Jacques-Louis David: El Jurament dels Horacis (1784)

El Jurament dels Horacis: Fitxa Tècnica

• Autor: Jacques-Louis David
• Cronologia: 1784
• Tècnica: Oli sobre tela
• Mides: 3,30 x 4,25 m
• Estil: Neoclàssic
• Tema: Literari
• Localització: Musée du Louvre (París)

Context Històric i Artístic

La Revolució Francesa (1789) i la Revolució Industrial van engegar els processos de transformació política, econòmica i social que es van desenvolupar al llarg del segle XIX. La Revolució Francesa va suposar el triomf de la burgesia i la fi de l'Antic Règim, mentre que la Revolució Industrial va afavorir l'aparició de la nova figura del proletariat i va capgirar les estructures econòmiques i productives. A França, després del període napoleònic, s'hi van produir les grans revolucions socials (revolucions burgeses de 1820 i 1830 i la revolució obrera a París de 1848).

Les revoltes i la difusió dels ideals revolucionaris es van traduir en la fi o l'agonia més o menys prolongada de l'absolutisme monàrquic, alhora que sorgia a molts llocs d'Europa i a les colònies americanes una consciència nacional que es va materialitzar en la creació de nous estats o les possessions europees al continent americà, que es van anar emancipant al llarg d'aquest període.

La consolidació de la classe burgesa i el procés d'industrialització van provocar, durant les primeres dècades del segle XIX, un augment notable dels transports i l'aparició de noves formes d'energia. La població va créixer considerablement, sobretot a les zones urbanes, on es van enderrocar les muralles que encotillaven les ciutats.

Aquest creixement demogràfic fou el resultat de diversos factors: retrocés de la mortalitat, augment de la producció d'aliments, progrés de la higiene i la medicina, etc. I va comportar un fort procés de transformació urbanística. D'altra banda, els problemes derivats de la societat industrial van generar, a més, el sorgiment de noves doctrines socials, com el socialisme i l'anarquisme, i de moviments reivindicatius i revolucionaris.

Estil de l'Obra i l'Autor

Des del punt de vista artístic, es poden considerar com a nuclis bàsics d'aquest període les ciutats de Roma i París. Roma va ser el focus principal de recerca dels principis del Neoclassicisme, i durant el període romàntic va ser també el centre artístic d'irradiació del moviment estètic dels natzarens, d'origen alemany.

París va tenir una importància relativa durant el Neoclassicisme, malgrat que durant el període romàntic va esdevenir el lloc de referència obligat de l'art europeu. Aquest lideratge es va accentuar en el terreny pictòric, en el qual l'escola francesa va iniciar una influència que es va prolongar durant tot el segle XIX. Anglaterra, on es va desenvolupar el Prerafaelitisme, i Alemanya van ser també escenaris importants per a l'evolució, en cada cas, d'un Romanticisme propi i singular.

El Neoclassicisme es va desenvolupar en paral·lel a la Il·lustració i va coexistir des d'un punt de vista teòric amb la fi del Rococó. Però, a Anglaterra, fidel a l'esperit classicista, podem identificar ja a l'inici del segle XVIII un protoneoclassicisme, principalment pel que fa a l'arquitectura.

A França, el terme Romanticisme es va començar a utilitzar per referir-se a la pintura i concretament per oposar-lo a la pintura neoclàssica. Per això els límits cronològics dels dos moviments són poc clars i els trobem barrejats en artistes d'una mateixa època i a diferents països d'Europa. D'alguna manera, el Romanticisme del segle XIX va ser una transformació del Neoclassicisme.

Característiques Pintura Neoclàssica

Malgrat les escasses mostres de pintura del món clàssic conservades, la pintura neoclàssica, com a reacció als divertiments del Rococó, es va inspirar en l'ordre i en l'equilibri de l'antiguitat. Fidels a aquest concepte, es van establir tres característiques pictòriques principals:

1. Aplicació estricta de la perspectiva lineal, situant els personatges en un pla únic (com en els relleus clàssics).
2. Predomini del dibuix sobre el color i ús de colors purs per precisar-ne els contorns; una llum freda dóna solemnitat al conjunt.
3. Predilecció per la temàtica del món clàssic, les figures nues i els continguts ideològics, heroics i moralitzadors.

Jacques-Louis David: Biografia Breu

Jacques-Louis David és una de les figures centrals del Neoclassicisme. Va fer el seu aprenentatge amb Boucher, i l'any 1776 va viatjar a Itàlia, on va poder admirar l'antiguitat clàssica, que, amb la seva obra i especialment amb els seus quadres de temàtica històrica, es va erigir com el millor representant contra la frivolitat del Rococó. Va ser nomenat acadèmic l'any 1789, de la qual va ser considerat l'artista oficial.

