Els Jocs Florals i el Teatre de la Renaixença

Els Jocs Florals

En el transcurs del segle XIX, el coneixement i l'exaltació del món medieval per part dels homes de la Renaixença i el desig de donar una base sòlida i literària a la llengua catalana, fan sorgir la idea de restaurar l'antiga festa dels Jocs Florals. Les bases de la convocatòria se centren en el lema: pàtria, fe i amor, corresponents als 3 premis ordinaris: Englantina, Flor Natural i Viola. Al poeta que guanyava tots 3 se li atorgava el títol de "Mestre en Gai Saber".

Els Jocs van ser considerats pels sectors més progressistes com un anacronisme. Els Jocs Florals van aconseguir alguns dels fets bàsics per a la normalització de la nostra cultura a mitjan segle XIX:

• Crear un públic assidu al fet literari que podia consumir cultura escrita en català.
• Va aparèixer la primera infraestructura editorial en català: l'editor Salvador Manero va publicar l'anuari dels Jocs.
• Donar un prestigi social a la cultura escrita en català.
• Crear una poètica i propulsar els gèneres literaris.

Teatre durant la Renaixença

El Teatre Popular

El teatre popular del segle XIX és una conseqüència de la perdurabilitat de la cultura popular en els grups socials no castellanitzats. El teatre religiós conserva la màxima productivitat d'una manera específica en els miracles, peces breus d'un acte i en vers, que tracten d'un fet o un miracle de la vida de Sant Vicent Ferrer. El teatre profà troba en el sainet el gènere més representatiu. Els conreadors d'aquest gènere pertanyen a les classes il·lustrades, i fins i tot trobem autors de les classes populars i artesanals.

El sainet consta d'un sol acte i la seua durada no ultrapassa la mitja hora, està escrit en vers de set síl·labes i assonant. Predomina el caràcter còmic i burlesc d'unes situacions típiques de la vida domèstica, representades per personatges que s'identifiquen amb els de les classes populars. El sainet adoptarà una visió crítica. La temàtica del sainet és amorosa i l'argument segueix l'esquema següent: les peripècies de dos enamorats que fan front a l'oposició de les seues famílies.

El Teatre Romàntic Culte

L'aparició fou lenta i progressiva. Primer perquè les primeres obres dramàtiques foren escrites en castellà i també perquè el teatre popular i costumista retardà l'aparició del teatre romàntic en català. A partir dels anys 60, el teatre ajudarà, igual que els Jocs Florals, a recuperar el prestigi de la llengua culta, objectiu de la Renaixença. El teatre romàntic català és sobretot historicista. Les característiques més generals són les passions desenfrenades dels personatges, les accions plenes d'intriga, el predomini d'escenes dramàtiques i espantoses: l'escenografia intenta commoure el públic. L'amor serà un dels temes predilectes. Un altre dels temes serà la recerca de la llibertat individual.