John Stuart Mill: Utilitarisme, Llibertat i Individualitat

El Pensament de John Stuart Mill: Utilitarisme i Llibertat

Orígens i Reformulació de l'Utilitarisme

El pensament de Mill arrenca de l’empirisme i el liberalisme anglesos. D’aquest últim en realitza una reformulació, modificant l’utilitarisme de Jeremy Bentham (1748-1832) i de James Mill (1773-1836). L’utilitarisme remunta la seva base filosòfica a Epicur i s’oposa a les concepcions ascètiques del puritanisme anglès. En el cas de Mill, especialment, és incompatible amb l’acceptació resignada i pessimista de les dures condicions socials en què vivia el proletariat durant la Revolució Industrial. Així, l’utilitarisme es pot caracteritzar com una concepció politicomoral i com un intent de reformisme economicosocial.

El Principi d'Utilitat i la Felicitat

L’utilitarisme és la teoria que defensa la felicitat com a criteri moral i la felicitat per al major nombre de persones com a criteri polític. L’utilitarisme de Mill, però, no serà el clàssic, ja que ell introdueix una determinada concepció de la llibertat i de la individualitat.

L’utilitarisme equipara el plaer, l’absència de dolor, la satisfacció i la felicitat amb allò útil i proposa que la societat i l’Estat s’han de regir pel principi de la màxima felicitat per al màxim nombre de gent. Es tracta d’orientar l’acció cap a l’assoliment de “la major felicitat per al major nombre”. I per felicitat s’entén el plaer i l’absència de dolor, mentre que la infelicitat és el dolor i la privació del plaer. D’una manera simplificadora podríem dir que l’utilitarisme identifica allò bo amb el que és útil, entenent per útil allò que promou la màxima felicitat, el plaer, i evita el dolor, el mal i la dissort. Aquesta afirmació de l’utilitarisme es concreta en l’anomenat “principi d’utilitat” o “principi de màxima felicitat” de Bentham. Aquest principi proporciona una norma del que és just/injust, correcte/incorrecte: aprova o desaprova qualsevol acció d’acord amb la tendència que sembla tenir a augmentar o disminuir la felicitat d’aquell l’interès del qual està en qüestió. Aquest principi afirma que hem de promoure el plaer, el bé o la felicitat –que són la mateixa cosa– i evitar el dolor, el mal i la dissort.

La Qualitat dels Plaers i la Dignitat Humana

El principi d’utilitat o de màxima felicitat defensat per l’utilitarisme és el punt de partida de Mill. Aquest es pregunta: “què és la felicitat”? i respon que és “el plaer i l’absència de dolor”. Però per a Mill la felicitat, tot i que és una finalitat (l’única cosa intrínsecament valuosa és la felicitat), no consisteix en la recerca i consecució de “qualsevol plaer”, sinó que per a ell hi ha una jerarquia de plaers: “és del tot compatible amb el principi d’utilitat reconèixer el fet que alguns tipus de plaers són més desitjables i valuosos que d’altres”.

Aquí està en qüestió la felicitat humana i està clar que l’home té un tipus d’existència superior a la d’altres éssers i que, per tant, mai acceptarà rebaixar-se a altres tipus de vida que suposin prescindir de les seves facultats més elevades. Així ho vol mostrar Mill quan afirma: “és millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet; millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet. Perquè, ser feliç no és el mateix que estar satisfet o content”. L’ésser humà no desitjarà mai baixar a graus d’existència inferiors; un especial sentit de la dignitat (“self-respect”), relacionat amb les facultats més elevades, li ho impedeix. Per a ell no és el mateix ser feliç que estar satisfet o content. No és el mateix la felicitat que la satisfacció (com defensaven els primers utilitaristes). D’aquesta manera, Mill modifica la noció de felicitat. Perquè hi hagi felicitat cal dignitat i aquesta implica dues coses:

• Autodesenvolupament: la capacitat de créixer tot modificant les nostres opinions quan sigui necessari.
• Individualitat: el desenvolupament de cada ésser humà a partir de les pròpies capacitats més enllà de la influència de qualsevol forma de coacció, especialment aquella que prové de la força de l’opinió pública.

