Joanot Martorell i la novel·la de cavalleries

Joanot Martorell

La novel·la de cavalleries→ El gènere per excel·lència de l’edat mitjana.

Els diferents ordes de cavalleria eren institucions d’un gran prestigi; els membres s’organitzaven en defensa del bé ( de l'Església o dels febles ).

Vinculada a conceptes com→ L’honor, el valor, la justícia o la generositat.

La cavalleria va tenir el seu gran mite literari ( novel·les artúriques o matèria de Bretanya )--> Cicle d’obres entorn dels cavallers de Taula Rodona, sota ordres del rei Artús, i la seva recerca del misteriós Sant Graal, que els havia de comportar la salvació. Aquest cicle va trobar en l’escriptor francès Chrétien de Troyes ( segle XII ) l’autor més prestigiós.

Aspecte important de la novel·la de cavalleries→ el seu caràcter meravellós; habitual la presència de mags ( Merlí Morgana ), monstres o aparicions.

-Les dues obres representants del gènere→ Tirant lo Blanc i el Curial e Güelfa ( segle XV ), es caracteritzen pel realisme i per la versemblança ( l’aparença de veritat ).

El medievalista Martí de Riquer va distingir entre novel·les de cavalleries ( les tradicionals, amb predomini de la fantasia ) i les novel·les cavalleresques ( terme amb què es referia al Tirant i al Curial, que transmeten una sensació de verisme i on els elements meravellosos només apareixen de manera molt esporàdica.

Novel·les cavalleries:

Segle XII-XIV, novel·les artúriques ( mite literari ), Chrétien de Troyes ( autor més prestigiós ), Blandín de Cornualla ( obra narrativa ).

Personatges: Arquetípics, protagonistes plans i esquemàtics. Els herois no tenen mai debilitats ni malalties. Son invencibles, tenen virtuts i capacitats sobrenaturals.

Temps narratiu: Llunyà i poc concret, imprecís.

Escenaris: Indrets exòtics, llunyans i imaginaris. Ambientació fantasiosa i poètica.

Història: No apareixen personatges ni episodis històrics.

Novel·les cavalleresques:

Època, autors i obres: Segle XII-XIV, novel·les artúriques ( mite literari ), Chrétien de Troyes ( autor més prestigiós ), Blandín de Cornualla ( obra narrativa ).

Personatges: Arquetípics, protagonistes plans i esquemàtics. Els herois no tenen mai debilitats ni malalties. Son invencibles, tenen virtuts i capacitats sobrenaturals.

Temps narratiu: Llunyà i poc concret, imprecís.

Escenaris: Indrets exòtics, llunyans i imaginaris. Ambientació fantasiosa i poètica.

Història: No apareixen personatges ni episodis històrics.

Elements meravellosos: Apareixen dracs, fades, mags, encantaments,etc.

Amor, humor i erotisme: Amor cortès. Idealització de la dama. No elements còmics ni eròtics.

Llengua i estil: Registre elevat, culte. Personatges s'expressen de manera estereotipada.

Novel·les cavalleries:

Època, autors i obres: Segle XII-XIV, novel·les artúriques ( mite literari ), Chrétien de Troyes ( autor més prestigiós ), Blandín de Cornualla ( obra narrativa ).

Personatges: Arquetípics, protagonistes plans i esquemàtics. Els herois no tenen mai debilitats ni malalties. Son invencibles, tenen virtuts i capacitats sobrenaturals.

Temps narratiu: Llunyà i poc concret, imprecís.

Escenaris: Indrets exòtics, llunyans i imaginaris. Ambientació fantasiosa i poètica.

Història: No apareixen personatges ni episodis històrics.

Elements meravellosos: Apareixen dracs, fades, mags, encantaments,etc.

Amor, humor i erotisme: Amor cortès. Idealització de la dama. No elements còmics ni eròtics.

Llengua i estil: Registre elevat, culte. Personatges s'expressen de manera estereotipada.

Novel·les cavalleresques

Època, autors i obres: Segle XV, Tirant lo Blanc ( Joanot Martorell ), Curial e Güelfa.

Personatges: Psicològicament més complexos. Els herois demostren sentiments i comportaments humans. Són valents i nobles, tenen virtuts i capacitats d’una mesura humana.

Temps narratiu: Proper al lector de la novel·la.

Escenaris: Llocs geogràfics concrets i localitzades. Ambientació més realista.

Història: Apareixen personatges reals i episodis històrics ( batalles ).

Elements meravellosos: Aparició esporàdica.

Amor, humor i erotisme: Amor cortesà i burgès. Aparició d’elements còmics i eròtics.

Llengua i estil: Registres diferents depenent els personatges i situacions. Es busca el realisme i naturalitat.

Vida i obra: Tirant lo Blanc

Joanot Martorell ( Gandia, Safor, 1413/1415- 1468 ) va ser un cavaller. Familia de gran prestigi social i econòmic, però es va arruïnar.

Són conegudes les lletres de batalla que intercanvia amb diversos cavallers, sobretot amb el seu cosí Joan de Montpalau.

Joanot Martorell no va arribar a veure publicada la seva novel·la Tirant lo Blanc que va escriure quan tenia 50 anys y que va ser editada pòstumament el 1490 per Martí Joan de Galba ( amic seu i coautor de l’obra ).

Tirant lo Blanc és la novel·la catalana més important. És da un elogi a l’escena del Quixot.

Els millors comentaristes mundials de la literatura medieval l’han citat i estudiat. Aquest prestigi s’explica per tres aspectes:

-La categoria de novel·la total que té l’obra: Novel·les en una ( novel·la cavalleresca, històrica, eròtica, etc ) i trama rica i complexa.

