Josep Vicenç Foix i J. Mª d Sagarra: dos grans escriptors catalans

Josep Vicenç Foix

Josep Vicenç Foix (Sarrià, 1893 — 1987) Abandonà els estudis de Dret per dedicar-se a la pastisseria familiar i a la literatura. També treballà de periodista i crític literari. Va conrear la prosa poètica a Gertrudis (1927) i KRTU (1932), on explora el món dels somnis i poetitza els mecanismes del subconscient. Després de la Guerra Civil va publicar altres llibres de prosa poètica, L'estrella d'en Perris (1963) i Darrer comunicat (1972), on hi ha una certa moralització de caràcter ideològic. Pel que fa a la poesia, cal destacar la perfecció dels sonets d Sol i dol (1947) escrits entre el 1913 i el 1927, on reflexiona sobre l'ofici de poeta i compatibilitza una posició renovadora amb el fervor per la tradició literària. Les irreals omegues (1949) són un conjunt de poemes introduïts per títols llarguíssims que donen una idea sobre la intenció comunicativa de l'autor. Encara que de manera indirecta, hi apareixen algunes referències a la Guerra Civil. Foix va barrejar diversos estils provinents de la literatura clàssica medieval, catalana i europea, i de la del seu temps, classicisme i avantguardisme.

• Utilitza formes de la tradició poètica (decasíl·labs, alexandrins, sonets, etc.).
• Copia obres dels clàssics medievals, com Metge i Llull, per assolir un domini major de l'idioma.
• El resultat és un estil exuberant i, sovint, arcaïtzant.
• Incorpora les imatges oníriques i les tècniques d'escriptura automàtica surrealistes.
• Vol expressar l'absolut, aquesta realitat ideal i ordenada que només es pot abastar amb símbols, en contraposició a la realitat quotidiana, enganyosa i caòtica.

Va ser guardonat en nombroses ocasions per diverses institucions de l'àmbit català, estatal i internacional.

J. Mª d Sagarra

J. Mª d Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961) D'una família aristocràtica, va estudiar Dret i es va dedicar al periodisme i a la literatura, mantenint una originalitat al marge del Noucentisme i d'altres moviments. Durant la Guerra Civil viatjà a París, Tahití i la Polinèsia. Tornà a Barcelona el 1940 i reprengué la tasca periodística ara en castellà a "Destino" i "La Vanguardia Española".

Obra

Va ser el gran defensor de la novel·la i del teatre, amb el primer èxit dramàtic, Rondalla d'esparvers (1918), la primera novel·la, Paulina Buxareu (1919), i l'article "La por a la novel·la".

Poesia

L'obra poètica s'inicia sota la influència de Verdaguer, Maragall i d'Alcover. Tant pels temes que tracta (la recerca d'una actitud vitalista en la bellesa de la natura per omplir el buit espiritual) com per l'estil elegant, ric, acurat i de ressonàncies populars, sembla una síntesi dels tres autors. Primer llibre de poemes (1914), Cançons d'abril i de novembre (1918) i Cançons de rem i vela (1923) són els llibres més representatius dels inicis literaris. A partir dels anys 30, la poesia pren una orientació més íntima i de caire metafísic amb La rosa de cristall (1933) i Àncores i estrelles (1936). També va tractar la temàtica èpica en El comte Arnau (1928), El mal caçador (1915) i El poema de Montserrat (1950), i la poesia satírica en diverses publicacions periòdiques.

Teatre

Les primeres obres teatrals són majoritàriament en prosa, condicionades per la taquilla, de gust popular i amb un llenguatge acurat però accessible al públic. Sovint, cerca el ruralisme, el costumisme i el final feliç. Cal destacar L'estudiant de Vic (1929), La Llúcia i la Ramoneta (1928) i Les llàgrimes d'Angelina (1928). Pel que fa als drames poètics La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930), L'hostal de la Glòria (1931) i El Cafè de la Marina (1934) són les obres més conegudes.

Prosa

Va sintetitzar les tendències anteriors en novel·les com la ja esmentada Paulina Buxareu, All i salobre (1928) i Vida privada (1932). Després de la Guerra Civil escriu La ruta blava (1964), novel·la de viatges, i les Memòries (1954), on exhibeix la seva millor prosa en el record mitificat de la infantesa i la joventut.