John Locke i la seva influència en la filosofia política

Definicions:

• Societats polítiques: Són les que han estat fundades com a resultat de l’acord racional, voluntari i lliure d’un grup d’individus que abandonen l’estat de naturalesa.

• Govern legítim: És el que s’estableix a través del consentiment mutu dels individus que formen un estat i que compleix els fins pels quals s’ha constituït.

• Poder legislatiu: que té per finalitat elaborar les lleis.

• Poder executiu: que s'encarrega d'executar les lleis i vetllar per la seguretat interna de la societat.

• Poder federatiu: que és el que s'ocupa de les relacions amb altres estats i que descansa en les mateixes persones que l'executiu. S'encarrega de la seguretat externa.

• Poder polític: s'entén com el dret de legislar e imposar penes als transgressors de les lleis amb diferents objectius.

TEORÍA POLÍTICA

John Locke nascut a Wrington, a prop de Bristol, el 29 d'agost de 1632. Va morir a Oates, Essex el 28 d'octubre de 1704. Fou un filòsof empirista anglès que va treballar sobretot amb temes relacionats amb el govern i l'epistemologia.

Locke estudià medicina a la Universitat d'Oxford, ingressà al cos diplomàtic la qual cosa li va permetre residir a França un cert temps i contactar amb els cartesians. El 1683 es refugià a Holanda per evitar represàlies polítiques. Després de la Revolució Gloriosa de 1688 tornà al seu país i va escriure les seves obres més importants.

• Guerra Civil (1642-1649) entre la classe burguesa partidària del Parlament i la noblesa partidària del rei.

Execució pública, per primera vegada en Europa, del rei, acusat de traïció, i la proclamació de la república d'Oliver Cromwell.

En 1660 es restaura la monarquia amb Carles II, amb prosperitat política i econòmica.

• Jacobo II en 1685 arriba al poder i tracta d'imposar de forma absolutista la restauració del catolicisme. Això va suposar l'oposició de la burgesia i noblesa. El resultat va ser l'exili del rei i la Revolució Gloriosa. o Amb l'arribada al poder de Guillem d'Orange, com a successor de Jacobo II (1689), comença a Anglaterra una monarquia parlamentària moderna.

Imposició per part del Parlament de la Carta de Drets o Declaració de Drets (Bill of Rights), que seran els primers drets civils redactats a Guillem d'Orange.

Pensament Polític

Exposada en els dos Tractats sobre el Govern Civil (1689)

Primer tractat

Critica puntualment els arguments de l'exitosa obra de Sir Robert Filmer, “El Patriarca, o el poder natural dels reis”. En aquesta crítica, Locke nega que l'autoritat real hagi estat atorgada per Déu a Adàn.

Filmer afirmava que Adàn, per l'autoritat que Déu li va conferir, era l'amo de tot el món i monarca de tots els seus descendents, sent el poder dels reis i pares idèntic i il·limitat: els monarques s'havien de veure com a substituts d'Adàn i pares dels seus pobles. La submissió dels fills als pares era el model de tota organització social conforme a la llei divina i natural.

El Primer Tractat és llarg, però molt efectiu en els seus arguments, basats en la raó i el sentit comú més que en la teologia o la tradició. Després d'aquest tractat, Locke comença la seva pròpia doctrina política. La seva intenció originària era: a qui hem d'obeir? Però el Locke del Primer tractat encara no havia descobert el que avui es considera com els principis fonamentals del liberalisme. Aquesta primera part només vol refusar a Filmer.

El contracte social

El requisit per al pas de l'estat de naturalesa a l'estat civil és el consentiment, que ha de ser: un acte voluntari dels essers humans en virtut del qual es comprometen a sotmetre's lliurement al poder polític renunciant al poder executiu i legislatiu propi que tenien en estat de naturalesa. Aquesta decisió té la forma de contracte.

El contracte és necessari per assegurar millor la conservació dels drets naturals, especialment, la propietat privada. D'aquesta manera els homes s'agrupen en la societat política i estableixen un govern, una mena de república de propietaris lliures, que renuncien als seus poders individuals en benefici d'un poder polític que assegura el respecte de les llibertats i la propietat.