Insistim: per a Mill, la felicitat implica la dignitat o autorespecte i, a més, no és el mateix la felicitat que la satisfacció o contentament. Per a ell, en comptes d’una qüestió merament quantitativa, es tracta, pel que fa als plaers, d’atendre a la seva qualitat. “Algunes classes de plaer són més desitjables i valuoses que d’altres”. Proclama la superioritat dels plaers de l’intel·lecte –la imaginació, els sentiments morals, etc.– per sobre dels plaers de la sensació. Així, mentre que Bentham vincula la felicitat a la quantitat de plaer, en una concepció aritmètica i agregativa, per a Mill l’important és la qualitat dels plaers.

Utilitarisme Individualista vs. Altruista: Bentham i Mill

Hi ha una altra diferència fonamental entre Bentham i Mill: el paper que cadascun d’ells atorga a la felicitat. Bentham considera que la felicitat de l’individu s’identifica amb els interessos de la humanitat. Anar contra la satisfacció d’un desig individual és el mateix que anar en contra de la humanitat de la qual forma part aquest individu, perquè tota satisfacció s’ha de considerar com tenint el mateix valor. Es tracta d’un utilitarisme individualista.

Contràriament, per a Mill cal distingir entre la satisfacció privada i el bé públic. Cal treballar per a reduir la diferència entre els dos, però mentrestant el sacrifici d’un individu per al bé públic és la màxima virtut. Es tracta d’un utilitarisme altruista.

L'Ésser Humà com a Fi: Progrés i Individualitat

Mill també considera que, tot i que la felicitat és l’únic bé intrínsec i el fi de l’ésser humà, de fet el que cal defensar és l’ésser humà com a fi en ell mateix. Cal aclarir, doncs, què és l’ésser humà. Aquest, Mill el concep des d’una perspectiva il·lustrada com aquell ésser que, tot i formar part de la natura, està sotmès a la llei del progrés.

És un ésser en desenvolupament permanent i en procés de perfeccionament (“Considero la utilitat com la suprema apel·lació en les qüestions ètiques; però la utilitat en el seu més ampli sentit, fundada en els interessos permanents de l’home com a ésser progressiu”). Així, ni el plaer, ni la felicitat, ni el que és útil són fins en si mateixos, sinó que el seu sentit depèn de la seva contribució a la perfecció de l’ésser humà. A més, i des d’un plantejament il·lustrat, Mill afirma que la plena realització de cada ésser humà cal emmarcar-la en el context general de la humanitat i això el porta a considerar que la felicitat individual és més gran si contribueix a la felicitat de tots. L’espècie humana és una espècie que progressa i aquest progrés és en determinats moments el que porta a plantejar la qüestió de la felicitat per a la majoria, com un fi desitjable i possible. Cada individu esdevé responsable de la felicitat de tots. Per a un utilitarista, una decisió que ell consideraria justa seria aquella que maximitzés la suma total de felicitat o plaer, considerant imparcialment els interessos de tots aquells que estiguessin concernits per un acte en concret. Però cap sacrifici personal té valor per si mateix, sinó en la mesura que augmenta la suma total de felicitat. D’aquesta manera, una individualitat inconformista que s’oposés als prejudicis socials i actués moguda per un judici imparcial i per la racionalitat seria més útil per a la societat que una individualitat submisa. Per a Mill, la individualitat és un dels elements del benestar.

