Invasions, Colonitzacions i Romanització a la Península Ibèrica

1.1. Invasions Indoeuropees: Entre els segles XI i VI a.C., pobles indoeuropeus van penetrar a la Península Ibèrica pels Pirineus buscant terres on assentar-se. Els primers grups es van establir a la zona de Catalunya i la vall de l’Ebre, però després es van desplaçar cap a la Meseta i a regions del nord.

1.2. Colonitzacions: A començaments del I mil·lenni a.C., diversos pobles del Mediterrani, interessats en la riquesa minera de la Península Ibèrica, van arribar a les costes de l’est i del sud peninsular i hi van establir colònies. Els fenicis, provinents de l’actual Líban, van establir colònies al sud, com Gàdir (Cadis) i Malaca (Màlaga). Els grecs van fundar diverses colònies a la Península: Rhode, Empòrion, Hemeroskopeion, Heraclia... A partir del segle VI, Cartago, una colònia fenícia convertida en potència marítima i comercial, va substituir els fenicis en la seua expansió.

Pobles Preromans

2.1. Ibers: Eren els pobles que ocupaven les terres de l’est peninsular. Aquests pobles tenien moltes influències dels pobles colonitzadors, amb els quals mantenien intercanvis comercials. La seua economia es basava en l’agricultura (cereals, oliveres, vinya i llegums), però també es dedicaven a la ramaderia (cabres, ovelles). Coneixien el regadiu, es dedicaven a la mineria, encunyaven moneda i tenien escriptura pròpia.

2.2. Celtes: Les regions del centre, oest i nord de la Península eren habitades, abans de l’arribada dels romans, per pobles que coneixem amb el nom de celtes i celtibers. Els celtes eren ramaders nòmades i agricultors que coneixien la metal·lúrgia del ferro. Sembla que desconeixien l’ús de la moneda, l’escriptura i les manifestacions artístiques eren escasses. Els celtes vivien en poblats petits, coneguts com a castrum.

Conquesta Romana

1a etapa: Conquesta de l'est i el sud peninsular (218-197 a.C.). L'inici de la conquesta va començar en temps de la Segona Guerra Púnica (guerres que van enfrontar Roma i Cartago per l'hegemonia a la Mediterrània occidental). Els cartaginesos tenien assentaments importants al llevant peninsular i des d'allà van atacar Roma a través del sud de França i els Alps. Roma va contraatacar envaint les possessions cartagineses a Hispània a final del segle III. La victòria romana d'Ilipa (209 a.C.) va posar fi a la presència cartaginesa a Hispània i va consagrar el domini de Roma sobre l'est i el sud peninsular.

2a etapa: Conquesta del centre i l'oest peninsular (155-133 a. C.). Els romans van haver de fer front a la resistència dels pobles d'aquesta zona. Els millors exemples són les guerres lusitanes (155-136 a.C.) en què va destacar Viriat, líder lusità, i la fèrria resistència celtíbera a Numància fins a la seva rendició al 133 a.C.

3a etapa: Conquesta del nord peninsular (29-19 a.C.). La fi de la conquesta va arribar en temps d'August, primer emperador romà, amb la dominació de galaics, asturs, càntabres i vascons (guerres càntabres).

Romanització

La centralització política i la interrelació econòmica existent entre les diverses províncies van afavorir el desenvolupament d’una cultura molt similar en tot l’Imperi. El procés d’adopció de la cultura romana pels diferents pobles de l’Imperi l’anomenem romanització. A tota la part occidental, la cultura romana es va imposar sobre les cultures indígenes, fins al punt que es va generalitzar el llatí, la llengua que parlaven els soldats conqueridors i punt de partida de moltes de les llengües actuals (italià, castellà, català, francès, etc.). Així, el llatí era la llengua emprada tant pel poble (amb molts dialectalismes segons la regió) com per la gent culta. També es van adoptar les formes de vida dels romans i es va difondre el culte a les seves divinitats.

Aquest procés, però, no va resultar tan intens a la part oriental de l’Imperi. A les ciutats dels antics Regnes Hel·lenístics la llengua quotidiana va continuar sent el grec. Els romans, a més, enfront de la seva cultura, art, religió i ciència, van adoptar una actitud d’assimilació i aprenentatge.

Els primitius i senzills costums dels primers romans, poc a poc, van ser substituïts per hàbits i gustos més refinats, que copiaven el que havien observat en les ciutats d’Orient. L’art romà, per exemple, al costat d’elements d’origen etrusc (com la tècnica del retrat o l’ús de l’arc), va tenir enormes influències d’inspiració hel·lenística.