Johann Friedrich Herbart: Pedagogia, Ètica i Psicologia

Context històric (1776-1841): Anàlisi global de l'època

Representant del segon moment de la burgesia (1825-30 / 1870-80), caracteritzat per:

• Després de la Revolució Francesa, s'instaura el poder liberal i apareix un nou aparell ideològic: l'escola.
• S'estén un sistema educatiu quantitatiu i es comença a prioritzar la qualitat.
• S'enforteix la relació entre Estat i Universitat. La universitat contribueix al desenvolupament econòmic de la burgesia, augmentant el nivell de preparació dels joves i, a través d'investigacions, millora el nivell tecnològic i crea noves màquines de baix consum per a superar la producció.
• L'èxit fiscal dels estats permet desenvolupar obres públiques per dinamitzar l'arribada de mercaderies al mercat i augmentar els ingressos.
• Sorgeix la competència internacional, obrint nous mercats. Aquesta competència dóna lloc a nacionalismes. L'esperit nacional, defensat per una minoria rica, busca protegir els interessos de la classe burgesa usant el sistema educatiu.
• Instal·lació del sistema educatiu complet: primària, secundària i universitat.
• Inici de l'urbanisme, possibilitat per la migració del camp a la ciutat; fomenta la creació d'empreses, el desenvolupament industrial que dóna lloc a un major urbanisme i a la creació d'escoles.
• L'educació és considerada indispensable per a la nova forma d'estat liberal. L'escola ha de complir dues funcions: universalitat, moralitat i formació de masses per a nous llocs de treball.
• Una escola que operi amb objectius morals, ideològics, econòmics... del nou ordenament social. Per això la burgesia dotarà de major complexitat el sistema educatiu, millorant la qualitat, assegurant el bon funcionament i perseguint l'eficàcia del sistema. Podem dir que les aportacions de Herbart es troben influenciades i condicionades per aquests aspectes.

Anàlisi política

• França: procés involutiu amb Napoleó Bonaparte, que reorganitzà França entre 1800-1804. En educació, parteix de la situació creada per la Revolució Francesa i el pla Condorcet de 1792. Fi de les guerres i incidència en la producció, l'estructura social i el comerç intern.
• Alemanya: situació social complexa, degut a la transformació de l'agricultura. La pedagogia herbartiana té com a objectiu aconseguir una educació amb esquemes ideològics, educació moral i fomentar la cultura i l'alfabetització de tots els estaments socials per treballar.

Importància del text en l'obra total de l'autor

Després dels seus estudis a Jena, Herbart va anar a Berna (Suïssa), on va treballar com a preceptor. El contacte diari amb els seus tres alumnes el va motivar a escriure "Informes d'un Preceptor", on explica la seva experiència i on ja s'insinuen les bases del seu pensament pedagògic.

A Berna, va conèixer Pestalozzi, del qual va ser defensor i propagador de la seva obra. Va publicar "Sobre l'obra de Pestalozzi", "Com Gertrudis educa els seus fills" i "La idea de Pestalozzi d'un ABC de la Intuïció investigada i comprovada". En aquestes obres va desenvolupar les bases de la pedagogia pestalozziana i, en la segona edició de la segona obra, va presentar els punts bàsics de la seva pròpia pedagogia.

El 1835, va escriure "Esbós per a un curs de Pedagogia", un llibre de text publicat com a obra de curs perquè els alumnes poguessin seguir les classes universitàries que Herbart impartia sobre Pedagogia, idoni per a la formació de mestres i professorat en general.

• És una obra de maduresa, un treball de reflexió, reordenació i matisacions respecte a l'anterior.
• Hi clarifica les seves reflexions, les sistematitza i les ordena per aconseguir una lectura més fàcil del seu pensament i arribar a un públic més ampli.
• És un llibre dedicat a servir d'instrument didàctic, manté un ordre lògic i una coherència interna que facilita la comprensió de l'estructura pedagògica de l'època.
• Herbart sistematitza tots els coneixements sobre l'educació en una disciplina unitària, que anomena "Pedagogia General", amb una estructura interna tripartida: fonamentació, desenvolupament i aplicacions.
• Herbart mai va optar per una pedagogia científica (pel saber) sinó per l'aplicació (fer), per això la seva obra adquireix la seva veritable dimensió.