-El realisme: Personatges creïbles, psicològicament més complexos i utilitzen registres de la lengua diferents segons qui parla i la situació.

-La incorporació de l’humor i l’erotisme: La ironia i les escenes amoroses jocoses i desvergonyides, etc.

Aquests aspectes converteixen Tirant lo Blanc en una novel·la versemblant i moderna.

Tirant lo Blanc; argument i estructura

Tirant es por dividir en diferents parts:

→ TIRANT A ANGLATERRA ( capítols 2-97 ): Història de l’alliberament d’Anglaterra per Guillem de Varoic. Ensenya característiques i les virtuts de l’orde de cavalleria a Tirant, pròximament serà proclamat millor cavaller.

→ TIRANT A SICÍLIA I RODES ( capítols 98-114 ): Tirant posa fi al setge de Rodes i fa d’alcavot a la cort de Sicília.

→ TIRANT A L’IMPERI GREC ( capitols 115-296 ): Tirant arriba a Constantinoble per deslliurar-la de l’amenaça dels turcs. Apareix la Viuda Reposada gelosa.

→ TIRANT AL NORD D’ÀFRICA ( capítols 297-407 ): Tirant i Plaerdemavida naufraguen a les costes de Barberia. Tirant entra al servei del Cabdillo, seguidament es converteix en capità i després de nombroses batalles, retroba a Plaerdemavida.

→ RETORN A L’IMPERI GREC I MORT DE TIRANT ( capítols 408-487 ): El Soldà i el Gran Turc demanen la pau final fins a 100 anys. Carmesina i Tirant moren abans de casar-se i seguidament l’Emperador.

Aspectes importants de l’obra:

-Caràcter de novel·la ( alternança d’episodis èpics i amorosos, irònics i dramàtics ).

-Barreja de fets històrics i ficció ( presentant el triomf de la cristiandat i la derrota dels turcs ).

-Importància del món de les dones.

El barroc català

( Territoris de parla catalana ) L’època barroca es va desenvolupar sota la influència castellana. Els grans autors de l’època alternaven l’ús del català amb el del castellà. La influència dels temes i autors castellans; es nota en el vocabulari i la sintaxi, i en els autors més representatius del període ( Francesc Vicent Garcia i Francesc Fontanella ).

Francesc Vicent Garcia

El poeta Francesc Vicent Garcia ( 1582-1623 )--> El més cèlebre dels autors d’aquests 3 segles. Conegut com el Rector de Vallfogona, conreà poesia, prosa i teatre seguint els models imposats pels autors castellans, tant en l’aspecte formal com en la temàtica. Va escribir poesia artificiosa i elegant, faules mitològiques, sàtires violentes, modes literàries i comèdia hagiogràfica.

La seva obra passa del grotesc al sublim i se l’ha relacionat amb el conceptisme.

La seva fama es fomenta dels vessants de la seva obra: l’humorisme groller i volgudament exagerat, passa per la burla i per una certa tendència escatològica ( llenguatge castellanitzat ).

L’èxit d’aquests poemes va donar nom al fenomen del vallfogonisme ( consistent en la imitació, fins a principis del segle XIX )

Característiques de la literatura popular

Sempre ha existit una literatura popular al costat de la culta. La literatura de tradició oral normalment es anònima, té una gran força expansiva i no respecta fronteres polítiques ni lingüístiques→ presenta múltiples variants, però al mateix temps és una literatura poc propensa a les innovacions; tant la forma com els temes i els motius són estereotipats.

Per la manca d’originalitat i pels pocs canvis, té una evolució més lenta que la literatura culta i és més difícil de datar.

Malgrat l’antiguitat de les seves manifestacions, es tracta d’una literatura efímera, ja que moltes de les seves mostres s’han perdut per no haver estat aplegades i fixades per escrit. La transcripció de textos i la recreació literària per autors consagrats són dues formes de fixació escrita on es poden trobar recollides aquestes mostres.

En l’estructura i en l’estil busquen formules que facilitin la composició oral i la memorització. Frases coordinades i juxtaposades, repeticions de versos, etc.

Folklore, és la disciplina que s’encarrega de recollir i estudiar les composicions que formen part de la literatura oral.

Literatura popular catalana

Davant el descens de la literatura culta als segles XVI, XVII i XVIII, la literatura popular catalana va guanyar importància perquè va mantenir una gran vitalitat en tots els gèneres i això posa en evidència la normalitat d’un ús social del català.

La castellanització va afectar els ambients més propers a la Cort.

-LA POESIA POPULAR presentava una gran varietat de gèneres: nadales, corrandes, goigs, etc.

Ca destacar els romanços, poemes narratius de tradició oral.

Sovint transmesa oralment i cantada, la poesia popular manté unes certes constants formals ( vers d’art menor, rima assonant o ús abundant de repeticions ). 

-EN PROSA POPULAR, destacar les rondalles i les llegendes ( dos dels gèneres més universals, que també es transmeten oralment ). Relats ficticis i es habitual el seu caràcter fabulós ( encara que s’han pogut considerar fets reals ). 

-TEATRE POPULAR profà, en aquests 3 segles es va continuar la tradició de l’entremès medieval anomenat sainet. Peces dramàtiques breus que descrivien costums de l’època. 

Es continuava desenvolupant amb un teatre religiós consolidat. L’Església promovia i se servia d’aquestes peces teatrals per fer arribar a les classes humils els seu ensenyaments doctrinals i moralitzadors.