Josep Carner: Exili, Poesia i Noucentisme

L'efecte de la Guerra Civil i l'exili en la poesia de Carner

Quan la Guerra Civil esclata l'any 1936, Carner es manté fidel a la República. Això farà que, quan finalment Franco instauri la seva dictadura, ell hagi d'allunyar-se del país per tal de salvar la seva vida. S'exilia primer a Mèxic entre 1939 i 1945 i després s'instal·la a Bèlgica. Durant l'exili, Carner escriu Nabí (1942) i Poesia (1957). Ambdós llibres contenen un bon grapat de poemes dirigits a Catalunya i referents a l'exili i la distància en què es troba de la seva terra. S'adapta a l'estètica d'origen simbolista i s'apropa al postsimbolisme. En primer lloc, veiem la preocupació per la condició de l'home i, en segon lloc, hi ha la recerca de solucions a aquestes preocupacions, solucions com ara la maduresa de l'home o la fe religiosa. La ironia disminueix en les obres de l'exili, i en el seu lloc hi apareix la pietat i tendresa amb què el poeta veu la vida. També augmenta la simbolització, la força simbòlica d'alguns dels seus objectes poètics. En aquesta etapa podem veure dues vies de la poesia carneriana: per una banda, la poesia que tendeix a l'abstracció, i que té un rerefons metafísic, on hi ha una part de moralització. I per una altra banda, el camí que parteix de la imatge externa, els poemes d'una determinada escena, amb perspectiva del jo líric, on s'hi poden veure més les inquietuds del poeta.

La narrativitat filosòfica de Nabí

En Nabí veiem que la seva poesia tendeix a l'abstracció, dóna preferència al rerefons metafísic i deixa més explícita la moralització que arriba a la imatge com a forma d'il·lustració d'aquesta conceptualització prioritària. Quan Carner escriu Nabí, està en el punt culminant de l'aproximació al postsimbolisme. La història que s'escriu en Nabí és la del profeta Jonàs de la Bíblia. A través de la història del profeta Jonàs, fa de torsimany, de traductor, d'un Carner que se situa en certa manera fora de l'àmbit local i que només hi fa referència per parlar de l'exili. No només és la Guerra Civil que l'ha deixat així, també és la mort del seu pare, de Guerau de Liost; de la seva primera dona i per l'inici de la II Guerra Mundial. Mostra la seva còlera davant del destí, com també ho feia Jonàs. Així diem que Nabí és un reflex del seu autor, una síntesi de tots els trets del seu caràcter.

Una poètica de l'exili

Carner escriu quatre llibres després de Nabí que es titulen Paliers (1950), Llunyania (1952), Arbres (1953) i Absència (1957). En tots ells podem trobar els temes relacionats amb l'exili: solitud, enyorament, record, elegia, retorn. Aquests elements que aclaparen bona part de la reflexió moral i existencial es poden veure en alguns dels títols (Llunyania i Absència). Per a Carner en aquell moment la Catalunya dels exiliats ja no existeix i ara és només un record. Així ho deixa veure en la seva poètica durant l'exili. Crea la seva terra ideal, aquella que ja no hi és, igual que també reflexiona sobre els seus principis o l'estima a la seva pàtria. La distància el té pres, però tot i això segueix estimant el seu país.

Llengua i evolució formal

Una característica de la poesia de Carner durant els últims anys és l'autoexigència que, cada cop més, l'obligava a revisar la seva pròpia obra d'una forma molt acurada. Aquesta revisió era de caràcter gramatical i estilístic, per tal de millorar l'estat de la llengua literària. La correcció de les seves obres està lligada amb la idea de la pàtria. Des de l'exili, Catalunya tenia una imatge molt més seriosa i exigent, igual que ho és la poesia de Carner poc a poc. Això queda demostrat en Arbres (1953) que és el llibre que publica Carner durant el franquisme i el qual ha de seguir uns requisits legals.

Carner com a poeta noucentista

Josep Carner fou l'escriptor més destacat i influent del Noucentisme. Cal ressaltar la seva producció poètica, però també els seus escrits sobre literatura on exposava les seves teories i donava pautes a seguir. Els textos triats per a il·lustrar el pensament i la pràctica literària noucentista són gairebé exclusivament seus. Encara que no mostren la varietat de la literatura que s'escrivia, sí que són significatius i representatius dels interessos ideològics i estètics de la seva època. Estava preocupat per la llengua i tenia una obsessió per tenir un estil propi. Mètrica classicitzant, utilització del sonet, noms clàssics (fruits saborosos), naturalesa arcàdia, mediterranisme.