La Pedagogia General derivada del fi de l'educació

Herbart aplica el caràcter de "general" a la pedagogia, però cal diferenciar "pedagogia en general" de "pedagogia general":

• Pedagogia en general: qualsevol aspecte referit a qualsevol qüestió de caire educatiu.
• Pedagogia General: concepció pròpia i específica d'entendre i comprendre el saber pedagògic. Estudia les pràctiques i els principis educatius valuosos per a la generalitat dels homes sense distincions; una pedagogia adequada a aquestes diferenciacions seria una pedagogia específica.

És una sistemàtica de coneixement que pot ser aplicada a l'educació de forma general i que, per tant, té una validesa en la generalitat del sistema educatiu.

La pedagogia general, en el sentit herbertià, es refereix als seus aspectes fonamentals o essencials i a les seves possibilitats sistemàtiques.

En aquesta obra, Herbart indica rigorosament que s'ha de diferenciar la pedagogia com a ciència de l'art de l'educació.

La pedagogia és ciència en tant que per a la solució dels seus problemes necessita dues ciències filosòfiques:

• L'ètica: que determina el fi de l'educació.
• La psicologia: que regula els mitjans.

La pedagogia és ciència de l'educació (instrucció i disciplina), una realitat fenomènica de la possibilitat de perfecció de l'home. Tracta i ordena la realitat educativa conforme a conceptes universals després de plantejar-se la possibilitat per la raó.

La pedagogia es fonamenta en la filosofia i la psicologia, però també és una ciència autònoma, amb objecte propi:

• Objecte material: l'home com a ésser humà.
• Objecte formal: l'educabilitat de la voluntat.

Fonamentació de la pedagogia:

• Des de la filosofia: el procés de l'home és el cultiu del cos i de l'esperit, i consisteix a desenvolupar les idees que hi ha en el caràcter de l'home: perfecció, bondat, equitat i dret.
• Des de la psicologia: l'educabilitat es basa en la relació de les representacions ja adquirides.

Comentari del text a través de l'obra general de l'autor

Influències que rep l'autor

Herbart va estudiar filosofia a Jena entre 1794 i 1799. Allà va tenir professors importants com:

• Fichte: seguidor de Pestalozzi i de Kant, neoidealista. Influenciat per la doctrina de la pròpia consciència de l'individu i de l'activitat del conèixer. Idea de la prioritat d'un component moral de la consciència en la interpretació del món.
• Schiller: li va infondre l'ideal d'una formació humana plena i li va despertar l'interès per la pedagogia.

Va rebre molta influència d'ambdós, però amb Fichte va tenir certs problemes perquè, a classe, Herbart va qüestionar un dels seus llibres.

Herbart donarà importància al coneixement de la literatura clàssica, especialment a l'Odissea com a paradigma, ja que els seus protagonistes són homes que saben fer i ser en cada moment d'acord amb l'estètica de la conducta, amb moralitat. Herbart és partidari dels models clàssics d'educació com a forma i mitjà per aconseguir la moralitat. Segons ell, l'home, mitjançant l'educació, assumeix l'elecció del bé, menysprea el mal i té la capacitat de vèncer les adversitats.

Indubtablement, Herbart va estar influït per Kant, que considerava l'educació com el mètode per aconseguir l'home moral. Per això, Herbart farà que la pedagogia depengui de l'ètica (que determina el fi de l'educació), ja que mitjançant la pràctica de la moralitat ens podem apropar a la veritable finalitat de l'educació. La concepció sobre la moral i la moralitat de Kant i Herbart són pràcticament paral·leles, i l'objectiu últim de l'educació és idèntic per a tots dos.

També trobem similituds entre Herbart i Pestalozzi pel que fa a la pràctica educativa. Herbart té molta herència del naturalisme de Rousseau, i Pestalozzi és la pràctica de la teoria de Rousseau.

Herbart comparteix amb Pestalozzi la fonamentació intuïtiva del seu sistema d'ensenyament. Planteja el seu mètode a partir del mètode universal de Pestalozzi, que determinava qualsevol contingut objecte d'aprenentatge a través del llenguatge, les matemàtiques i el dibuix. Herbart el va voler perfeccionar.

A nivell filosòfic, Herbart va actualitzar la tradició filosòfica originària de Leibnitz, mitjançant el coneixement puntual de l'estat de la ciència del seu temps, degut a una notable preparació matemàtica.

Finalment, trobem en Herbart tota la seqüela pedagògica originària de Comenius, que volia fonamentar mètodes, principis... de valor universal. En aquest sentit, la didàctica "magna" de Comenius es podria interpretar en Herbart com a "general" però aplicada a la pedagogia.

