Josep Maria Benet i Jornet: Evolució i Renovació del Teatre Català

Josep Maria Benet.

El 1964 va començar una nova etapa per al teatre català amb l’estrena d'Una vella, coneguda olor. Era la confirmació de l’existència d’un grup d’autors joves que volien fer un teatre diferent. No actuaven aïllats, perquè una trama complexa d’altres professionals s’esforçava en la mateixa direcció. A les Illes Balears i, sobretot, al País Valencià es vivien fenòmens semblants.

Les primeres obres de Benet i Jornet, emmarcades en la renovació proposada per grups com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, s’insereixen en els postulats del realisme històric. Aquesta base realista del teatre de Benet va ser progressivament reformulada per mitjà de l’experimentació formal, ja que oferia una nova proposta teatral que incorporava elements de diferents gèneres de consum, com els tebeos. Exemples com L’aparició de Wendy o Revolta de bruixes. La mala recepció d’aquest treball el va dur a un teatre més imaginatiu, que es va concretar en La desaparició de Wendy. En aquesta obra, que planteja una reflexió sobre el teatre amb clars ressons autobiogràfics, se citen records de la infantesa.

En aquest canvi del teatre de l’escriptor va influir l’estreta relació personal i professional que es va establir, des de la fi dels vuitanta, amb Sergi Belbel. Durant aquests anys, Benet ha mantingut la producció infantil i juvenil. És un dramaturg de la seua generació que ha modificat i transformat amb encert la seua trajectòria artística d’acord amb les inquietuds estètiques i polítiques més vitals de cada període.

13. Teatre actual

A partir del 1975 i durant ben bé deu anys, la feina i la funció de l’autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva. Els protagonistes eren ara els directors, l’expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. En aquest grup, com els Joglars que havien iniciat la seua llarga trajectòria el 1962, es consolidaven com a companyia històrica i, alhora, altres agrupacions s’organitzaven precisament en aquesta etapa. Cap a la fi dels vuitanta això va canviar, el "Lliure" va estrenar textos de Benet o de Sirera. La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral, per la capacitat que té d’abstracció, d’organització d’imatges i, sobretot, d’acció. En l’escena catalana, aquesta renovació del teatre de text ha estat protagonitzada per l’evolució de Benet. La recuperació del dramaturg està marcada per un nou tipus d’autor teatral. Es tracta d’un actor que s’implica plenament en el procés creatiu. En la dramatúrgia catalana actual constatem l’emergència d’aquesta nova tipologia, autors que no s’han quedat en la faceta purament textual, sinó que alhora dirigeixen.

Lluïsa Cunillé representa una de les veus més personals de tota la nova dramatúrgia catalana. El seu és un teatre d’investigació que capgira les categories dramatúrgiques usuals: suspèn les referències de situació i renuncia a un diàleg que faça progressar l’acció. Es tracta d’un nou tipus de diàleg, fragmentari i ple de dubtes. Hi ha una mancança fonamental que relativitza i suspèn el sentit i fa impossible l’inequívoc. Un dels fenòmens que més ha contribuït a difondre el teatre català ha estat la capacitat d’adaptació a espectacles diversos, pròpia de la cultura d’una societat postindustrial.