Introducció a la Teoria del Coneixement i Filosofia de la Ciència

EL PROBLEMA FILOSÒFIC DEL CONEIXEMENT

1. LA TEORIA DEL CONEIXEMENT

L’epistemologia estudia tots els conceptes relacionats amb el coneixement: què s’entén per coneixement, quins procediments hem de fer per obtenir-lo, el grau de fiabilitat de cadascun, els tipus de coneixement, etc.

1.1. Conceptes i graus de coneixement

El coneixement és una explicació de la realitat que permet comprendre-la millor: entendre les seves causes i poder predir millor algunes de les seves conseqüències.

Per tant, el coneixement és una forma de saber, que es pot distingir d’altres graus de coneixement com:

• Opinió: apreciació subjectiva de la qual no podem dir que estiguem segurs i que no es pot provar. Sol ser una valoració de la realitat basada en creences, interessos, etc.
• Creença: es poden distingir dos usos:
  • Ús dubitatiu: expressa incertesa, encara que tenim raons importants per a creure que allò és així.
  • Ús assertiu: creença de la qual n’estem segurs, però que no podem provar.
  • Coneixement: creença de la qual estem segurs però que, a més, podem provar racionalment (donant raons).

1.2. EINES DEL CONEIXEMENT

Les facultats cognitives (eines del coneixement) són:

• Percepció: organització i interpretació de les dades sensorials, configurant una imatge unitària i coherent dels suposats objectes externs.
• Memòria: Possibilitat de retenció i de recordar informació en el futur.
• Imaginació: capacitat de reproduir imatges (reproductora) o de modificar-les i crear-ne de noves que poden ser inversemblants (creadora o fantàstica).
• Intel·ligència: capacitat de pensar, d'entendre, assimilar, elaborar i utilitzar informació per a resoldre problemes.

1.3. El procés de coneixement: l’abstracció

Per obtenir coneixement, es comença per l’experiència o les dades sensorials que obtenim. Però allò que obtenim és una dada concreta referint-se a alguna cosa particular: aquest arbre, aquesta taula, etc., però per obtenir coneixement necessitem conèixer diversos particulars i, extraient-ne les característiques comunes (abstracció), donem un coneixement de major abast i amb pretensió d’objectivitat.

Per exemple, observem molts arbres, eliminem els elements característics de cadascun (colors, grandàries, formes de la fulla, tipus de fruites) i diem els elements comuns de tots els arbres del món i el que els distingeix d’altres elements.

Malgrat això, hi ha discussió sobre si la base del coneixement ha de ser les dades que ens aporten els sentits o ha de basar-se en la raó:

• Empiristes: la raó és clau per a desenvolupar coneixement, però aquest sempre ha de partir de les dades sensorials si no vol perdre’s en elucubracions. Defensen la no existència d’idees innates als nadons: tot el coneixement l’obtenen mitjançant les diferents experiències i els continguts que aquestes graven a la ment.
• Racionalistes: com que els sentits ens enganyen i no són sempre fiables, la única base fiable per a establir coneixement és la raó. Per a ells, la nostra ment sí que disposa de continguts des del principi i, per tant, no totes les nostres idees parteixen de l’experiència.

LA FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

1. L’ORIGEN DE LA CIÈNCIA

La ciència sorgeix al segle VI a.C. en el moment en què es creu que els fenòmens naturals es poden integrar en un sistema cohesionat i ordenat.

Els primers científics són els físics (estudien la physis, la natura), i estan interessats a conèixer una cosa abstracta, l’essència de les coses, és a dir, allò que identifica a les coses i és etern, immutable i universal. A més, parteixen de la idea que la naturalesa s’estudia a través dels sentits.

2. LA REVOLUCIÓ CIENTÍFICA

2.1. Aristòtil

• Superlunar: éter perfecte (element, moviment circular perfecte).
• Sublunar: moviment rectilini (aigua, terra, foc, vent).
• Geocentrisme: L'univers gira al voltant de la Terra.
• Geoestatisme: La Terra està quieta.

2.2. Copèrnic

• Escriu: De Revolutionibus Orbium Coelestium
• Explica com és possible que vegem el moviment dels planetes així...
• (dibuix)
• Heliocentrisme: La Terra no és estàtica. 3 moviments:
  • Rotació
  • Translació
  • Retrogradació

3. CARACTERÍSTIQUES DE LA CIÈNCIA

Galileu va ser l’introductor de la ciència moderna.

• Experimentació: com que algunes de les seves hipòtesis no eren observables a la realitat quotidiana, creava situacions ideals eliminant les variables que no l’interessaven i interferien en els resultats. També va utilitzar instruments com telescopis.
• Matematització: va dir que la natura atén a unes regularitats expressables en funcions matemàtiques. Això contrastava amb la física anterior, dominada per qualitats ocultes i per tendències naturals dels elements. La quantificació, en aportar una major precisió, permet lliurar-se de la subjectivitat i ambigüitat del llenguatge.

4. EL MÈTODE DEDUCTIU I EL MÈTODE INDUCTIU

• El mètode deductiu: consisteix a obtenir una conclusió a partir de la informació que disposem, de manera que si aquesta és real, la conclusió també ho serà. Malgrat això, aquest mètode no aporta nova informació sinó que es limita a fer explícita l’informació que ja estava implícita a les premisses.

  Per exemple: els planetes giren al voltant del Sol i Mart és un planeta, per tant, Mart gira al voltant del Sol.

• El mètode inductiu: consisteix a aconseguir una tesi general a partir d’un conjunt de casos concrets. Per tant, sí que amplia coneixement, però aquest no és segur.

  Per exemple, he observat molts corbs i tots ells són negres, per tant, tots els corbs són negres.

5. LA DEMARCACIÓ

Hi ha dues corrents principals que determinen el que és ciència i el que no:

• Verificacionisme: si una teoria és científica es pot demostrar empíricament. Consideraven la inducció com a mètode per obtenir coneixement (partien de l’observació i, una vegada tenien suficients dades, passaven a efectuar les generalitzacions oportunes).
• Falsacionisme: Proposat per Popper. Només un discurs pot ser científic quan puc anar a l'experiència i negar-lo aportant un altre tipus de discurs que s'adapti millor.

  Per tant, únicament és ciència allò que s’exposa a l’error: és a dir, és falsable, s’exposa a quedar refutada.

  Si una teoria no ens diu què hem d’observar en un lloc i moment determinat, assumint el risc que si no passa queda refutada, aquesta teoria no és científica.