Pensament filosòfic

Es considera Herbart com a pare de la construcció de la pedagogia, ja que és un filòsof realista. Això fa que la seva obra s'hagi vist imbuïda de cert cientisme que, malgrat tot, no deixa de ser l'oposició d'una metafísica realista a la predominant de l'època, radicalment idealista.

Encara que es pot parlar de la pedagogia herbartiana com d'una ètica aplicada, el seu sistema filosòfic pot ser considerat:

• Realista, quant a la fonamentació.
• Idealista, quant a les aspiracions o finalitats.

El punt de partida per comprendre el seu pensament educatiu ha de tenir en compte:

• L'interès de Herbart per reconciliar la insistència pestalozziana en la percepció sensorial com el fonament absolut del coneixement.
• La concepció kantiana de la multiplicitat, que cobra sentit amb l'estructuració innata de la ment. De Kant, va evitar el model de la ment degut al dualisme noümen-fenomen, ja que volia una teoria unitària d'acord amb el sentit comú.

Per a Herbart, el món extern consisteix en matèria i forma, que existeixen com a partícules últimes de realitat, que poden ser analitzades mitjançant l'Anschauung (intuïció).

La ment existeix materialment, i la considerava simplement com una "tàbula rasa", negant qualsevol facultat o altres poders organitzadors preexistents (no accepta que existeixin idees innates). La ment és l'esfera en què les experiències o sensacions de la realitat externa s'uneixen, a partir del continu estètic del món exterior.

Les experiències formen les representacions i aquestes donen lloc a les associacions o relacions. A partir d'aquí, va poder construir una epistemologia i la seva corresponent psicologia.

Les representacions poden ser: similars, no similars o contràries.

La consciència es manté en un complex, o massa de consciència perceptiva: massa aperceptiva (per influència de Herder).

La manera en què aquestes representacions s'uneixen i estructuren la ment permet a Herbart explicar les diferències individuals.

• Si les representacions són l'estructura de la ment, es desprèn que la ment està en un procés continu de formació, degut a una associació contínua de representacions.
• L'aprenentatge, la construcció de la ment, depèn de la bona disposició amb què poden ser convocades a la consciència les experiències anteriors, així com els vincles que poden establir-se entre conceptes existents i noves representacions. La ment està sempre en moviment, així la voluntat (que prové del concepte de Fichte del jo com a força motora de la personalitat) és en si mateixa producte de la ment construïda a partir de les representacions.

La teoria educativa de Herbart estava construïda sobre una base metafísica epistemològica, i el seu enfocament pot ser considerat com a intervenció en el curs normal dels esdeveniments per reestructurar les experiències del nen en la direcció de la moral.

• La seva pedagogia es proposava contrarestar les masses confuses d'experiència que es creen en la ment del nen.
• El seu supòsit metafísic era: el món és un tot organitzat, coherent, sostingut per un objectiu moral.
• Influència de Newton i de l'enfocament matemàtic de la comprensió del món extern, anomenat objectiu.

Es considera Herbart realista, ja que la seva fonamentació parteix que les coses existeixen per elles mateixes i el món existeix independentment de nosaltres.

Pensament pedagògic

Bàsicament, Herbart té tres preocupacions en tractar la pedagogia:

L'educació moral

(en coordenades kantianes) La separació herbatiana respecte de Kant és a nivell filosòfic, però tots dos coincideixen donant el mateix sentit a l'ordre moral:

• Una educació moral marginada de la religió.
• Una moral del deure, pel deure, del deure de ser.
• Aquesta moral ja la trobem en el preceptor d'Emili, de Rousseau.

Els mètodes d'instrucció

Per aconseguir l'eficàcia de l'aparell educatiu i centrats en l'objecte més pragmàtic de l'escola: la culturalització dels alumnes.

Així veiem que la pedagogia herbertiana s'adapta perfectament als objectius de l'Estat burgès d'aconseguir un aparell educatiu que complís amb la missió de reproduir esquemes ideològics: l'educació moral, la culturalització i l'alfabetització de tots els estaments socials, per preparar-los i orientar-los cap al treball productiu.

El mètode obeeix a la consecució de la qualitat de l'ensenyament; la seva didàctica respon a una segona etapa d'institucionalització de les noves formes politicoeconòmiques, quan l'estat ja té consolidat l'aparell educatiu.

