La intervenció dels EUA a Cuba i les actituds catalanes davant la guerra

La intervenció dels EUA

Els Estats Units havien fixat la seva àrea d'expansió preferent a la regió del Carib i el Pacífic. L'interès dels EUA per Cuba venia de més lluny i havia empès l'administració nord-americana a fer unes quantes ofertes de compra de l'illa, que Espanya sempre va refusar. El compromís americà amb la causa de l'independentisme cubà es va fer evident a partir de l'any 1895, en què el president McKinley va mostrar obertament el seu suport als insurrectes. El president dels EUA va enviar al port de l'Havana el cuirassat Maine, que va patir una explosió a causa de la qual part de la tripulació va morir. Aquest va ser el pretext per iniciar el conflicte: als EUA es va engegar una forta campanya contra Espanya i es va culpar falsament uns agents espanyols d'haver provocat el fet. El govern dels EUA va enviar a Espanya un ultimàtum que li exigia la retirada de Cuba. El govern espanyol va rebutjar la proposta nord-americana i va amenaçar de declarar la guerra en el cas que l'illa fos envaïda. Els dirigents polítics espanyols eren conscients de la inferioritat militar espanyola, però van acceptar l'ultimàtum sense lluita. Començava així la guerra hispano-nord-americana. Davant la nova situació bèl·lica, una esquadra comandada per l'almirall Cervera va partir cap a Cuba, però va ser derrotada ràpidament a la batalla de Santiago. Els EUA van derrotar també a la batalla de Cavite una altra esquadra espanyola enviada a les Filipines. El desembre del 1898 es va signar la Pau de París (Espanya es comprometia a abandonar Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que van passar a ser un protectorat nord-americà). Amb la venda de les illes Mariannes i les Carolines a Alemanya, Espanya va perdre el que li quedava del seu antic imperi colonial.

Les actituds dels catalans davant la guerra

Els aranzels del 1891 i la derogació del tractat de comerç amb els EUA del 1894 havien beneficiat les exportacions catalanes a l'illa i els empresaris catalans volien defensar el darrer mercat colonial al seu abast. Les classes populars van mostrar un clar sentiment d'oposició a la guerra que va traduir-se en actituds pacifistes i antimilitaristes i en el rebuig de les quintes. Els federals van ser els únics en oposar-se frontalment a la guerra i que es pronunciaren a favor del dret dels cubans a decidir el seu destí. Francesc Pi i Maragall va ser una de les poques veus crítiques. A l'inici del conflicte la majoria de les forces catalanistes van donar suport a la política del govern, però a partir del 1897 van criticar el fracàs del projecte autonomista del govern liberal de Sagasta i van defensar la necessitat d'aconseguir la pau amb una negociació amb els insurrectes que comportés un règim autonòmic a l'illa. Per a molts catalanistes l'autonomia cubana podia significar un precedent per a les seves aspiracions descentralitzadores de l'estat espanyol.