Jorge Manrique i Proteïnes: Anàlisi Literària i Biològica Essencial

Jorge Manrique: Vida, Obra y Legado Literario

Biografía de Jorge Manrique

Jorge Manrique fue el máximo representante de la lírica castellana y una figura clave en la transición del pensamiento medieval del siglo XV. Nació en 1440 y fue miembro de una de las familias más antiguas de la nobleza castellana. Su padre, Rodrigo Manrique, era el maestre de la Orden de Santiago, una orden religiosa y militar creada para asegurar la defensa de la ciudad contra los almohades, en la cual Jorge Manrique también participó.

Escribió aproximadamente 50 obras, gracias a las cuales es considerado uno de los poetas más importantes dentro del Cancionero General. Sin embargo, pasó a la historia gracias a las Coplas a la muerte de su padre, las cuales le hicieron ser considerado el mejor poeta de su siglo.

Jorge Manrique defendió los derechos sucesorios de Isabel frente a los partidarios de Juana. Uno de los enfrentamientos causó su muerte en abril de 1479.

Las Coplas a la Muerte de su Padre: Análisis

El género de la obra es una elegía (canto de dolor y tristeza por la muerte de un ser querido), un subgénero del planto. Los temas principales son tres: la vida, la muerte y la fortuna.

Temas Centrales en las Coplas

La Vida: Tres Perspectivas Manriqueñas

Durante las tres partes de la obra, Manrique hace referencia a la vida de manera original, hablando de “tres vidas”:

• La vida terrenal: Carece de importancia, es un medio para alcanzar la vida de mayor valor.
• La vida de la fama: Permanece en el recuerdo de los demás. Se consigue siendo leal, valiente y llevando una vida virtuosa.
• La vida eterna: Junto a Dios, la de mayor valor.

La Muerte: Visión Cristiana y Serena

En concreto, la muerte de Rodrigo Manrique, padre de Jorge Manrique. La muerte es uno de los temas más tratados durante la Edad Media. Jorge Manrique la aborda desde una perspectiva cristiana: la ve como liberadora, natural y como un medio para conseguir la vida eterna, siempre de manera serena. A pesar de describirla como imprevisible y destructora, nunca la considera cruel.

La Fortuna: Rueda Caprichosa y Variable

Se la representa como una rueda en movimiento continuo, descrita como caprichosa y variable.

El Tiempo: Fugacidad Inevitable

Al abordar estos temas, Manrique también reflexiona sobre la fugacidad del tiempo.

Estilo y Recursos Retóricos

Manrique utiliza un lenguaje innovador en comparación con otros poetas cultos de su época. Destaca por su sencillez y naturalidad, prescindiendo de adjetivos superfluos y centrándose en los sustantivos.

Emplea escasos y sencillos recursos retóricos, como la personificación de la muerte, paralelismos, metáforas e interrogaciones retóricas.

Emplea tres tonos discursivos:

• Exhortativo: Con intención de persuasión.
• Expositivo: Con carácter explicativo.
• Sentencioso: Para conclusiones y reflexiones.

Originalidad de las Coplas

• La sinceridad con la que Manrique expresa sus sentimientos.
• Une todos los tópicos (vida, muerte, fugacidad, etc.) con un objetivo común: glorificar a su padre, dotándolos de una profunda sinceridad.
• Una visión original de la muerte, presentándola como bella, educada y amable, en contraposición a la concepción tradicional.
• El proceso en el que pasa de hablar de la muerte como fenómeno universal a la individualidad (la muerte de su padre).
• Características prerrenacentistas, como el concepto de la fama y el recuerdo que perdura en los que sobreviven.

Métrica y Estructura de las Coplas

Métrica: La Copla Manriqueña

La obra consta de 40 coplas, cada una una sextilla de tercetos simétricos con pie quebrado (8a 8b 4c 8a 8b 4c). El pie quebrado, casi siempre tetrasílabo, introduce una ruptura que se adecua al tono funeral. La unidad completa está formada por 12 versos de dos sextillas (rima abcabc defdef), conocida como copla manriqueña en honor al poeta.