La formació del professorat

A Königsberg, amb l'autorització del ministre Humboldt, va crear una escola experimental; un seminari de pedagogia per formar els futurs professors teòrica i pràcticament.

La pedagogia de Herbart és:

• La consecució d'una finalitat determinada: la moralitat.
• En un espai concret: l'escola.
• Mitjançant tècniques d'acció: el mètode d'instrucció de passos formals.
• Adequant-se al caràcter de la psicologia humana.

L'obra de Herbart no és didactista, en el sentit que la didàctica no contempla tota la seva reflexió pedagògica. El paper fonamental de la seva pedagogia el juga la finalitat educativa i l'educació en l'estricte sentit de formació moral. La instrucció i el mètode són els mitjans per aconseguir el veritable projecte definitiu: la moralitat.

Es tracta que l'home, mitjançant l'educació, assumeixi l'elecció del bé, eviti el mal i tingui capacitat de vèncer les adversitats per la seva fortalesa i virtuositat (influència de l'Odissea).

La moralitat en Herbart és una objectivització qualitativa dels valors, allunyada de la fe i propera a la concepció de la moral kantiana. També parla de la memòria de la voluntat, que ha d'estar orientada cap al bé pel bé mateix (virtut moral) i cap al bé social.

Herbart considera que hi ha fins/objectius distints:

• Necessaris: la moralitat, que modela la personalitat.
• Possibles: tutelats pels necessaris i que, mitjançant l'educació, l'home podrà triar per dissenyar el propi projecte vital.

Herbart va transformar el seu pensament, desenvolupat des de l'ètica i la psicologia, en normativa que condueixi a la consecució dels fins: en allò que s'ha de fer i com, per assolir els objectius morals. L'acció educadora consisteix en això, a aconseguir la formació del caràcter (estètica de la moralitat).

Per aconseguir la pedagogia pràctica o regència dels infants, hi ha tres mecanismes educatius per aplicar segons Herbart:

Govern

Estratègies encaminades a la conservació de l'ordre exterior: dominar i controlar les forces naturals dels infants mitjançant la vigilància, l'autoritat i l'amor, satisfent les necessitats.

Disciplina

Substitueix el govern quan apareix la voluntat; és una conquesta interior que incideix de forma immediata sobre la voluntat. Es requereix la cultura moral per aconseguir el bon govern del nen. Amb la disciplina entrem en el procés de formació cap a la virtut; si el govern implicava la creació d'un clima adequat de l'ordre exterior amb una normativa general, la disciplina és el desenvolupament a nivell personal de la voluntat, que només es pot aconseguir amb la instrucció.

La instrucció

Té el paper d'obstacle, que s'ha de superar amb una actitud disciplinada del nen, que s'ha de manifestar en el treball, en l'esforç, en l'obligació de complir el deure imposat. Tot això en un clima d'ordre, bondat i certa vigilància.

Perquè es doni una situació de govern en què es desenvolupi el sentit de la disciplina interior, cal que el nen aprengui dins una situació d'instrucció.

El procés educatiu té com a finalitat la formació del caràcter, i si el propi caràcter és vist com un nivell aconseguit en la sedimentació de les representacions, la seva consecució depèn del sistema que possibilita les representacions, és a dir, la instrucció.

Herbart entén per instrucció l'anàlisi i l'ordenació de representacions perquè siguin captades més convenientment per l'alumne i així poder desenvolupar i ampliar la "tàbula rasa".

Per aconseguir-ho, Herbart concreta un mètode de caire universal, aplicat a qualsevol matèria o objecte d'aprenentatge. Va ser el primer autor que va concretar un "model de programació".

Mètode dels passos formals

Són les quatre etapes d'instrucció mitjançant les quals s'ha d'estructurar qualsevol lliçó:

Claredat

Mostrar, a través de la intuïció principalment, l'objecte al qual s'aplica l'estudi. Aconseguir claredat a través de la immersió en l'objecte. Aquesta és bàsicament l'etapa de l'Anschauung de Pestalozzi, en la qual s'observa l'objecte per la recerca de qualsevol característica possible, de l'essencial, no només els trets accidentals.

Associació

Associar el nou coneixement amb els ja adquirits, a través de comparacions i diferenciacions. El mestre ha de potenciar que el nen reflexioni i relacioni el nou concepte amb les idees que ja té.