Per garantir la imparcialitat i limitació del poder de l'Estat, el poder s'ha de dividir en:

- Poder legislatiu, que té per finalitat elaborar les lleis.

- Poder executiu, que s'encarrega d'executar les lleis i vetllar per la seguretat interna de la societat.

- Poder federatiu, que és el que s'ocupa de les relacions amb altres estats i que descansa en les mateixes persones que l'executiu. S'encarrega de la seguretat externa.

Quant al tercer poder, el judicial, Locke no el diferencia del legislatiu, amb el qual es confon, distinció que sí que farà Montesquieu mig segle més tard quan, inspirant-se en Locke, estableixi el cèlebre principi de la separació de poders, base fonamental del modern Estat de dret.

Locke es converteix així en el pare del liberalisme, posant els drets de la propietat al mateix nivell que la protecció de les llibertats civils. Inaugura així el liberalisme burgès.

L'estat civil. La monarquia parlamentària

Un cop establertes les condicions del contracte, Locke passa a exposar el procés constituent de l'Estat. En el seu sistema, el poble escull els seus representants per majoria i aquests tenen el poder legislatiu, que limita i controla el poder executiu del govern.

La majoria ha de decidir en cada cas si atorga el poder a un de sol, (monarquia), a una minoria triada (oligarquia), o si ho assumeix ella mateixa, en aquest cas es constitueix una democràcia perfecta. Si bé Locke no es decanta per cap forma de govern, sembla clar que l'Estat que tenia al pensament era una monarquia parlamentària amb divisió de poders.

Amb tot, el més important no és, segons el parer de Locke, qui té el poder, sinó el fet que el manté per un mandat exprés del poble, veritable dipositari de la sobirania, que sempre conserva la potestat de recuperar aquest poder i de revocar el govern quan aquest no compleix amb el pactat. Es justifica així el dret de rebel·lió que, acceptat ja per Tomàs d'Aquino i Ockham a l'edat mitjana, i per teòrics jesuïtes com Mariana i Suárez en el Renaixement, va ser no obstant això negat per Hobbes i pel mateix Spinoza. Aquest dret a resistir al poder injust i tirànic serà desenvolupat pels teòrics del segle XIX, amb especial menció d'HD Thoreau, i arribarà plena vigència en ple segle XX de la mà de líders polítics com Gandhi o Luther King.

La limitació del poder

Es tracta, doncs, d'una concepció liberal de l'Estat on el poder polític ja no és absolut ni indivís, com defensava Hobbes, sinó limitat i dividit en dos.

D'una banda, el poder legislatiu (poder suprem), que recau en els representants legítimament elegits pel poble (Parlament); de l'altra, el poder executiu, ostentat pel govern i sotmès permanentment al control del legislatiu. Tots dos poders es limiten mútuament, de manera que s'eviten abusos de poder i es garanteixen millor els drets individuals.

Sobre la tolerància

Les idees del liberalisme econòmic i polític van tenir una gran repercussió en la manera de considerar la religió. Apareix així un nou valor: la tolerància. La lluita a favor de la tolerància i el creixent antidogmatisme camina de la mà del canvi social que s'opera al segle XVII, en què el creixement de la burgesia mercantil va afavorir l'establiment d'una pax fidei (pau religiosa) que és necessària per als intercanvis comercials, ja que els continus conflictes religiosos de l'època creaven seriosos problemes en aquest terreny.

D'una banda, en una època de viatges i exploracions, el descobriment de pobles que, com el xinès, encara que amb una moral estricta no es recolzen en una religió revelada, qüestionen la validesa universal de la religió cristiana i de la seva moral. Fins aquí, la intransigència i l'apel·lació a les armes caracteritzaven la defensa de la religió. La nova mentalitat suposa que la llibertat d'honorar a Déu, cadascun segons la seva pròpia comprensió, pot admetre's sense perill per a la pau i la pietat de l'Estat. Es més: s'entén, d'ara endavant, que sense aquesta llibertat no és possible ni la pau de l'Estat ni la pietat. Aquestes idees són les que defensa Locke, en la seva Carta sobre la tolerància (1689) i seran la base teòrica per a la defensa de la convivència pacífica entre totes les religions.