Estructura Interna: División Tripartita

La estructura interna es tripartita:

Primera Parte: Tempus Fugit

Se aborda el tópico del Tempus Fugit, la fugacidad de la vida. Se enfatiza que “la vida está para usarla como medio para la ascensión al cielo, y no para disfrutarla”.

Segunda Parte: Ubi Sunt

Se presenta el tópico del Ubi Sunt, una pregunta retórica sobre el paradero de los que han muerto. Se ofrecen ejemplos que ilustran lo expuesto en la primera parte.

Tercera Parte: Elogio a Don Rodrigo

Es la primera vez que se nombra al padre, Don Rodrigo, siendo este el origen y motivo de la composición. Se narra un diálogo entre la Muerte (personificada) y Don Rodrigo, quien acepta su destino con serenidad y acompañado de su familia. La parte culmina con un elogio a la figura del Maestre, alabando su vida ejemplar.

Carácter Prerrenacentista de las Coplas

Las Coplas a la muerte de su padre son claramente prerrenacentistas, ya que reflexionan sobre temas humanistas como la muerte y la fugacidad del tiempo. Además, presentan características prerrenacentistas en la búsqueda de la armonía en las expresiones y en el uso de las coplas de pie quebrado.

Proteïnes i Aminoàcids: Fonaments Bioquímics

Què són les Proteïnes?

Una proteïna es pot definir com un polímer d'aminoàcids. Els aminoàcids són compostos orgànics de baix pes molecular que es caracteritzen per tenir un grup àcid o carboxil (-COOH) i un grup amino (-NH₂).

Les proteïnes són, doncs, molècules orgàniques formades per carboni, hidrogen, oxigen i nitrogen. Sovint contenen sofre i algunes presenten altres elements com ara fòsfor, ferro, coure, magnesi, etc.

Les proteïnes són molècules fonamentals per la seva varietat de funcions i, en el cas dels animals, per la seva abundància, ja que poden arribar a constituir el 50% del seu pes sec.

Estructura dels Aminoàcids

Els aminoàcids que formen les proteïnes es coneixen com aminoàcids primaris. Aquests presenten un grup carboxil (-COOH) i un grup amino (-NH₂) units al mateix àtom de carboni, anomenat carboni alfa (Cα). A més, aquest carboni està unit a un àtom d’hidrogen (H) i a un grup variable anomenat radical o cadena lateral (-R). És aquest radical el que diferencia els vint tipus d’aminoàcids primaris que trobem en les proteïnes.

A part dels aminoàcids primaris, també existeixen altres tipus d’aminoàcids en els organismes que mai no formen part de les proteïnes.

Aminoàcids Essencials

Pel que fa a la síntesi, les cèl·lules animals no poden fabricar tots els vint tipus d’aminoàcids. Aquells que no poden sintetitzar reben el nom d’aminoàcids essencials i s’han d’obtenir a través de la dieta. En els éssers humans hi ha vuit aminoàcids essencials:

• Isoleucina
• Leucina
• Lisina
• Metionina
• Fenilalanina
• Treonina
• Triptòfan
• Valina

Propietats dels Aminoàcids

Propietats Químiques: Comportament Amfòter

Els aminoàcids tenen un comportament amfòter, és a dir, poden actuar com a àcids o com a bases segons el medi:

• En medi àcid: El grup carboxil (-COO⁻) capta protons (H⁺) i es converteix en -COOH, deixant de comportar-se com un àcid.
• En medi bàsic: El grup amino (-NH₃⁺) allibera protons (H⁺) i es converteix en -NH₂, deixant de comportar-se com una base.

Aquest comportament fa que els aminoàcids puguin actuar com a tampó, mantenint el pH constant. El pH en què l’aminoàcid adopta una forma dipolar neutra (tantes càrregues positives com negatives) s’anomena punt isoelèctric.

Propietats Físiques

Són:

• Sòlids i cristal·lins.
• Punt de fusió elevat.
• Solubles en aigua.
• Presenten un carboni asimètric (excepte la glicina).
• Presenten activitat òptica: D si el grup NH₂ està a la dreta, L si el grup NH₂ està a l'esquerra.

L'Enllaç Peptídic i els Pèptids

L'enllaç peptídic és l'enllaç químic entre aminoàcids. Les cadenes que es formen s'anomenen pèptids.