Sistematització

Es tracta de situar el nou objecte estudiat dins un tot ordenat. El mestre agafa el protagonisme i fa la lliçó a partir de la reflexió del nen: fa un resum, ordena les idees i les sistematitza.

Mètode o aplicació

Dotar l'infant de llibertat i confiança perquè pugui aplicar els coneixements adquirits a una situació concreta. Aplicar l'aprenentatge a exercicis, mitjançant resums, síntesis, exercicis, mapes conceptuals...

Herbart anava creant un sistema d'ensenyament que s'ajustava a la teoria psicològica, i més concretament a la qüestió clau de "com aprèn el nen".

• Per educar cal ensenyar: instrucció.
• Per ensenyar cal saber "com aprèn el nen": psicologia.
• Ens hem d'ajustar als seus mecanismes d'aprenentatge: didàctica.

A partir d'aquí, l'educador, amb el govern i la disciplina, anirà conformant el caràcter i consolidant la voluntat del nen perquè arribi a tenir capacitat d'autodecisió, d'acord amb la moral del ser i del deure seu. Herbart comença a preocupar-se més pel com, per aconseguir uns objectius i per la forma d'arribar-hi.

La pedagogia ha de partir de l'estudi del nen, com a portador del desenvolupament que té en potència, és a dir, la sensibilitat, la memòria, la capacitat de judici i els sentiments, que es van adoptant a través de les diferents etapes. Així concep l'educació com un procés gradual i perfectiu que es produeix en l'home com a instrucció, formació espiritual i formació del caràcter moral, i amb un propi fi: la moralitat.

La pedagogia és la ciència de l'educació, i l'educació és un procés de construcció o formació del caràcter a partir de les representacions. L'educador ha de veure representat en el nen l'home futur i, per tant, dur els seus esforços presents als fins que l'alumne tindrà com a home i preparar-lo per a això.

Per a Herbart, és important el concepte d'interès, que aviva l'atenció, enriqueix l'experiència i possibilita l'aprenentatge. L'atenció pot aplicar-se a un objecte aïllat per captar-lo en la seva totalitat o per associar-lo amb altres aspectes.

Pedagogia és el terme utilitzat per Herbart per fer referència al procés pel qual el mestre intervé de manera deliberada. Per a això, l'infant ha de ser estudiat, ja que l'educabilitat està limitada per la individualitat, i això abasta el nen en la seva totalitat.

L'educació és molt més que la instrucció en el sentit de limitar-se a donar informació, però, malgrat aquesta advertència, la pedagogia herbartiana segueix sent bàsicament intel·lectual.

Amb tot això, podem dir que Herbart aporta a la pedagogia:

• Dotació d'un espai.
• Funcionalitat que s'hi ha de desenvolupar.

La gran herència, a part d'epistemològica i formalitzadora, és ecològica: haver descobert i definit l'escola com a espai pedagògic.

Conceptes:

• Educabilitat: trànsit de la indeterminabilitat a la consistència, de la volició (voluntat) a la moralitat. Capacitat per rebre influències dels altres.
• Moralitat: finalitat educativa. Que l'home assumeixi l'elecció del bé, eviti el mal i estigui capacitat per vèncer les adversitats.
• Fins necessaris: moralitat.
• Fins possibles: mitjançant l'educació podran ser elegits per dissenyar el projecte vital.
• Instrucció: anàlisi i ordenació de representacions perquè siguin captades convenientment per desenvolupar i ampliar la tàbula rasa de l'esperit.
• Interès: activitat espontània que dóna lloc a les representacions i possibilita l'aprenentatge.
• Pedagogia general: sistemàtica de coneixements que poden ser aplicats a l'educació de forma general i que tenen validesa en la generalitat de les actuacions educatives.

Pràctica educativa

La pràctica pedagògica de Herbart és sobretot de caràcter universitari, però també té una sèrie d'experiències:

El 1797, havent acabat els estudis de filosofia a Jena, va anar a Berna (Suïssa) a fer de preceptor a casa de Von Steiger per als seus tres fills. El contacte quotidià amb ells el va motivar a escriure "Informes d'un preceptor", on explicava l'experiència i on ja s'insinuen les bases del seu pensament pedagògic. Aquesta experiència va ser d'una gran transcendència pedagògica, i va restar afectat per sempre; de fet, sempre va pensar que la feina de professor particular és l'alta escola de l'educador.

