Joan Alcover, poeta oficial de Mallorca

Joan Alcover (1854 – 1926)

Fill de casa bona, del barri de Sa Calatrava, estudià el batxillerat a l'Institut Balear, on va ser company de Miquel Costa i Llobera, d'Antoni Maura i alumne de Pons i Gallarza, de qui heretà la sensibilitat que es reflectirà en equilibri, serenitat i elegància als seus poemes. El 1869 comença la carrera de Dret a Barcelona. El 1878 torna a Palma, exerceix d'advocat i arriba a magistrat. Desencantat de l'experiència política, torna a Palma i s'aproxima al catalanisme polític de la Lliga Regionalista. En aquesta època, començà a ser conegut com a poeta, tot i que escrivia en castellà. El 1906 va participar al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. És important recordar que a casa seva es feia una tertúlia literària setmanal, on acudien intel·lectuals mallorquins com Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Miquel Costa i Llobera o Antoni Maria Alcover, a més d'artistes i intel·lectuals de fora: Rusiñol, J. Carner i Rubén Darío, entre d’altres. Va morir a Palma el 1926.

Alcover era considerat el poeta del dolor. En la seva trajectòria literària, influïren decisivament una sèrie de circumstàncies personals i familiars tràgiques. Després de la mort de la seva primera esposa, amb qui tengué tres fills, es tornà a casar i nasqueren dos fills més. D'aquests cinc fills, només un el va sobreviure. La mort va esqueixar les seves branques, com explica el poema “Desolacio”. Aquest dolor, transformat en matèria poètica, troba en la llengua catalana l'únic instrument per expressar-lo i la poesia esdevé la forma de perpetuar el record dels éssers estimats.

El desig de convertir-se en el poeta oficial de la seva terra i de ser conegut en el cercles literaris de Madrid el van fer optar primerament per la llengua castellana. La publicació de la seva obra poètica s'inicia amb Poesías (1877), que en una primera edició inclou tres poesies en català i en una nova edició n'inclou set. Ara bé, a la maduresa d'Alcover es produeix la transformació del poeta i un canvi d'actitud davant la llengua. L'obra en català és més aviat breu, ja que comprèn només dos llibres: Poemes bíblics i Cap al tard, el qual es el seu millor llibre i ha esdevingut un dels punts més alts de la literatura catalana contemporània.

Cap al tard

Cap al tard (1909, 1a edició; 1921 segona edició revisada per l'autor). Està format de cinc seccions. Les «Cançons de la Serra». (“La Balanguera”, “La Serra”) representen el símbol de la pàtria que conserva la col·lectivitat i suposen un retorn a la terra. Les «Elegies» (“Dol”, “Desolació”) conté la poesia lírica d’Alcover més destacada i hi concentra el to elegíac present a tot el llibre. «Endreces» (“Als autors d'Horacianes i enllà”, “El Cacic”, “L'Hoste”, “Record de Sóller”) són poemes dedicats, a mode d’homenatge, als intel·lectuals que assistien a les seves tertúlies literàries. «Juvenils» (“La llengua pàtria”) es tracta de cinc composicions escrites durant l’etapa de joventut i amarades d’un romanticisme tardà. «Vària», secció afegida a l’edició del 1921, conté el poemes que quedaven fora de secció.

Per últim, cal destacar la seva teoria literària, ja que Joan Alcover també destaca com a assagista. La seva teoria literària es recull en tres treballs: Humanització de l'art, una conferència pronunciada a l'Ateneu Barcelonès per invitació de Joan Maragall, Reacció literària, un discurs pronunciat també a l'Ateneu, i L'art segons Tolstoi.Un esment a Gabriel Alomar: fou una de les grans figures intel·lectuals de la Mallorca de principis de segle, escriptor, crític literari i polític. D ́ideologia liberal, no exempt de polèmica, s'allunya dels poetes de l'Escola Mallorquina més per raons ideològiques que no estètiques. Exposà el seu ideari modernista en una conferència a l'Ateneu Barcelonès, titulada El futurisme. La seva obra es bàsicament assagística, però també té un recull de poemes La columna de foc (1911).