Intel·ligència, retard mental i models de personalitat

Estudis transversals i longitudinals: edat i intel·ligència

Estudis transversals i longitudinals i diferències de l’edat en la intel·ligència: debat sobre si la intel·ligència és fixa o es desenvolupa al llarg del cicle vital. La intel·ligència no és fixa ni permanent; es desenvolupa al llarg de la vida. El desenvolupament individual presenta una gran variabilitat. Cada etapa del cicle vital té els seus propis requisits i els processos psicològics s’adapten a cada necessitat.

Anys 20–30: estudis transversals mitjançant tests d’intel·ligència a individus agrupats segons l’edat cronològica. Resultat: declivi en la intel·ligència segons augmentava l’edat.

Anys 60: estudis longitudinals qüestionen el model anterior (el declivi intel·lectual), però també s’afirma que aquests estudis tenen limitacions per canvis situacionals, abandó, falta d’interès... Resultats: Schaie constatà que la pèrdua d’intel·ligència associada a l’edat era un mite degut a l’efecte cohort; però posteriorment, ell amb Hertzog obtenen com a resultat un declivi a partir dels 53–60 anys, sent intens entre els 67 i 81.

Estudis posteriors de Schaie sostenen que el declivi es deriva dels canvis en la velocitat de processament de la informació. Estudis més recents indiquen que pot haver-hi una relació entre l’edat, l’atenció selectiva, els processos inhibitoris i la memòria operativa, tots ells implicats en el rendiment.

Retard mental

Retard mental: limitació del funcionament intel·lectual significativament inferior a la mitjana. Es manifesta abans dels 18 anys. Es considera que una persona té retard mental quan presenta un CI de dues desviacions estàndard per sota de la mitjana, és a dir, igual o inferior a 70 segons l’OMS.

Superdotació

Superdotació: es pot conceptualitzar com un perfil en què la persona presenta nivells elevats de raonament, tant lògic com creatiu, alta capacitat memorística i bona captació de la informació. Quocient intel·lectual de dues o més desviacions estàndard per sobre de la mitjana, o el que es tradueix en un quocient intel·lectual major o igual a 130 segons l’OMS.

Teories i models de l'estructura de la personalitat

Teories: Models d’estudi de l’estructura de la personalitat: analitzant les tres teories, observem que, malgrat els seus diferents enfocaments, apareixen dos factors comuns a totes elles: l’extraversió i el neuroticisme, que es consideren dimensions bàsiques de la personalitat.

Model PEN (Eysenck)

(Eysenck) Model PEN: model biològic, descriptiu i explicatiu (causal) on tots els individus compartim els mateixos trets, però aquests tenen una posició variable que explica les diferències individuals. Les tres dimensions són:

• Extraversió / Introversió
• Neuroticisme
• Psicoticisme

Eysenck completa el model amb la teoria de l’excitació situacional: la conducta és funció de la personalitat (arousal i activació) i de les condicions i exigències de la situació.

Models dels 16 factors (Cattell)

(Cattell) Models dels 16 factors primaris de la personalitat: model lèxic i descriptiu. Els trets es recullen pel llenguatge natural.

Factors de segon ordre (donen una visió conjunta de la personalitat):

• Introversió i extraversió
• Ansietat
• Socialització (controlada)
• Dependència i independència
• Duresa i sensibilitat

Model dels 5 factors (McCrae & Costa)

(McCrae & Costa) Model dels 5 factors (Big Five): model lèxic i descriptiu. Descriu una tendència i ens permet descriure’ns a nosaltres mateixos i als altres. Els factors s’agrupen en dimensions comportamentals, experiències emocionals i cognitives, i realització de tasques.

Els cinc factors del model s’agrupen en:

• Dimensions comportamentals: extraversió i cordialitat
• Experiències emocionals i cognitives: neuroticisme i obertura a l’experiència
• Realització de tasques: responsabilitat

Estil cognitiu

Estil cognitiu: descriu la forma que caracteritza el funcionament cognitiu d’un individu, incloses la percepció, la memòria, la manera d’organitzar la informació i la resolució de problemes.

Estil d'aprenentatge

Estil d’aprenentatge: forma consistent de respondre i d’utilitzar els estímuls en un context d’aprenentatge.