Els pretextos poètics

Allò que porta a escriure el poema (inspiració, motivació, etc.). Per a Carner el més important és el treball, el coneixement de la llengua, l'habilitat. No hi ha inspiració excepte l'"ham poètic" (moment d'inspiració). La poesia de Carner aparentment és superficial, però és només la impressió d'una mala lectura (preocupació moral i social). Pretesa superficialitat de Carner desapareix a partir de "Nabí" (preocupació metafísica de Carner). Utilització de pretext com a punt de partida, el qual queda transcendit per la mateixa formalització que se'n fa o per la intencionalitat última de l'autor. Generalment són pretextos extrets de la vida quotidiana, ja siguin persones, objectes o situacions. D'aquesta manera s'evita l'abstracció i es defensa de la possibilitat de poetitzar sobre qualsevol cosa ja que aquests objectes o situacions no tenen valor poètic per ells mateixos, sinó que són sotmesos a un procés literari artificiós.

El tractament simbolista

Per a Carner existeix un misteri per desxifrar: el món. Per fer-ho estableix una relació entre allò que no coneix i els objectes sensibles. Veu les coses des d'un punt de vista molt subjectiu. El símbol posa en pràctica la intuïció.

La tensió entre realitat i ideal

La realitat és el que és i l'ideal és el que li agradaria que fos. Carner es distancia de la realitat, distorsiona el que veu i ho idealitza de la manera que ell vol. El noucentista fuig de la realitat i ho vol transmetre al lector. Crea un món de ficció en el qual aplica el distanciament entre la realitat i l'ideal.

Distanciament poètic i ironia

El recurs més rendible per marcar diferències entre realitat i poesia és el distanciament: la perspectiva mitjançant la qual el poeta pot distorsionar allò que veu d'acord amb els seus interessos i al mateix temps facilitar al lector la clau per introduir-se en la seva mentida. Josep Carner, doncs, crea un món de ficció sobre el qual pot aplicar aquest distanciament necessari entre vida i literatura, un món a mesura de les seves necessitats i desitjos. La ironia és la via més típica per explicitar aquest distanciament, és la que condiciona i desfigura la transcendència que pogués deduir-se del text. En primer lloc, com un recurs més d'habilitat de composició per tal que el poema guanyi valor com a tal més enllà. En segon lloc, esdevé una fórmula de destranscendentalització que facilita la complicitat amb el lector per tal de fer-li veure que tot el que se li diu és mentida.

L'objectivitat pretesa i real

Amb el distanciament poètic i la ironia Carner no pot expressar la seva subjectivitat. Per tant, ho fa mitjançant l'objectivitat. Vol donar versemblança a la realitat inventada. L'objectivitat que pretén Carner no és totalment objectiva perquè sinó es mostraria la realitat i ell és un poeta noucentista que busca allò ideal.

Ciutat, civilitat i classicisme

Classicisme és un concepte clau, dels més importants, a nivell estètic, és sinònim de perfecció formal. Esdevé també sinònim d'ordre, serenitat, harmonia, seny, equilibri. Classicisme és igual a idealització de la realitat. És lògic que un moviment burgès com el Noucentisme faci de la ciutat, el seu escenari preferit. La ciutat és l'escenari on es posen en pràctica les "virtuts" noucentistes: harmonia, seny, equilibri, ordre, elegància, etc.

El món rural

Carner plasma en els seus poemes la natura urbanitzada. Per a ell la base ideològica ha d'estar en el camp i en la tradició. Vol oferir una imatge cívica de la natura dominada. El seu contingut ideològic té relació amb el conservadorisme que hi ha darrere dels conceptes clàssics d'ordre, equilibri i harmonia.

L'amor com a joc elegant

En alguns dels poemes de Carner la dona és el seu ham poètic. L'amor també li interessa com a pretext poètic però tot és un joc superficial de simple enamoriscament i la dona passa a fer el paper protagonista en molts dels seus poemes.

L'amor com a fracàs sentimental

L'amor de Carner es caracteritza perquè és platònic i gairebé sempre fracassa. Com que l'amor és impossible, té la dona idealitzada i no la pot aconseguir perquè representa la perfecció. Això provoca que l'autor adquireixi certa maduresa. En un primer moment Carner està trist i descontent i utilitza el jo poètic des del desengany.

La influència de la poesia anglesa

La poesia de Carner és influenciada per la poesia anglesa, sobretot en el to meditatiu i en la utilització del jo líric en un paisatge apte per a la tranquil·litat. En aquest paisatge busca el suport moral necessari.