La intolerància religiosa durant l'Edat Mitjana a Espanya

El problema religiósEls desigs unificadors es vanestendre també a l’àmbit religiós. La convivència entre cristians, musulmans i jueus durant l’edat mitjana es va trencar definitivament. Ferran i Isabel van centrar els seus esforços a imposar la puresa de la fe i el triomf del cristianisme com a elementunificador de la totalitat dels membres integrants de la Corona. S’admetien en teoria les diferències de religió, però aïllant els creients en barris a part (calls), el que no se tolerava era l'heretgia pel perill de contaminació. Els jueus (vivien als calls) formaven una poderosa minoria dedicada al préstec, i havien aconseguit enriquir-se i tenir influència en les altes esferes. Aquesta posició social i la seva funció de prestadors havien suscitat l’odi de les masses populars, a la qual cosa contribuïa la diferència de religió. Els Reis Catòlics van fer un pas més contra la minoria jueva i, el 1492, se'ls va obligar a convertir-se al cristianisme o a emigrar. En conseqüència 150.000 van abandonar la Península, dirigint-se cap el nord d'Àfrica i l'imperi turc. Aquesta marxa va significar la pèrdua d'una minoria laboriosa i emprenedora, i va tenir repercussions negatives en el desenvolupament econòmic posterior. Els que van quedar reberen el nom de conversos. Alguns d’ells van continuar practicant la seva antiga religió de forma oculta. Aquesta incorporació a la religió majoritària va ser l’origen d’un dels aspectes característics de l’Espanya de l’edat moderna: la diferenciació entre cristians vells i cristians nous o conversos, que es manifestava en l’anomenada netedat de sang. Ser cristià vell, sense tenir avantpassats jueus ni musulmans es va convertir, a partir del 1556 (Felip II)en un element necessari per ocupar càrrecs públics o entrar en qualsevol corporació eclesiàstica o civil. També els musulmans van patir freqüents pressions de tot tipus perquè abandonessin els seus usos, els seus costums i la seva religió. El 1502 s'obligà al bateig o expulsió de tots els moriscos de la corona de Castella, la majoria dels quals es convertiren a la força i van rebre el nom de moriscos. La majoria es varen quedar concentrats a Granada, València i la vall de l’Ebre. Els mudèjars de la Corona d’Aragó continuaren gaudint de plena llibertat per a practicar la seva religió. Els moriscos constituïen la meitat de la població valenciana i una cinquena part de l'aragonesa, molt treballadors i la majoria eren pagesos pobres. El 1568 (Felip II)els moriscos de las Alpujarras granadines es van rebel·lar, ja que eren objecte de pressions econòmiques i vexacions perquè abandonessin els seus costums; després de ser vençuts, van ser expulsats de Granada i repartits per tot Castella a la fi de facilitar-ne la integració. En aquest moment es romp la convivència pacífica que havia caracteritzat l'Edat Mitjana. Finalment, durant la monarquia de Felip III, l’any 1609, els moriscos varen ser definitivament expulsats. Se’ls acusava de tenir contactes amb turcs i berberescos. Uns 300.000 camperols van

haver d’abandonar la península i es van dirigir principalment al nord d’Àfrica; alguns d’ells van passar a formar part de la pirateria que assolava les costes mediterrànies peninsulars. Molts de camps de cultiu varen ser abandonats. Per vetllar per la puresa de la fe i perseguir qualsevol manifestació d'heretgia i delictes contra la fe, els Reis Catòlics varen impulsar El tribunal del Sant Ofici o de la Inquisició, al capdavant del qual hi havia l’inquisidor general. El procés inquisitorial començava després d'una denúncia o sospita sobre un acusat, qui era retingut i, a vegades torturat a la presó, mentre s'investigava la seva conducta. Després el tribunal dictava la sentència, que podia ser l'absolució o la condemna, les quals podien espirituals (penitència, portar la gramalleta), econòmiques (multes, expropiacions de bens) corporals (pena de mort, morir a la foguera en públic auto de fe). A Castella el primer any l'actuació va ser molt dura: 2000 sentències capitals i 3000 càs