Joseph Haydn: Biografia, Obres Clau i Estil Musical Clàssic

Joseph Haydn: Pare de la Simfonia i el Quartet

Franz Joseph Haydn va néixer a Rohrau el 1732 i va morir a Viena el 1809, durant el període de la Il·lustració. Haydn és considerat el pare de la simfonia i dels quartets de corda.

Obres Clau i Catalogació

• Va compondre més de 100 simfonies i uns 76 quartets.
• Va portar la forma sonata a la seva màxima expressió, sent imitat per generacions posteriors.

El Catàleg de Hoboken

Les seves obres van ser catalogades per Anthony van Hoboken, qui va assignar un número a cada simfonia i quartet. A causa de la gran quantitat d'obres, les va agrupar de sis en sis.

Formació i Inicis de la Carrera Musical

Des de ben petit, Haydn va mostrar grans habilitats per a la música. Per tal de formar-se, va ingressar al cor de nens de la Capella de Sant Esteve a Viena, on va rebre formació en:

• Llatí
• Cant
• Piano

També va rebre formació en composició.

Mecenatge i Primers Èxits

Per pagar els seus estudis, es guanyava la vida fent classes particulars a gent de bon estat social i oferint recitals nocturns. Va ser durant aquest període que va començar a compondre quartets.

Gràcies als seus quartets, la Duquessa Thun va decidir ser la seva mecenes, finançant la seva carrera a canvi de rebre classes completes d'ell. Posteriorment, va acceptar una important oferta de treball com a director musical, un punt d'inflexió que va marcar l'inici d'una carrera musical sense fi.

Director d'Orquestra dels Prínceps Esterházy

Haydn va formar part d'una família noble com a director d'orquestra, treballant per a una sèrie de prínceps durant gairebé 30 anys. Durant aquest temps, va realitzar òperes i música de cambra.

Dues grans obres d'aquest període són les Simfonies de París i Les Set Últimes Paraules de Crist a la Creu.

El Període de Londres i els Oratoris

A Anglaterra, va compondre les seves grans simfonies, conegudes com Les Simfonies de Londres (incloent-hi la Sorpresa, la Militar, la Londres, etc.).

De tornada a Viena, es va centrar en la composició d'obres sacres i instrumentals. En aquesta etapa va compondre dos oratoris fonamentals anomenats:

• La Creació
• Les Estacions

Llegat i Personalitat

Haydn va ser un home profundament creient, i les seves composicions anaven destinades també a Déu. Va acabar els seus últims anys a Viena i va ser enterrat amb la interpretació del Rèquiem de Mozart.

La seva personalitat era positiva, optimista, honesta i amb molt bon caràcter. Tenia un gran sentit de l'humor. La seva música sempre la utilitzava de manera irònica, contenint sovint una mica de crítica.

Estil Musical i Innovació

Haydn buscava crear un oient actiu; és a dir, no un oient passiu, sinó un que estigués atent i esperant l'evolució de tots els temes.

El Treball Temàtic i la Forma Sonata

Una de les seves característiques és l'alt grau d'experimentació, anomenat treball temàtic. Haydn no es conformava amb utilitzar el tema A i el tema B, sinó que disseccionava els temes i els representava en l'exposició.

L'energia creativa es concentra en el desenvolupament de la forma sonata, on trobava més llibertat per experimentar amb el material sonor. Sovint trobem elements fugats en el desenvolupament de la forma sonata.

Haydn i el Preromanticisme: Sturm und Drang

Entre 1760 i 1770, Haydn va ser influenciat pel moviment Sturm und Drang (Preromanticisme). Aquest moviment es comença a gestar al final de la Il·lustració i la desafia, influint compositors com Haydn, Mozart i Beethoven.

Forma, Sentiment i Tonalitat

La irracionalitat passa pel sentiment, negant la racionalitat (el més important és sentir), amb la utilització de la tonalitat.

Haydn comença a utilitzar tonalitats menors, que generen inestabilitat i predisposició, afavorint la irracionalitat. Comença a realitzar un equilibri de forma i sentiment, utilitzant una intensitat expressiva i apostant per la passió a l'hora de crear.

Conceptes Estètics de la Forma

Haydn utilitza la forma sonata com l'única que pot activar la llibertat del compositor de manera desinteressada.

Dins de l'estètica de l'època, es diferenciava entre:

• La bellesa lliure: assemàntica.
• La bellesa adherent: significativa, semàntica i realista.