Al cap de tres anys, es va acomiadar de Steiger perquè tenia ganes de dedicar-se més de ple als treballs científics. Així que va anar a Bremen, on va preparar un jove per a la universitat, i va ser professor al Gymnasium.

A Göttingen es va doctorar el 1802, i va ser on va encarrilar la seva carrera docent. La primera lliçó impartida a la Universitat de la vila va ser sobre pedagogia. El 1805, va rebutjar un oferiment per ocupar càtedra a Heidelberg, però va accedir finalment a l'oferiment d'ocupar la càtedra de Kant a Königsberg, on va continuar investigant.

Estant a Königsberg, amb l'autorització de les autoritats, va fundar una escola experimental, un seminari de pedagogia per a la preparació científica dels educadors; i l'escola de pràctiques va ser un centre d'educació d'infants creat a casa seva mateixa.

El 1833, cansat de Königsberg, va tornar a Göttingen.

No es pot afirmar que Herbart es dediqués a la pràctica educativa, però sí que la seva vida va transcórrer a les universitats, on va desenvolupar una gran tasca docent i on va difondre la seva teoria.

Interpretació i valoració crítica del text i de la ideologia

Aspectes positius

• Es preocupa per la formació del professorat, i crea una escola experimental i un seminari de pedagogia per a la seva preparació, al qual els proporciona una escola d'infants per a les pràctiques, instal·lada a casa seva.
• Defineix un espai, un indret, on es pot desenvolupar l'educació: l'escola.
• Concreta un model de programació, un mètode didàctic de caràcter universal per a facilitar l'aprenentatge de l'alumne, a partir de la seva aportació:
  • Per a l'aprenentatge cal ensenyar: instrucció.
  • Per ensenyar cal saber com aprenen els nens: psicologia.
  • Ajustar-se als seus mecanismes d'aprenentatge amb els passos formals: didàctica.
• Enriqueix la disciplina educativa/pedagògica, ja que la fonamenta a partir d'aportacions d'altres ciències:
  • De l'ètica: perquè mitjançant la moralitat ens podem apropar a la veritable finalitat educativa.
  • De la psicologia: determinarà com a mètode d'acció, així l'educador podrà conèixer el camí, els mitjans i els possibles obstacles que hi podrà haver per assumir l'educació.
  • Així podem dir que sistematitza la pedagogia atorgant-li: una finalitat (la moralitat), un objecte d'estudi (l'educabilitat), un mètode (el psicològic amb els passos formals), un espai (l'escola).
• Es preocupa més per la qualitat que per la quantitat, per això cercava el "com" ensenyar i no tant la descripció del fenomen educatiu; així com també es preocupa més per la consecució d'uns objectius (moralitat) que per la definició explicativa del fenomen educatiu.
• Considero positiu el fet que Herbart es basi en la filosofia pràctica, en l'ètica i la psicologia, però sobretot que abans de desenvolupar aquestes fonamentacions, clarifiqui amb exactitud quin és l'objecte d'estudi de la pedagogia: l'educabilitat.
• Dóna importància a l'interès com a motor d'aprenentatge i també a la voluntat, com a producte de la ment construïda a partir de representacions.

Aspectes negatius

:

• Així com Pestalozzi, fonamentà la seva teoria sobre la seva pròpia pràctica educativa; Herbart es caracteritza sobretot ( i només) per les seves aportacions teòriques, que no sabem si va aplicar.

• No el podem considerar al 100% com el creador de la ciència pedagògica, ja que la seva pedagogia va molt lligada a la psicologia i a la filosofia, i per ser una ciència es requereix autonomia.

1. PERVIVÈNCIA ACTUAL I FUNCIÓ QUE HA TINGUT EL MISSATGE DE L’AUTOR:

• A nivell general

Alguns dels seus deixebles es van fixar en les passes del seu mètode, i d’aquí sorgí la didàctica. Podríem dir, doncs, que gràcies a l’aportació del mètode de les passes formals de Herbart, sorgí la didàctica; ja que la seva obra despertà un gran interès en països com Alemanya, Suïssa, Eua, Anglaterra, Itàlia, França...

Per altra banda, cal dir que altres seguidors només desenvoluparen la part més filosòfica de la moral i l’ètica.

De Herbart, surten estudis teòrics de l’educació i els estudis de mètode sobre educació, i el seu concepte servirà per determinar els estudis teòrics sobre educació.

Val dir que la Unitat de pensament de Herbart es va perdre i es creen 2 escoles diferents: sobre qüestions morals i ètiques, i sobre qüestions pràctiques del mètode.