Mill és un defensor de la individualitat, de l’autonomia i de la iniciativa individuals. Per a ell, l’individu és totalment i absolutament independent respecte de la societat. El principi d’individualitat de Mill distanciarà el seu utilitarisme de l’utilitarisme anterior. Presenta la individualitat com una noció purament formal: “El lliure desenvolupament de la individualitat”. Mill recalca la necessitat que tenen els homes d’arribar a ser quelcom per ells mateixos. L’home ha de ser quelcom irreductible i indivisible. Parla de l’autodesenvolupament i de les capacitats de cadascú que seran les que aniran indicant la direcció. La individualitat es presentarà com un baluard contra la tradició i com l’expressió de les cotes de modernitat assolides. Representa un “test” enfront dels abusos que el nou dret de les majories pugui implicar: “És desitjable que en les coses que no concerneixen primàriament als altres sigui afirmada la individualitat. On la regla de conducta no és el mateix caràcter de la persona, sinó les tradicions o els costums dels altres, falta un dels principals elements de la felicitat humana, i el més important, sens dubte, de progrés individual i social”. La individualitat serà, doncs, l’element més important per al progrés. Una societat moderna, la societat racionalitzada, no podrà consolidar-se mentre no hi hagi garanties per als éssers humans d'arribar a ser individus, d’arribar a ser ells mateixos. El lliure desenvolupament de la individualitat és condició necessària per a aconseguir la felicitat i també per a aconseguir la modernitat i els ideals il·lustrats. El problema de fet està en les dificultats que presenta la mateixa societat per al complet desenvolupament individual. Per a Mill, una societat que no permeti o no faci possible “el desenvolupament elevat i harmoniós de les capacitats de cadascú” no mereix el nom de moderna i suposaria un límit seriós al progrés social.

L'Elecció i la Llibertat: Fonaments de la Individualitat

Aquest principi d’individualitat de Mill es va omplint de contingut. Així, fixarà el significat no només en l’autodesenvolupament i en les capacitats de cadascú, sinó que també establirà altres sentits com la peculiaritat i l’originalitat. Però el més important és que tal principi servirà a Mill per a fixar els límits del poder de la societat, del poder instituït. Aquest principi cobra el seu sentit més ple quan s’articula amb la llibertat: “Les facultats humanes de percepció, judici, discerniment, activitat mental i fins i tot preferència moral només s’exerciten quan es fa una elecció” (...) “el qui fa qualsevol cosa perquè aquest és el costum, no fa cap elecció”. La capacitat d’elecció apareix com a condició de possibilitat del desenvolupament de la individualitat i aquesta capacitat implica innovar, no seguir el costum. Les pròpies opinions han de provenir del propi discerniment i els motius d’un acte han de provenir d’un mateix. L’escollir per si mateix implicarà decisió i autocontrol. L’home és fi en si mateix i aquest si mateix implica una creació constant. “la naturalesa humana no és una màquina sinó un arbre que necessita créixer i desenvolupar-se segons les tendències de les seves forces interiors”.

L’“elecció” esdevé així el punt delimitador entre una conducta que segueix els costums i s’adapta a aquests, i una altra que els fa propis des de la seva peculiaritat. L’elecció serà qui farà possible l’exercici de les facultats com la percepció, el judici i la preferència moral. Les raons sobre una opinió i els motius d’un acte cobren sentit quan intervé l’elecció individual. El valor primordial d’un ésser humà és ser si mateix i només pot ser si mateix si escull el pla de la seva vida. De manera que el control de la seva pròpia decisió i l’autodomini per a mantenir-la constituiran el seu valor propi. Mill intenta fondre racionalisme i romanticisme i reivindica tant la intel·ligència com els desitjos i impulsos, considerant que tots dos formen part de la perfecció de l’ésser humà. Aquesta transformació des del principi de la major felicitat a la defensa de les característiques peculiars i pròpies introdueix la individualitat com a fi. La individualitat, no ja la felicitat, és el fi. La llibertat serà el mitjà, la condició de possibilitat perquè es desenvolupi la individualitat, perquè s’aconsegueixi que l’home sigui fi en si mateix. Aquesta transformació donarà lloc al fet que també sigui la llibertat, no la utilitat, el principi que governi les relacions individu-societat.

