Jacint Verdaguer i el Teatre de Guimerà: Anàlisi i Obres

El Canigó de Jacint Verdaguer

La temàtica de l'obra El Canigó és la cristianització de Catalunya. En aquella època, tots els monestirs estaven a punt de ser destruïts. Gentil s'encarrega de vigilar els musulmans, però s'enamora de Flordeneu i la porta pel Canigó, on hi ha fades. El tiet de Gentil, Guifré, enfadat, el mata. S'enemista contra Tal·laferro, i l'abat Oliba és qui posa pau. Com a glòria de la mort de Gentil, aixequen el monestir de Sant Martí del Canigó (l'altre es diu Sant Miquel de Cuixà). El poema s'acaba aquí. Aquest, acaba amb un diàleg entre els dos campanars d'ambdós monestirs; recorden fets viscuts i es queixen que en uns anys ja no quedarà cap símbol per recordar Gentil, Flordeneu, etc. El que quedarà com a monument de Déu serà la muntanya del Canigó. El poema és una epopeia que parla del naixement de la Catalunya cristiana simbolitzada per la creu i el monestir.

El poema va agradar molt. De manera que es van reconstruir diferents monestirs que ja eren enderrocats i la gent va anar a conèixer-los.

Interpretació (temes)

• Cristianització de Catalunya.
• Gentil desobeeix i després es deixa seduir pel món de les fades (imaginació).
• De manera que Gentil no és altra cosa que un símbol de poeta romàntic.
• Verdaguer és un autor entremig, ja que és religiós però sent gust per diferents elements romàntics. Parla de la rebel·lia romàntica, del trencament de motlles.

Verdaguer toca la poesia civil, la religiosa i la prosa. Quant a la poesia civil, destaca una obra anomenada Oda a Barcelona:

Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda
m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s'hagués quedat aquí.

Globalment, l'Oda a Barcelona es refereix al creixement de Barcelona com a capital de Catalunya. Afegeix una mena d'advertiment: És Déu qui enfonsa o alça els pobles.

Pel que fa a la poesia religiosa, destaca Idil·lis i cants místics que, segons Molas, presenta influència dels Càntics de Salomó, Llull i Sant Joan de la Creu. També destaca Montserrat. És un extens poema que recull himnes (alguns han esdevingut molt populars. Ex: "El Virolai"). A més, a l'obra, hi ha una part titulada "La llegenda de Montserrat", on deixa caure el tema de la cristianització de Catalunya.

Pel que fa a la prosa, trobem el "Discurs a la Font del Desmai" (no té títol), Excursions i viatges, Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, En defensa pròpia, Rondalles, Folklore.

El Teatre al Segle XIX

Al segle XIX a Barcelona, València i Palma el teatre es feia en castellà. Hi havia un públic espectador però no hi havia un públic lector (per tant, aquestes obres no s'imprimien). Es tanquen els llums al teatre. Es crea la 4a paret (paret imaginària davant del públic de manera que ja no representen per a aquest).

Sainet → Comèdia → Drama romàntic → Teatre realista

Sainets

Tot el teatre anterior a Frederic Soler "Pitarra" està format per sainets i peces curtes de caràcter còmic. Aquestes peces caricaturitzen i ridiculitzen la vida quotidiana. Els autors més coneguts són Robrenyo, Renart, Bernat i Baldoví, Alcàntara Penya i Eduard Escalante. És Pitarra, a la dècada dels 60 qui fa el pas dels sainets a la comèdia.

Comèdia Urbana Costumista

Entre 1864-1879 les peces que es podien veure a l'escena catalana eren sainets i comèdies. Tal faràs, tal trobaràs es considera una fita del gènere, escrit per Vidal i Valenciano. Pitarra comença fent paròdies del drama romàntic (que era més conegut en literatura castellana). Per exemple, paròdia a Don Juan Tenorio. Al 1864 es dóna un canvi amb Don Jaume el Conqueridor (drama romàntic), que s'enfronta a la manipulació de la història que solien fer els autors romàntics.

