Jacint verdaguer estil

El romanticisme és un moviment cultural que passa a tota Europa.
La renaixença és un intent de recuperació lingüística. Significa la consolidació del primer intent seriós de recuperar la llengua i la literatura cultes, això s’aconsegueix creant una plataforma, com són els Jocs Florals, que dóna prestigi al català, li dóna l’oportunitat de ser conegut per el gran públic i ajuda a crear també un primer intent de model de llengua per ser escrita en àmbits formals. En termes literaris la Renaixença representa l’aparició de figures capdalts en la literatura catalana però també universal, com poden ser Jacint Verdaguer en poesia o Àngel Guimerà en teatre.

Jacint Verdaguer

Va fer tres tipus de literatura:

Va escriure: - Poesia èpica; amb dos grans representants: L’Atlàntida (1877) i Canigó (1885). - Poesia lírica; La temàtica que tracta és bàsicament la historicopatriotica d’una bada, com tots els ROMàntics, i també la religiosa. - Prosa; Verdaguer fos un prosista excel·lent perquè elevà la llengua parlada a la categoria de prosa literària. La seva és una prosa simple, clara, precisa, flexible i de gran riquesa lèxica. Destaquen: “En defensa pròpia”, articles en diari, entre molts d’altres. Va dividir la societat en dos: a favor i en contra.

Verdaguer paradigma d’escriptor ROMàntic :

Verdaguer és un exponent molt clar del que entenem per romanticisme, a més dels punts que explicarem a continuació ja eren ROMàntics el seu:1. Temperament, passionista, rebel i idealista.2. La seva vida tràgica i la seva mort melodramàtica en una nit de tempesta. 1. Sentiment vivíssim de la natura que és vista com un ésser viu i que és descrita amb imatges, metàfores i comparacions. 2. El mite i el símbol: la naturalesa, la història i els seus protagonistes i són interpretats míticament i per tant enbellits i divinitzats. 3. Imaginació, i serveix per fugir del present i per traslladar-lo a paradisos perduts i enyorats a èpoques passades de les quals se sent exiliat. 4. Nostàlgia i melancolia. 5. Sentimentalisme. 6. Interès per la cultura popular. 7. L’amor en la terra pròpia i l’exaltació del passat històric nacional. 8. La grandiositat de tot menys de nosaltres, que s’expressa en poemes èpics, on l’individu és una partícula minúscula en una natura gegantina.

Significació històrica de Verdaguer:

És el creadors de la llengua literària contemporània, de la mateixa manera que Llull ho havia estat de la llengua literària medieval. - Significa la consolidació de la Renaixença, perquè és el primer gran escriptor després de més de tres segles de decadència de la literatura culta. - Dóna ressò internacional a la llengua i literatura catalana, sobretot amb l’Atlàntida i Canigó que són extensament traduïdes en moltes llengües.

“Los dos campanars” de Jacint Verdaguer:

Aquest poema té un to elegia, el poeta plora per la desaparició d’alguna cosa, que ha estat important per ell i per el col·lectiu que representa. Pretén lluitar contra el pas irremeiable del temps amb una veu poètica, entre nostàlgica i fatalista. La millor manera que té d’evitar que l’oblit engulleixi tot aquest món del passat és fer-lo reviure en el present per mitjà del cant, poesia. El entremig d’aquest univers hi ha una natura viva i constant que emmarca els fets i els transporta es de temps enrere a l’actual. El poema senseta amb una sèrie d’interrogacions retòriques per mostrar l’honor que Verdaguer sent en veure que el decurs del temps ha portat inevitablement l’abandó i la destrucció de llocs emblemàtics de la seva terra.Més enllà dels danys materials dels campanars destruïts i descuidats i a punt de caure, hi ha el rerefons patriòtic del romanticisme: l’autor reclama atenció d’aquesta pèrdua i reivindica les senyes d’identitat pròpia, tan mal cuidades durant dècades de cultura decadent.

Hi ha tres vèrtexs temàtics en el poema:

1. El pas del temps2. El sentiment nacional expressat a través de la cristiandat 3. La natura pervivent Verdaguer humanitza els campanars i els dota d’emocions per mantenir viva la corresponsabilitat amb el lector.

Àngel Guimerà:

Verdaguer: representant de la poesiaGuimerà: representant del teatreTeatre ROMàntic Europeu:

1. Els ROMàntics propugnaven la barreja del tràgic i del còmic, enlloc de respectar la separació de gèneres que el neoclassisme ordenava.2. La intenció del teatre ROMàntic era provocar una forta sotragada emocional en el públic: sorpresa, horror, pietat, admiració.. Això ho aconseguia amb cops d’efecte teatrals, intensitat de sentiments i passions desorbitades dels personatges. 3. L’heroi ROMàntic té un punt angèlic i diabòlic alhora, és bell, misteriós, d’origen fosc i portador d’un destí fatal; la tristesa i la melancolia habiten al seu cor; per sobre de qualsevol altre cosa, estima la llibertat i l’amor que la dóna encarna i viu intensament, a la recerca de la bellesa i l’infinit, mentre la mort el vigila (l’observa). L’heroi ROMàntic troba llum i consol en l’Heróïna, una figura angelical, tendre i fidel, capaç de l’heroisme i el sacrifici, però predestinada, pel fet d’estimar, al sofriment i a la mort. 4. L’amor és un tema fonamental del teatre ROMàntic: és un amor absolut, que no pot cedir davant les lleis de la societat i que no troba altre solució que la mort. També hi té un paper molt important la llibertat individual, en conflicte amb les pressions del món que envolta l’heroi.
5. El drama històric és el gènere per excel·lència del teatre ROMàntic. Fa una recreació nostàlgica del passat, sobretot del medieval. De vegades la història hi és objecte d’una dramatització autèntica; però en altres cassos només condiciona l’acció o serveix de Març d’aquesta.