J. V. Foix: Investigador en Poesia Catalana del Segle XX

L'investigador en poesia: Després d'haver publicat Gertrudis (1927) i KRTU (1932), llibres escrits sota l'influx del futurisme, el cubisme, el dadaisme i el surrealisme, J. V. Foix evoluciona cap a una posició estètica que s'allunya de l'ortodòxia de l'avantguarda sense abandonar el compromís amb l'esperit de recerca de la modernitat.

Fins als darrers moments de la seva pràctica literària, J. V. Foix es definí a ell mateix no com a poeta sinó com a investigador en poesia.

Tècniques:

• Ús de l'escriptura automàtica.
• Associació de paraules i imatges.
• Defensa de la distorsió al·lucinatòria o onírica.
• Ús d'al·literacions i anàfores.
• Expressió mitjançant polaritats antagòniques: vell-nou, vida-mort...

La seva obra poètica

Sol, i de dol

L'aparició de Sol, i de dol, el 1947, marca una fita cabdal en la recepció de l'obra del poeta de Sarrià, que comença a ser valorat, aleshores, entre sectors molt minoritaris, al costat de Carner, Riba o Sagarra, com una de les grans veus de la poesia catalana del segle XX. El llibre inclou setanta sonets.

Al llarg dels sonets de Sol, i de dol, J. V. Foix reflexiona, sovint d'una manera metafísica però sempre des d'una perspectiva original i personal, sobre diversos temes clau de la modernitat.

Com, per exemple:

• La crisi de la identitat individual i col·lectiva en un món cada vegada més tecnificat, que aboca l'home contemporani a la soledat.
• La necessitat d'imposar la raó damunt la follia, sense abandonar, però, la imaginació.
• Les dificultats per a acomplir el desig i, doncs, per a viure l'amor plenament.
• La impossibilitat espiritual d'assolir l'absolut.

Les irreals omegues

En la tradició de l'art clus dels trobadors i de l'hermetisme poètic de tots els temps, Les irreals omegues exemplifiquen l'estil més barroc i dens de la poesia foixiana. Escrits en vers lliure, amb decasíl·labs i alexandrins, els tretze poemes inclosos, que es caracteritzen per tenir un llarg títol, són la recreació, en una precisa imatgeria onírica, des d'experiències viscudes abans de la guerra civil, en la joventut del poeta, fins a reflexions sobre la desfeta moral col·lectiva durant i després del conflicte civil.

On he deixat les claus... (1953)

En aquest llibre, J. V. Foix assaja el vers més curt i formes populars i que inclou vint-i-vuit poemes (entre els quals els coneguts "És quan dormo que hi veig clar").