Pitarra escriu amb el model "el català que es parla", és a dir, la llengua oral. Els normativistes conservadors dels jocs florals s'oposen a l'ús del català oral. Verdaguer supera aquest problema, ja que utilitza una llengua viva (oral) amb pocs castellanismes (era un català de poble). El model de Pitarra evoluciona cap al drama romàntic acabant amb un teatre medievalitzador i fantàstic. Les joies de la Roser (drama romàntic), El monjo negre (teatre medieval).

Consolidació del Teatre

Al 1879 Josep Yxart publica una obra (Teatre català), on posa les bases del realisme. Víctor Balaguer publica Noves Tragèdies i Guimerà publica Gal·la Placídia. Es pot afirmar que el teatre català ja havia avançat. Hi havia hagut un canvi de tipus realista. A la dècada dels 90 Guimerà es passa al teatre en prosa i ja es pot parlar de teatre català modern.

Àngel Guimerà

Neix a Santa Cruz de Tenerife al 1845, de mare canària i pare del Vendrell. Amb 8 anys es trasllada a Barcelona. Al 1859 entra als escolapis. Al 1871, amb un grup d'amics, crea la revista La Renaixença i al 1879 inicia la seva carrera teatral. Al 1895 és president de l'Ateneu Barcelonès. Al 1906 és proposat pel premi Nobel i mor el 1924, després d'un homenatge a la plaça Catalunya.

Ficció i Realitat

Guimerà parla de l'oposició entre el bé i el mal. Va sentir una gran devoció per la seva mare, i arriba a falsejar la data del seu naixement adonant-se que els seus pares l'havien concebut abans del matrimoni. La mare és la base d'Àgata (La filla del mar) o Marta (Terra Baixa).

Un tema recurrent és la possessió, és a dir, els protagonistes es disputen l'amor d'una dona en complexos triangles amorosos:

• Francesc - Morcó - Foneta (En pólvora)
• Marçal - Andreu - Maria Rosa (Maria Rosa)
• Jaume - Vicentó - Oriola (La festa del blat)
• Àgata - Mariona - Pere Màrtir (La filla del mar)

Els seus personatges solen ser desarrelats: Raimon és fill de turc i ell ho ignora (L'ànima és meva); Roger de Flor és nascut a Itàlia (Camí de sol); Saïd és morisc i viu l'enfrontament entre dos móns (Mar i cel).

L'amor sempre és apassionat, cosa que ell no va realitzar a la seva vida personal.

Poesia de Guimerà

Abans de fer teatre, Guimerà va escriure poesia. S'inicia al 1870. Al 1875 li donen un accèssit als Jocs Florals amb un poema anomenat Indíbil i Mandoni (Ilerda, cabdill dels ilerdets, que es van aixecar contra l'entrada de Roma) i al 1877 es proclama Mestre en Gai Saber. La seva poesia adopta la forma del poema narratiu (forma romàntica). Yxart arriba a dir que la seva poesia té grans semblances a les del poeta francès Hugo. A través de la poesia dóna al teatre força lírica i a la poesia teatralitat. En el poema La trepitjadora, suggereix el personatge de Maria Rosa.

Judith de Welp presenta el mateix nom que en el teatre.

La Santa Espina (himne popular català) esdevé cançó popular. És extreta d'una peça teatral (sarsuela) amb el mateix títol.

La seva poesia segueix dos blocs:

• Culte: influències d'Espronceda, Campoamor i Núñez de Arce.
• Popular: La Santa Espina, Les fulles seques i La sardana de les monges.

Característiques de la seva poesia:

• Narrativitat.
• Força plàstica i dramàtica de les descripcions.

Temes:

• Records d'infantesa.
• L'amor de joventut per Maria Rubio.
• La mare.
• Temes historicistes o patrioticocivils. Lo cap d'en Josep Moraguer.

Teatre de Guimerà

El romanticisme actualitza el gènere de la tragèdia en vers. Guimerà consolida el teatre català romàntic amb Gal·la Placídia. Segueix Judith de Welp, El fill del rei, Mar i cel i La boja.