Els oligopèptids contenen menys de 10 aminoàcids (dipeptids, tripeptids, etc.).

• Dipeptids
• Tripeptids

Els polipèptids són la unió de més de 10 aminoàcids.

És un enllaç covalent entre el grup carboxil d'un aminoàcid i el grup amino de l'altre. Té un comportament similar a un doble enllaç, per la qual cosa la cadena només pot girar en els enllaços del carboni alfa. La rigidesa i les característiques del radical (-R) determinen el plegament tridimensional de les cadenes.

Aquestes cadenes tenen diverses funcions, com ara hormones, antibiòtics i toxines.

Estructures de les Proteïnes

Estructura Primària de les Proteïnes

És la seqüència lineal d'aminoàcids en una cadena.

Estructura Secundària de les Proteïnes

Es produeix quan els aminoàcids de la seqüència interactuen a través d'enllaços d'hidrogen, formant estructures com l'hèlix alfa o la làmina beta.

Estructura Terciària de les Proteïnes

Es forma quan hi ha atraccions entre les hèlixs alfa i les làmines beta plegades, donant lloc a la forma tridimensional global de la proteïna.

Estructura Quaternària de les Proteïnes

Es refereix a una proteïna que consisteix en més d'una cadena d'aminoàcids (subunitats) unides entre si.

Funcions de les Proteïnes

Funció Estructural

A nivell cel·lular, es poden esmentar les glicoproteïnes de les membranes plasmàtiques, les proteïnes que constitueixen els cilis i els flagels, i les histones que serveixen de suport al DNA. A nivell histològic, destaquen les queratines de les formacions dèrmiques, l'elastina dels teixits reticulars i el col·lagen dels teixits cartilaginós, conjuntiu i ossi.

Funció de Transport

A nivell cel·lular, es poden esmentar les permeases, que regulen el pas de molècules a través de la membrana cel·lular. A nivell pluricel·lular, destaquen els pigments respiratoris (hemoglobina, hemeritrina, hemocianina, etc.), que transporten oxigen per la sang; la seroalbúmina, que transporta un gran nombre de substàncies per la sang; la transferrina, que transporta ferro; i les lipoproteïnes, que permeten el transport de lípids per la sang.

Funció de Reserva

Exerceixen aquesta funció, per exemple, l'ovoalbúmina de la clara d'ou, la caseïna de la llet, la zeïna del blat de moro i la gliadina de la llavor del blat.

Funció Enzimàtica

Els enzims són les proteïnes que tenen acció biocatalitzadora, és a dir, que afavoreixen les reaccions bioquímiques. Possiblement, aquesta és la funció més important de les proteïnes. Hi ha un gran nombre d'enzims, aproximadament un miler. Per exemple, es poden esmentar la maltasa, la lipasa, la tripsina, la ribonucleasa i la catalasa.

Funció Contràctil

A nivell cel·lular, es pot esmentar la flagel·lina del flagel bacterià, que permet la mobilitat cel·lular. A nivell histològic, cal esmentar l'actina i la miosina, que es poden moure entre si i produeixen la contracció i la relaxació de les fibres musculars.

Funció Homeostàtica

Algunes proteïnes sanguínies participen en la regulació del pH gràcies a la seva capacitat amortidora. També cal esmentar la trombina i el fibrinogen, que participen en la coagulació de la sang quan es produeix una ferida.

Funció de Defensa

Bàsicament, aquesta funció la duen a terme les gamma-globulines o immunoglobulines, que constitueixen els anticossos (defenses). Tenen la funció d'associar-se a les substàncies estranyes que penetren a l'organisme (antígens) i neutralitzar-les.

També cal esmentar molts antibiòtics, que també són pèptids, i que, secretats per bacteris i fongs, eviten la competència d'altres microorganismes.

Funció Hormonal

Les hormones són substàncies generalment transportades pel medi intern de l'organisme (la sang, en els animals, i la saba, en els vegetals), que actuen sobre determinades cèl·lules, les quals estimulen perquè iniciïn determinades reaccions. En són exemples la insulina del pàncrees, la tiroxina de la tiroide i l'hormona del creixement de la hipòfisi.