Després de la mort de Robespierre a la guillotina el 1794, va ser empresonat. Amb l'arribada de Napoleó, David es va exiliar a Brussel·les, on es va dedicar principalment a pintar petites teles de temàtica mitològica i retrats d'altres exiliats napoleònics.

Anàlisi Formal de l'Obra

David organitza amb gran equilibri tota la composició, mostra una perfecta integració de les figures dins de l'espai arquitectònic i assigna a cada figura o grup una de les tres arcades del fons. Aquesta separació permet ordenar tots els personatges i assumeix així un dels preceptes de la pintura neoclàssica: la claredat expositiva.

David mostra un estil depurat i subordina el color al dibuix. El pintor té molta cura de perfilar amb una gran delicadesa totes les figures a través d'un modelatge anatòmic perfecte, que recorda la puresa acadèmica de l'escultura clàssica. És interessant percebre com el pintor prioritza la línia recta en els personatges masculins i la línia ondulada en els femenins, fet que reforça visualment l'actitud més agressiva dels homes i la més sentimental de les dones.

Pel que fa al cromatisme, a les escenes hi predominen les tonalitats grises, ocres i vermelles. Els colors foscos són utilitzats per al fons, i els clars, per a les figures. Cal fer esment especial del vermell, que és utilitzat en les tres parts en què es divideix el quadre i permet al pintor equilibrar cromàticament l'escena. Tanmateix, malgrat que és un color cridaner i intens, David el converteix en un color fred, subordinat estrictament a la línia, detall que il·lustra els nous gustos de l'època.

Tota l'escena està banyada per una llum tènue, que entra des de l'esquerra sense que hi hagi cap focus lumínic visible, solució inspirada en Caravaggio.

La tècnica pictòrica utilitzada és l'oli sobre tela, que consisteix a dissoldre els pigments amb essència de trementina i aglutinant d'oli de llinosa.

Interpretació i Simbolisme

L'obra s'inspira en la tragèdia literària Horaci, del dramaturg francès del segle XVII Pierre Corneille, basada al seu torn en la Història de Roma de Tit Livi. En aquest tema, que es reflecteix en un episodi situat al segle VII a.C., David evoca el moment en què els tres germans Horacis –fills de Roma– juren davant del seu pare que combatran fins a la mort contra els tres guerrers de la ciutat veïna d'Alba Longa, els germans Curiacis, per decidir quin bàndol serà el vencedor de la guerra pel control de la Itàlia central. En el segon pla, a la dreta, apareixen tres dones ploroses: de blanc, Camil·la, una de les germanes d'Horaci, casada amb un dels Curiacis; al seu costat Sabina, una germana dels Curiacis, casada amb un Horaci; al fons, la mare dels germans Horaci amb els dos fills de Sabina.

El pintor francès no va voler reproduir un episodi històric, sinó reflectir el culte a les virtuts cíviques més estrictes: l'autosacrifici, l'honor i la lleialtat, personificades en l'actitud dels Horacis. A l'època, alguns van veure reflectides al quadre les simpaties revolucionàries de l'autor, perquè el profund sentiment del deure amb la pàtria que suscita l'obra va ser interpretat com un atac contra l'autoritat de l'Estat monàrquic.

Els germans Horacis juren defensar Roma fins a la mort. Procedeix d'un relat sobre els temps llegendaris de Roma, recollit per Tit Livi (*Ab Urbe Condita*): els germans Horacis i Curiacis són elegits per les seves ciutats (Roma, Alba Longa) per decidir en combat la supremacia d'una d'elles. Una de les germanes dels Horacis (Camil·la) és la promesa d'un dels germans Curiacis, per això el seu dolor és inevitable. També Corneille (dramaturg francès del s. XVII) li havia dedicat una obra (*Horace*).

L'obra simbolitza la moral i el sentit del deure (*Dulce et decorum est pro patria mori*), i la disjuntiva entre ethos (la moral, representada aquí pels homes) i pathos (la tragèdia, el sentiment, representat per les dones sensibles).

Va ser encarregada per Lluís XVI, a través de l'Acadèmia. El 1785 va ser exposada al Saló, amb gran èxit. En el context prerevolucionari, el seu missatge va ser entès d'una manera molt diferent del que Lluís XVI podia haver imaginat, passant de ser un lloc comú, un convencionalisme moralitzant, a convertir-se en una proclama revolucionària.