IPC, Eurosistema i idees clau: política monetària i pensament

Índex de Preus al Consum (IPC) i INE

Amb l’IPC (Índex de Preus al Consum) s’estudia com han variat els preus dels principals productes que es consumeixen en un país.

L’INE és qui elabora l’IPC.

Fases del càlcul de l’IPC

Fase 1. Enquestes · Fase 2. Cistella de la compra · Fase 3. Cost de la cistella

Eurosistema i funcions

El Eurosistema es divideix en els bancs centrals dels països amb euro i el Banc Central Europeu (BCE). L’objectiu d’aquest darrer és mantenir l’estabilitat de preus.

Funcions del Eurosistema:

• Emetre tots els bitllets i monedes a la zona euro.
• Gestionar les reserves en divises estrangeres (dòlars, lliures, etc.).
• Garantir el bon funcionament del sistema de pagaments.
• Elaborar estadístiques.
• Dur a terme la política monetària única.

Política monetària: objectius i variables

Política monetària: decisions preses pel BCE que afecten a:

• Tipus d’interès (preu del diner).
• Oferta monetària (quantitat de diner en circulació).

L’objectiu és aconseguir objectius macroeconòmics com:

• Creixement econòmic
• Ocupació
• Estabilitat de preus

Política monetària expansiva

Tipus: política monetària expansiva

Objectiu: fomentar el creixement i augmentar la despesa.

Mesures:

• Augmentar l’oferta monetària (més diners en circulació).
• Disminuir el preu del diner (baixar els tipus d’interès).

Efectes positius:

• Augment del consum i de la inversió.
• Augment de l’ocupació.
• Augment de la producció.

Efecte negatiu: inflació (augment generalitzat de preus).

S’ha utilitzat en èpoques de crisi per reactivar l’economia.

Política monetària contractiva o restrictiva

Objectiu: reducció de la despesa / baixar la pressió sobre els preus.

Mesures:

• Disminuir l’oferta monetària (menys diners en circulació).
• Augmentar el preu del diner (pujar els tipus d’interès).

Efectes negatius:

• Disminució del consum i de la inversió.
• Reducció de l’ocupació.
• Disminució de la producció.

Efecte positiu: menor inflació.

Grecs: logos, ànima i polis

Grècia: Allò que caracteritza els humans és el logos (raó i paraula). Això implica una actitud racional i una composició objectiva del món. Es destaquen tres elements:

1. Centralitat de l’ànima

L’home és ànima i el seu cos la seva presó. «Coneix-te a tu mateix».

Plató: tres funcions de l’ànima i la virtut corresponent:

• Racional (la raó): saviesa.
• Irascible (cor, voluntat): coratge.
• Concupiscible (desig o passió): moderació.

Aristòtil: a cada ésser li atribueix una ànima:

• Vegetativa: nutrició i reproducció (plantes).
• Sensitiva-motriu: sensibilitat i moviment (animals).
• Racional: existència teòrica i contemplativa (humans).

2. Centralitat de la polis

«L’home és un animal racional, social i polític». El pensament està ubicat a la polis. Importància de la comunitat per al desenvolupament de la individualitat. La capacitat humana per controlar la pròpia vida era condició de possibilitat per a una vida social agradable en comú.

3. Moderació com a norma de vida

Per a un grec, el perill més gran per a la convivència és la desmesura. S’optava pel punt mig com a forma de virtut; és la millor manera de viure feliç a la polis.

Cristianisme i modernitat

Cristianisme: primera religió universalista d’Occident (tots els humans són fills d’un mateix Déu). Tres característiques:

• Legitima la idea d’igualtat: un mateix pare celestial.
• Desenvolupa la idea de dignitat humana.
• Proposa una nova concepció del temps dins la qual té sentit el «progrés».

Modernitat (s. XVII)

L’ideal que les respostes siguin fruit de la raó universal i necessària. Idees bàsiques:

• Progrés vinculat a la tècnica: els humans progressem i es postula el dret al progrés no només material sinó també en dignitat, ciència i tècnica. Aquest concepte entra en crisi després de la Segona Guerra Mundial amb l’ús de les armes nuclears.
• Autonomia moral: cada persona ha de ser lliure i responsable d’ella mateixa, sense subordinar la llibertat a cap autoritat religiosa o política. L’autonomia moral fonamenta els drets humans universals i és condició de la llibertat política.
• Societat de masses: el subjecte moral és autònom, però la societat està constituïda per masses: grans grups socials urbans que actuen, consumeixen, s’emocionen i treballen col·lectivament.
• Expansió de l’espai modern: un nou espai de vida de milions d’individus que no sempre actuen de forma natural o ecològica.

Transhumanisme

La tesi bàsica del transhumanisme és que ens estem acostant a un moment en què la ciència i la tecnologia faran possible la creació d’un humà que ja no estarà condemnat a l’envelliment (ni, fins i tot, a la mort) i que tindrà capacitats físiques i psíquiques superiors.

El transhumanisme és una forma de cientisme: considera que el progrés tecnològic porta a un canvi radical de la naturalesa humana, transformada tecnològicament. Tècnicament, les paraules transhumanisme i posthumanisme impliquen un petit matís diferencial, tot i que sovint s’utilitzen com a sinònims. Transhumans són humans millorats amb eines biotecnològiques i informàtiques. Els posthumans eventualment hauran abandonat l’estat humà mitjançant un procés de transició, millora i canvi de la naturalesa humana.

Filòsofs de la sospita

Els anomenats filòsofs de la sospita són Marx, Nietzsche i Freud. Tots tres sospitaven que darrere l’aparença superficial hi havia una realitat més profunda:

• Marx sospitava que darrere la superestructura hi havia la infraestructura.
• Nietzsche sospitava que darrere la voluntat de veritat hi havia la voluntat de poder.
• Freud sospitava que darrere el conscient hi ha l’inconscient.