Introducció a la Paleontologia i Geologia Històrica

Paleontologia

És la ciència que estudia els fòssils com a elements per entendre la vida en el passat geològic i com a eina per explicar la diversitat de la vida actual.

Mètodes de Treball en Paleontologia

• Principi d’actualisme biològic: suposa que els fòssils són restes d’éssers vius que van poblar la Terra en èpoques passades.
• Anatomia comparada: permet reconstruir i estudiar els fòssils per comparació amb els animals o vegetals actuals.
• Correlació orgànica: totes les parts anatòmiques d’un organisme es corresponen entre si, com les peces d’un conjunt. Amb una sola peça es pot reconstruir l’organisme sencer.

Tipus de Fòssils

• Icnofòssils: són restes de l'activitat d'organismes, com petjades, ous i nius.
• Microfòssils: fòssils de mida microscòpica.
• Resina fòssil (Ambre): resina vegetal fossilitzada que pot contenir organismes atrapats.
• Pseudofòssils: estructures inorgàniques que semblen fòssils però no ho són.
• Fòssils vivents: espècies actuals que han canviat molt poc respecte als seus ancestres fòssils.

La Crisi Permotriàsica

Ha estat la major extinció massiva ocorreguda a la Terra. Hi van desaparèixer aproximadament el 81% de les espècies marines i el 70% de les espècies de vertebrats terrestres. Amb tan poca biodiversitat resultant, la vida va trigar molt de temps a recuperar-se. Nombroses branques evolutives de l'arbre de la vida van ser retallades, deixant molt pocs representants disponibles per repoblar el planeta.

Tipus de Pelvis en Dinosaures

Els dinosaures es classifiquen tradicionalment en dos grans ordres segons l'estructura de la seva pelvis:

• Saurisquis (pelvis de rèptil): amb el pubis orientat cap endavant, similar a la dels llangardaixos.
• Ornitisquis (pelvis d’ocell): amb el pubis orientat cap enrere, paral·lel a l'isqui, similar a la de les aus (tot i que les aus van evolucionar dels saurisquis).

Altres Grans Rèptils del Mesozoic (No Dinosaures)

Sovint es confonen amb els dinosaures, però els següents grups pertanyen a llinatges reptilians diferents i no són dinosaures:

• Pterosaures: Rèptils voladors del Mesozoic. No eren dinosaures.
• Ictiosaures i Plesiosaures: Grans rèptils marins adaptats a la vida aquàtica. Els plesiosaures, per exemple, sovint tenien les quatre extremitats transformades en aletes, alguns amb coll llarg, cap petit i cos robust. Eren bons nedadors i freqüentaven les costes. Aquests tampoc eren dinosaures.

Distribució Continental Antiga (Paleogeografia)

Descripció de la posició relativa d'algunes masses continentals antigues (Nota: la descripció original feia referència a una imatge no inclosa):

• Angara (o Sibèria): Paleocontinent que incloïa gran part de l'actual Sibèria i zones de la Xina.
• Gondwana: Supercontinent meridional que agrupava Amèrica del Sud, Àfrica, Austràlia, l'Antàrtida, el subcontinent indi i parts del sud d'Europa.
• Laurússia (o Euramèrica): Paleocontinent format per la unió de Laurentia (nucli de Nord-amèrica) i Bàltica (nucli del nord d'Europa).

Estructures Geològiques Fonamentals

Basament o Sòcol

Fa referència als materials geològics més antics d'una regió, generalment roques cristal·lines (ígnees i metamòrfiques), que van ser afectats per orogènies antigues (com l'herciniana) i que constitueixen la base sobre la qual es dipositen els materials més recents de la cobertera sedimentària.

Cobertera Sedimentària

Són els materials (principalment roques sedimentàries, però també volcàniques) que es dipositen damunt del basament. En el context de l'origen del text, es refereix als materials que van començar a sedimentar-se durant l'era Mesozoica, formant la cobertera mesozoica.

Formació de Mars per Col·lisions Continentals

La col·lisió de les plaques tectòniques, com la d'Àfrica i l'Índia amb Euràsia, va provocar el tancament progressiu de l'antic oceà de Tetis. Aquest procés va donar lloc a la formació de mars residuals o interiors. Exemples d'aquests mars són:

• El mar Mediterrani
• El mar Caspi
• El mar Negre

(Nota: la descripció original feia referència a una imatge no inclosa per localitzar aquests mars.)

Geologia Regional i Processos Tectònics

Conques Sedimentàries Postalpines

Són conques sedimentàries formades a Europa com a resultat de forces de distensió (extensió tectònica) posteriors a l'orogènesi alpina. En aquestes depressions s'acumulen sediments.

Tipus de Conques Postalpines:

• Intramuntanyenques: Situades entre cadenes muntanyenques.
• Associades al rift europeu: Situades en zones properes al sistema de rifts continentals europeus (zones d'extensió de la litosfera).

Característiques de la Serralada Ibèrica

Aquesta serralada es caracteritza per:

• No presentar magmatisme ni metamorfisme importants associats a la seva darrera etapa de formació (alpina).
• Tenir una estructura que recorda la de les Serralades Costaneres Catalanes (Catalànids), amb dues alineacions muntanyenques principals separades per depressions interiors. Aquestes depressions estan farcides de materials del Miocè.

Estructura de la Serralada Prelitoral Catalana

Aquesta serralada forma part del sistema de rifts europeus (Sistema Europeu de Rifts Cenozoics). La seva estructura es caracteritza per un sistema de blocs elevats (pilars tectònics o horsts) i blocs enfonsats (fosses tectòniques o grabens), delimitats per falles normals.

Mètodes de Datació en Geologia

Datació Relativa

Consisteix a ordenar els esdeveniments geològics i les formacions rocoses en una seqüència temporal, indicant quins van ocórrer abans i quins van succeir després, sense assignar-los una edat numèrica concreta en anys. Es basa en principis com la superposició d'estrats.

Datació Absoluta

És el conjunt de tècniques, principalment mètodes radiomètrics (basats en la desintegració d'isòtops radioactius), que permeten determinar l'edat numèrica (l'edat concreta, sovint en milions d'anys) d'un material geològic (com roques, minerals o fòssils) o d'un esdeveniment geològic.

Característiques dels Eons Precambrià i Fanerozoic

A continuació, es detallen algunes característiques distintives dels principals eons de la història de la Terra:

Precambrià

• És l'etapa més llarga de la història de la Terra, abastant des de la formació del planeta (fa uns 4.600 milions d'anys) fins fa uns 541 milions d'anys.
• Durant aquest eó es va produir l'aparició i acumulació d'oxigen a l'atmosfera terrestre, un fet crucial que va possibilitar el desenvolupament de formes de vida aeròbiques més complexes.
• Els fòssils són generalment escassos i sovint corresponen a organismes unicel·lulars, cianobacteris (que formen estromatòlits), impressions o traces d'activitat biològica. (Correcció: L'original indicava erròniament Fanerozoic per a l'escassetat de fòssils; aquesta característica correspon al Precambrià).

Fanerozoic

• Comença fa uns 541 milions d'anys i arriba fins a l'actualitat. El seu nom significa "vida visible".
• Durant aquest eó es va formar i posteriorment fragmentar el supercontinent Pangea, i es van configurar les masses continentals actuals.
• Es caracteritza per una gran "explosió" de biodiversitat (especialment a l'inici, en el període Cambrià) i l'evolució de la majoria dels grans grups d'éssers vius que coneixem, des d'invertebrats marins complexos fins a peixos, amfibis, rèptils, aus i mamífers.
• Els fòssils són abundants i diversos, documentant la història de la vida complexa.