Va crear un Seminari d’estiu per ensenyar pedagogia als professors de Secundària, tal vegada el precursor de les Escoles d’estiu.

La seva preocupació per la formació de mestres, fomenta la creació d’Escoles Normals. A França a la dècada dels 20 a Europa a la dels 30.

• A nivell Espanyol

Herbart no tingué a L’Espanya del sXIX el coneixement i la projecció que havien tingut altres autors com Pestalozzi i Fröbel, degut a la dificultat d’adoptar la seva teoria a l’ànima a l’ortodòxia del pensament hispànic, i això en dificultava la difusió normalitzada.

L’alt nivell conceptualitzador, el feia un autor complex i dificultós, i de poca importància per al magisteri espanyol. Els models educatius avançats i progressistes com la Ile, es fonamentaren en Pestalozzi i Fröbel. D’aquí que el Herbatianisme no participàs en les ànsies renovades de la pedagogia espanyola de la Restauració. D’aquí també que els llibres bàsics de pedagogia del s.XIX no citen l’autor.

Això no vol dir que Herbart fos un desconegut pels autors, sinó que no era considerat important per part de mestres i altres instàncies de formació del professorat.

Tot i així, a nivell pràctic, al 1893, trobam un mestre mallorquí Gabriel Comas, que publica obres adaptades al mètode, i que ell mateix impartia en la seva escola unitària. Fou un altre mallorquí, Miquel Porcel, que al 1895, entendrà i popularitzà el mètode d’acord amb aquest sistematitzarà tot l’ensenyament primari.

A principis de s XX, la reforma de les normals 1913, plantejarà la formació del professorat d’acord a les noves perspectives que s’anaren descobrint, i en aquest context, les “ passes formals” esdevindran el mètode més correcte per organitzar i dur a terme l’explicació d’una lliçó. Aquest tipus d’estratègia de formació de mestres, perdurarà fins i tot en la postguerra ja que el Pla d’Estudis de les Normals de 1950, propiciava una formació:

• Ped-ed: pestalozziana

• Ped-did: herbertiana, mitjançant l’aprenentatge i l’aplicació de les passes formals com a sistema per a l’explicació

Per altra banda, la segona generació d’Institucionistes, la que abdica de l’utopisme per arriscar-se per camins de la política com a nova eina possibilitadora del canvi, també es preocupa per Herbart. Però després de la Guerra Civil, la pedagogia espanyola torna a oblidar Herbart.

• A nivell dels països catalans

Manquen estudis sobre la influència de Herbart.

Es necessari reprendre les seves obres, i des de l’actual perspectiva fer-ne una lectura innovadora, perquè Herbart és avui més significatiu i clarificador que abans, perquè el desenvolupament que avui tenen les ciències de l’educació i el nivell d’intervenció aconseguit mitjançant la tecnologia educativa, ens aproximen a un Herbart més adequat al moment científic actual i a la concepció aplicativa de la pedagogia.

Herbart no creà una ciència pedagògica però patronià un significat nou del que pot ser un ciència dins ell coneixements humano-socials, el significat aplicatiu -tecnològic.

Herbart refermà un espai concret com a ecologia pròpia i camp d¡aplicació de nou coneixement pedagògic: l’escola. Que té un paper d’espai on patrocinar la consecució d’objectius amb la intervenció aplicativa, separant-se de les simples intencions descriptives.

Herbart es l’inspirador dels corrents actuals que més incideixen en la problemàtica epistemològica de la Ciència de l’educació.

Herbart ensenyà a descobrir el què es la pedagogia mitjançant la manera com s’hauria de fer pedagogia.

• A nivell de Mallorca

Alguns autors apunten que el primer mestre que estructurà el material didàctic adequat a l’ensenyament per cursos i que sistematitzà tot l’ensenyament primari d’acord amb aquest sistema, fou Miquel Porcel; però altres autors apunten que fou Gabriel Comas i Ribas.

Per altra banda cal dir que la primera escola Graduada pública de Balears, es va fundar tard, al 1913, i és veié per primera vegada necessari construir un edifici dedicat exclusivament a ser una escola. L’impacte social fou tant fort, que encara perdura en l’actualitat.

Una altra influència de Herbart, fou la creació de les escoles normals, a Espanya es crea la primera al 1839 a Madrid i al 1842 a Palma. Tot i així cal dir que les primeres escoles normals tingueren molta influència de Pestalozzi degut a Pablo Montessino.