La Llibertat: Condició per a la Individualitat

Si la llibertat és la condició de possibilitat per al desenvolupament de la individualitat, quins límits ha de tenir aquesta llibertat? Per a Mill, el principi d’utilitat passarà a un segon pla i serà la llibertat el principi que governi les relacions entre l’individu i la societat. “Sobre la llibertat” exposa aquest canvi i Mill considera “com la qüestió vital de l’esdevenidor” la discussió sobre la llibertat social o civil, en concret, “la naturalesa i els límits del poder que pot exercir legítimament la societat sobre l’individu”. Aquesta obra és un al·legat a favor de la dissidència que Mill considera necessària en una època en què el poder s’exerceix més com a tirania social (ell l’anomena “tirania de la majoria”) que com a opressió política. La tirania de la societat és més subtil que la del poder polític perquè “penetra molt més en els detalls de la vida i arriba a encadenar l’ànima”. Una de les característiques de les modernes societats, segons Mill, és que la vida quotidiana resta a l’arbitri de les regles que imposa l’opinió de la majoria i que impedeixen el lliure desenvolupament de la peculiaritat individual. Mill creu que cal lluitar contra aquest despotisme de la mateixa manera que es va lluitar contra el despotisme polític. La llibertat civil o social s’aborda en termes de la contraposició entre voluntat individual – voluntat general. Però Mill expressarà aquesta contraposició amb els termes públic-privat. L’anàlisi de la llibertat es farà sobretot com la recerca d’“un límit a la intervenció de l’opinió col·lectiva”. El límit d’aquesta serà la “independència individual”. La sobirania de l’individu sobre si mateix és el límit del control social. Només tindrà responsabilitats davant la societat en aquella part de la seva conducta que es refereixi als altres: “pel que fa a ell, la seva independència és, de dret, absoluta. Sobre si mateix, sobre el seu propi cos i esperit, l’individu és sobirà”. El que afirma Mill és que el control no es pot exercir dins l’àmbit íntim, de privacitat.

Llibertat Positiva i Negativa: Límits del Poder Social

En Mill trobem dos sentits de “llibertat”:

1. Primerament, l’entén com a autonomia, com a desig de governar-se a si mateix. El control, en definitiva, ha de partir d’un mateix. Cada home té la capacitat de dur a terme una acció determinada, de fer el que vulgui. Es tracta de la llibertat positiva, de la noció positiva de llibertat. És una llibertat “per a...”.
2. Però, posteriorment, a Mill li interessa sobretot una noció negativa de llibertat que entén com a no interferència o intervenció dels altres en la pròpia activitat. Es refereix al desig d’un àmbit d’acció, de no intervenció dels altres en el meu àmbit d’acció. Aquesta és la llibertat negativa que determina els límits que ha de tenir el poder; consisteix en “estar lliure de” i es presenta com a “fi negatiu” en prevenir la interferència dels altres. Així es preserva l’àmbit propi de l’individu, la seva privacitat, i es reconeix el dret a la intimitat. La llibertat negativa és una llibertat “en relació a...”, “respecte de...”. A “Sobre la llibertat”, Mill insisteix en aquest segon sentit de llibertat.

Tanmateix, per tal que hi hagi una llibertat negativa (privada), cal que existeixin unes llibertats públiques, unes llibertats socials i civils, com ara:

• Llibertat de premsa
• Llibertat d’associació
• Llibertat de pensament
• Llibertat d’expressió

L’existència d’aquestes llibertats es presenta a “Sobre la llibertat” com la garantia que la societat i l’Estat respectaran l’àmbit privat i separaran aquest del públic.

Només si l’home té accés a aquest tipus de llibertat (llibertat negativa), podrà realitzar-se plenament com a ésser humà, podrà cultivar la seva dignitat i assolir d’aquesta manera la felicitat.