests conceptes sobre el caràcter de Déu i l'adoració van formar part de la doctrina de l'Església Primitiva cristiana, encara que al llarg de la història, algunes denominacions o branques del cristianisme han elevat la importància de la jerarquia sacerdotal o de l'adoració en temples.

Doctrina del Judaisme

La seva doctrina es recull en la Tanakh o Bíblia Hebrea (que es correspon a l'Antic Testament de la Bíblia cristiana^[1]) i el Talmud, i es fonamenta en la creença en un sol Déu, la seva aliança amb el poble d'Israel, els Deu Manaments i la futura arribada del Messies. Aquests són els punts principals de la doctrina jueva:

• Déu és únic: el judaisme es basa en un monoteisme estricte, en la creença en un Déu, el creador etern de l'univers i la font de la moralitat.
• Déu és omnipotent i omniscient.
• Déu no té cos, i és etern.
• Només a Déu s'ha de pregar. Qualsevol doctrina que proposi un intermediari entre l'home i Déu és herètica.
• La Bíblia Hebrea, i les creences descrites a la Mixnà i al Talmud, són producte de la revelació divina.
• Les paraules dels profetes són veritables.
• Moisès és el profeta més important.
• La Torà (els cinc llibres de Moisès) és el text principal del judaisme.
• Déu recompensarà els qui obeeixen els seus manaments, i castigarà els qui els violen.
• Déu va escollir el poble jueu per a establir un pacte únic amb Ell.
• Hi haurà una era messiànica. Tot i això, el Messies no és un ésser diví, sinó un alliberador polític. Per a algunes denominacions jueves, no hi haurà un Messies. L'era messiànica és un ideal al qual hem d'aspirar.
• L'ànima és pura en néixer. Els nens neixen amb un yetzer ha-tov, una tendència a fer el bé, i un yetzer ha-ra, una tendència a fer el mal. Així doncs, els humans tenen la lliure voluntat per a escollir el camí.
• Les persones poden realitzar propiciació pels pecats per mitjà de l'oració, el penediment i de la tzedakà (donar a la caritat i als pobres).

Celebracions Jueves

El Xabbat (dissabte) és el descans setmanal que comença la nit del divendres i acaba la nit del dissabte, on se celebra la creació de Déu i es commemora el descans de Déu per a contemplar la creació. Durant el Xabbat no es pot realitzar cap feina. Les diverses definicions de què constitueix una "feina" (melakhà) varien de denominació en denominació. Els jueus ortodoxos, per exemple, no condueixen ni encenen llums o aparells elèctrics. Els conservadors permeten conduir només si és per a anar a la sinagoga. Per als reformistes i reconstruccionistes, l'observança és una decisió personal, i cada persona té dret de decidir què és per a ella "fer feina" i com pot honorar millor el dia de repòs. El Xabbat és considerat la celebració més important del judaisme.

Altres celebracions són la Festa de les Cabanes o Sukkot, la Pentecosta o Xavuot, el Cap d'Any o Roix ha-Xanà, el Dia del Penediment o Yom Kippur i la Pasqua o Péssah.

Denominacions del Judaisme

Al llarg dels últims dos segles, la comunitat jueva s'ha dividit en diverses denominacions, cadascuna amb un enteniment diferent dels principis que ha d'acceptar un jueu i de com ha de viure un jueu. A diferència de les denominacions cristianes, aquestes diferències doctrinals no són absolutament divisòries, i els conservadors poden lliurement assistir a una sinagoga ortodoxa o reformada.

• Judaisme Ortodox

  El judaisme ortodox sosté que la Torà va ser escrita per Déu, dictada a Moisès, i que les lleis han de ser observades i són immutables. Els jueus ortodoxos consideren que el Xulhan Arukh (de l'hebreu: שולחן ערוך), un codi legal del segle XVI, és la codificació definitiva de la llei jueva, i afirmen que hi ha una continuïtat entre el judaisme abans de la Il·lustració i el judaisme ortodox modern. El judaisme ortodox consisteix en el judaisme ortodox modern i el judaisme haredí. La majoria dels ortodoxos admeten una forma particular de la teologia jueva basada en els principis de Maimònides.

• Judaisme Reformat

  El judaisme reformat, també conegut com a "judaisme progressiu" i al Regne Unit com a "judaisme liberal", es va originar a Alemanya com a resposta a la Il·lustració. El judaisme reformat inicialment definia el judaisme com una religió i no pas com una raça o cultura, i rebutjava les ordenances rituals de la Torà. El judaisme reformat va desenvolupar les reunions d'oració en llengües vernacles. Avui dia, però, moltes congregacions reformades han retornat a les oracions en hebreu (a més que ja és la primera llengua de la majoria dels israelians) i promouen l'observació d'alguns preceptes de la llei jueva. Fou la primera denominació a ordenar dones rabines.

• Judaisme Conservador (Massortí)

  El judaisme conservador, conegut també com "judaisme massortí" (de l'hebreu que significa "tradicional"). Massortí és el títol oficial que té a Israel, encara que té un significat més general. El judaisme conservador es va formar als Estats Units a finals del segle XIX per la fusió de dos grups: els jueus reformats que no volien el rebuig emfàtic de la llei jueva, i els jueus ortodoxos que no acceptaven la creença en la "llei oral" (que declara la continuïtat de la revelació de Déu al Sinaí i la llei del Xulhan Arukh), i que preferien promoure l'estudi dels textos jueus i la història d'Israel. Els conservadors emfasitzen que els jueus constitueixen una nació i alhora una religió. També emfasitzen la seva identificació amb els amoraïm, els savis del Talmud que acceptaven els debats sobre les interpretacions de la llei jueva.

• Judaisme Reconstruccionista

  El judaisme reconstruccionista va començar com la filosofia de Mordecai Kaplan, un rabí del judaisme conservador. Aquesta denominació emfasitza la reinterpretació del judaisme per adaptar-la a la filosofia dels temps moderns, la justícia social com a manifestació de la fe i la definició del judaisme en tant que civilització evolutiva del poble jueu. Fou la primera denominació a ordenar rabins i rabines homosexuals.

La majoria dels jueus religiosos no consideren que la denominació sigui una manera vàlida per a designar els jueus, sinó que el més important és la seva observança de la religió. Per als jueus ortodoxos, per exemple, els jueus que no observen les lleis del Xabbat i del Yom Tov (els dies religiosos), la Caixrut i la puresa familiar, no són religiosos. Per als reformistes, el principal és aplicar els continguts ètics, no els rituals. Els reconstruccionistes pensen que qualsevol manifestació de la cultura i de la filosofia jueva és de fet "judaisme" o almenys "judeïtat".

Als Països Catalans són presents creients de les quatre denominacions i, encara que l'ortodoxa és avui majoritària, les tendències progressistes estan ràpidament guanyant terreny.