Progressivament les tragèdies s'aniran ambientant en època contemporània, l'obra més ben construïda és Mar i cel, ambientada al segle XVII, enfronta el món àrab i el món cristià. Blanca, novícia a punt de professar, s'enamora de Saïd. Al final de l'obra, fugen cap a la mort: el mar per al pirata i el cel per a ella, com a sublimació d'un amor impossible. Maragall lloà aquesta obra molt especialment, perquè fins aleshores el teatre era "un teatre de costums" i el que calia era trobar "lo més planer de la vida".

A La boja el món miner queda enfrontat a mitjan segle XIX, el tema de la bogeria ja havia estat tractat per Narcís Oller, i el recullen els modernistes en referència a l'ésser marginal. Guimerà analitza tensions individuals i socials que el connecten amb el modernisme.

S'inicia la segona etapa amb La sala d'espera, la primera obra en prosa, i La Baldirona. S'emmarquen en el món rural.

Al 1892, apareix L'ànima morta què és un drama en vers, però s'adona que aquest estil ja està passat de moda.

Inspirat en els sainets, incorpora en el seu teatre l'element realista: estructura simple, construcció de diàlegs, resposta als problemes socials del moment, aparició del marc urbà i industrial, i conflictes passionals. Un exemple és En Pólvora, de 1893: en Marcó i en Toni, dos obrers que lluiten pels seus drets i s'enfronten per una passió amorosa, tal com serà habitual, Guimerà utilitza el sentimentalisme, a l'obra ja apareix el símbol de la "Terra Alta", que també apareixerà a La festa del blat i, sobretot, a Terra Baixa.

El pas cap a un nou teatre ja estava donat, amb influència de Ibsen, Maeterlinck, Strindberg i, en menor mesura, Ghelderode.

El nucli teatral més important de Guimerà és: Maria Rosa, Terra Baixa i La filla del mar. S'ambienten respectivament en el món obrer, el pagès i el dels pescadors, amb un rerefons d'injustícia social. La trilogia deixa molt ben resolta la fusió entre el realisme i el romanticisme.

Maria Rosa

El conflicte arrenca d'un triangle amorós. Una colla d'obrers construeixen una carretera i Maria Rosa viu amb el record del seu marit (Andreu), mort a la presó per un crim no comès. Ella s'enamora de Marçal, que és l'autèntic assassí i s'hi casa, la nit de noces, en sospita la culpabilitat i li provoca la confessió sota els efectes del vi. Aleshores ell li clava el ganivet de pa (el ganivet és un símbol de Guimerà. En aquesta ocasió, és ella qui penetra a l'home i no a la inversa).

Terra Baixa

A "Terra Baixa" Sebastià, terratinent/cacic del poble, acorda el matrimoni entre Marta i Manelic, un pastor d'alta muntanya, a fi de poder casar-se amb una pubilla rica que el salvarà de la ruïna, i poder continuar abusant de Marta. Aquesta, primer menysprea a Manelic, però finalment s'enamora del pastor. Quan Sebastià els sorprèn en la seva fugida, Manelic el mata exclamant: "He mort el llop!".

La Filla del Mar

Pere Màrtir festeja a Mariona, neboda del Cinquenes, el patró més ric d'un poble de pescadors. Àgata, noia orfe trobada al mar arran d'un naufragi, creix amb els pares de la Mariona. Àgata també estima a Pere i li diu que si el veu festejar amb Mariona el matarà. Aquest li promet fidelitat, però a causa d'un malentès, ella creu que incompleix la promesa i el mata. Després es llença al mar, lloc d'on havia sortit.

A partir dels anys 50, alterna el realisme amb el monòleg patriòtic, el drama religiós i la llegenda romàntica.

• Monòleg patriòtic - Mestre Oleguer
• Drama religiós - Jesús de Natzaret (es podria considerar una actualització del text medieval "La Passió")
• Llegenda romàntica - Les monges de Sant Aimant