John Locke: Teoria del Coneixement, Empirisme i Crítica a l'Inatisme

Teoria del Coneixement de John Locke

La teoria del coneixement de Locke es troba exposada a l’Assaig sobre l’enteniment humà (1690), obra que va anar elaborant al llarg de tota la seva vida. La va sotmetre a múltiples revisions i, fins i tot, va publicar un resum dos anys abans.

Es tracta d’una obra en la qual analitza de forma sistemàtica i exhaustiva els límits del nostre enteniment, tant pel que fa als tipus de coneixement que es poden assolir, com pel que fa a l’origen i la certesa d’aquests coneixements. D’aquesta manera, Locke posa les bases de l’empirisme modern, pensament que afirma que l’origen de tots els nostres coneixements és l’experiència i, per tant, no existeix cap idea innata.

A.1. La Crítica de l’Inatisme

Seguirem l’estructura d’aquesta obra. Per innatisme s’entén, en termes generals, l’afirmació que en l’ésser humà existeixen, des del seu naixement, determinades idees o principis (de coneixement o morals) que es troben, per tant, a la naturalesa humana abans de qualsevol experiència. A l’època de Locke trobem variants d’aquest innatisme: als cercles intel·lectuals de Cambridge se sostenia un innatisme d’origen platònic²¹ que defensava el caràcter innat de les veritats religioses i morals.

L'Argumentació de Locke contra el Consens Universal

La crítica de Locke se centra a demostrar la falsedat de l’afirmació segons la qual existeix un consens universal pel qual tots els éssers humans estan d’acord en determinats principis cognitius i morals (la idea de Déu, el principi de no contradicció, el principi de causalitat, els principis morals) i, per tant, aquests principis són innats. L’argumentació de Locke es basarà a apel·lar a l’experiència per anar mostrant que no existeix aquest consens universal:

Exemples basats en l'Experiència

• La idea de Déu: Locke afirma que hi ha pobles que no tenen aquesta idea i, en aquells en què existeix, hi ha concepcions completament diferents, moltes d’elles disparatades i ridícules, respecte del que és la divinitat, la qual cosa no podria ser si fos innata.
• Els principis especulatius (identitat, no contradicció...): Si analitzem els principis especulatius, ens trobem que els nens, els idiotes²³ o aquells que no els han pogut aprendre, no tenen aquests principis. Locke afirma que es poden trobar tribus americanes en les quals no es coneixen aquests principis. Per tant, no poden ser innats.

La Moralitat i la Conducta Humana

Pel que fa a l’àmbit de la moralitat, l’argumentació de Locke és similar: és prou clar que els principis morals són menys clars que els especulatius (la definició de justícia no és tan clara com el principi de no contradicció). Tanmateix, és prou clar que no tothom està d’acord en els seus principis morals o que, si bé és possible una certa unanimitat pel que fa a determinats principis morals, és evident que no tots els homes viuen segons aquests principis.

Es podria al·legar que una persona pot tenir un principi però actuar de manera diferent, però Locke contesta:

“Sempre he pensat que les accions dels homes són les millors intèrprets dels seus pensaments”.

D’altra banda, els principis morals necessiten i poden ser provats, és a dir, davant de qualsevol principi moral, per exemple, “hom s’ha de comportar amb els altres com voldria que els altres es comportessin amb un mateix”, pot requerir una argumentació sobre la seva validesa, cosa que no seria necessària en cas que fos innat.

Si observem la conducta humana, només podem observar una disparitat que entra en contradicció amb l’existència de principis innats. Com a molt, es poden observar unes certes tendències naturals cap a determinades formes de comportament, però no són suficients per pensar en l’innatisme. De fet, afirma Locke que de vegades fins i tot podem pensar que aquests principis morals, innats o no, ni tan sols existeixen:

“Només cal observar a un exèrcit entrant a sac a una ciutat per veure quina observança, quin sentit de principis morals, o quina consciència es mostra per tots els excessos que es cometen.”

Font: Assaig sobre l’enteniment humà, llibre I, capítol 3.