Jacint Verdaguer: Biografia, Obra i Llegat Literari Català

Jacint Verdaguer: Poeta i Sacerdot

L'any 1870, Jacint Verdaguer és ordenat sacerdot i, des de llavors, ha de compaginar la seva obra literària amb l'activitat eclesiàstica. Entre la pàtria i la religió, a l'hora de recuperar els senyals d'identitat catalans, Verdaguer se sent influït per la llegenda cristiana i altres tradicions mítiques que no poden ser ignorades pel seu temperament poètic.

L'any 1874, Verdaguer ja està en tractament mèdic. Se li ofereix la possibilitat d'exercir de capellà de vaixell a la Companyia Transatlàntica, que feia la ruta de les Antilles, Cuba i Puerto Rico. Això li dóna opcions de primera mà per al poema que poleix amb la continuació dels seus inicis literaris: L'Atlàntida, que acaba el 1876.

L'Atlàntida: Èxit Literari i Social

L'Atlàntida és l'epopeia de Verdaguer sobre el famós mite del continent desaparegut. El vers llarg de l'alexandrí permet incorporar el to narratiu i la descripció dels detalls contrastats del món meravellós del passat i de la realitat trista del present. En els versos d'aquest poema èpic, hi ha una seguretat i força d'una llengua que creu en l'eficàcia literària. Es tracta d'una elaboració de poemes llargs que, sense deixar d'explicar una història, tenen una incorporació important d'elements lírics.

L'any 1877, L'Atlàntida obté el premi extraordinari dels Jocs Florals. En aquesta època, Verdaguer viatja molt i reflecteix les seves expressions en textos en prosa molt valorables. Es pot apreciar el seu interès a contribuir a la poesia religiosa. El tipus d'aquesta poesia no perd mai el sentit del llenguatge i resulta accessible a totes les capes socials.

Canigó (1886): L'Èpica de la Muntanya

En aquest temps, Verdaguer treballa amb la intensitat del seu poema èpic Canigó. Té un ritme narratiu de la cançó de gesta i el romanç, l'encant fresc i musical de la cançó popular, i una unitat estructural tancada i monotemàtica. Incorpora ingredients diversos amb una aportació interessant a l'adaptació moderna del poema èpic. Al final, s'acaba amb un plantejament al·legòric que manifesta la victòria de la religió cristiana sobre el món fantàstic i encisador de les fades, que són expulsades pel cim del Canigó.

El Ressò de Verdaguer i el Modernisme

Verdaguer continua escrivint i es parlava de la seva proximitat estètica al Modernisme, reflectida en alguns poemes en prosa. En molts textos trobem que el poeta ens diu que en els últims anys de la seva vida no havia perdut la fe per la literatura; un cas és el poema La Pomerola (1896).

Tots els conflictes el perseguien fins a la mort. Malgrat això, va tenir una popularitat considerable que es manifesta per la quantitat de gent que l'acomiada en el seu enterrament l'any 1902. Aquest poeta, per a bé, té la seva representativitat i el reconeixement de tot allò que va fer; i per a mal, té la seva llunyania, la reverència excessiva. És un clàssic de la literatura i de la llengua catalana.