També per influència de Herbart, ja que donà importància a l’educació secundària, i gràcies a Jovellanos, a Mallorca es va crear el primer institut de secundària, l’Institut Balear. En ell, el mètode que s’hi aplica és el de Herbart, malgrat no fou de forma explícita i el professorat no ho sàpigues.

1. Importància del text en l’obra total de l’autor:

Acabats els estudis a Jena, marxà a Berna (Suïssa); allà feu de preceptor i el contacte quotidià amb els tres alumnes el motivaren a escriure un llibre “ Informes d’un Preceptor”, on explica l’experiència i ja s’insinuen les bases del seu pensament pedagògic.

A Berna, coneix Pestalozzi, del qual fou defensor i propagador de la seva obra, de fet publicà: “ Sobre l’obra de Pestalozzi, Com Gertrudis educa els seus fills” i “ La idea de Pestalozzi d’un ABC, de la Intuïció investigada i comprovada”. En aquestes obres va desenvolupar les bases de la pedagogia pestalozziana i en la segona edició de la segona obra, presentà els punts bàsics de la seva pedagogia.

Al 1835, escriu “ Esbós per a un curs de Pedagogia”, un llibre de text publicat com a obra de curs per a que alumnes poguessin seguir a les classes universitàries que Herbart impartia sobre Pedagogia, idoni per a la formació de mestres i professorat, en general.

• És una obra de maduresa, no és un llibre nou, és un treball de reflexió, de reordenació i de matisacions, respecte l’anterior.

• Hi clarifica les seves reflexions, les sistematitza i les ordena per aconseguir una lectura més fàcil del seu pensament, i així poder arribar a un públic més ample.

• És un llibre dedicat a servir d’instrument didàctic, manté un ordre lògic i una coherència interna que, no sols ajuda a la lectura, sinó que també facilita entendre com es veia en aquell temps l’estructura pedagògica.

• Herbart, sistematitza tots els coneixements sobre l’educació, en una disciplina unitària, que anomena “ Pedagogia General” i que ofereix una estructura interna tripartida: fonamentació – desenvolupament - aplicacions.

• Herbart mai optà per una pedagogia científica (pel saber) sinó per l’aplicació (fer), per això la seva obra adquireix la seva vertadera dimensió.

LA PEDAGOGIA GENERAL DERIVADA DEL FI DE L’EDUCACIÓ

Herbart aplica el caràcter de “general” quan fa referència a la pedagogia; però no és el mateix parlar de “ped en general” que de “ ped general”:

• Pedagogia en General: qualsevol aspecte referit a qualsevol qüestió de caire educatiu.

• Pedagogia General: concepció pròpia i específica d’entendre i comprendre el saber pedagògic. És la pedagogia que estudia les pràctiques i principis educatius valuosos per a la generalitat dels homes sense distincions; ja que una pedagogia adequada a aquestes diferenciacions seria una pedagogia específica

Sistemàtica de coneixement que potser aplicada a l’educació de forma general i que, per tant, té una validesa en la generalitat del sistema educatiu.

La pedagogia general, en el sentit Herbertià, és el mateix que referir-se als seus aspectes fonamentals, o essencials i també a les seves possibilitats sistemàtiques.

En aquesta obra Herbart, indica rigorosament que s’ha de diferenciar la pedagogia com a ciència de l’art de l’educació.

La pedagogia és ciència entorn a que per a la solució dels seus problemes necessita de 2 ciències filosòfiques:

• L’ètica: que determina el fi de l’educació

• La psicologia: que regula els mitjans.

La pedagogia és ciència de l’educació (instrucció i disciplina), una realitat fenomènica de la possibilitat de perfecció de l’home. Tracta i ordena la realitat educativa conforme a conceptes universals després de plantejar-se la possibilitat per la raó.

La pedagogia es fonamenta en la filosofia i la psicologia, però també és una ciència autònoma, que té objecte propi:

• Objecte material ----------- home com ésser humà

• Objecte formal ------------ educabilitat de la voluntat

Fonamentació de la pedagogia:

• Des de la Filosofia: indica que el procés de l’home és el cultiu del cos i de l’esperit, i consisteix en desenvolupar les idees que hi ha en el caràcter de l’home: perfecció, bondat, equitat i dret.

• Des de la psicologia: l’educabilitat es basa en la relació de les representacions ja adquirides.