Instruments de vent medievals i barrocs

Xeremia

Instrument de llengueta doble de fusta de construcció cònica. Aquest instrument arriba a Europa a l’edat mitjana amb els àrabs. Forma part de la música alta.

Les primeres xeremies són a partir del s.X i fins el s. XVI es troben xeremies curtes i molt còniques. A partir del s.XIV deixen de ser tant còniques i s’utilitzen més amb una campana que s’eixample al final.

La xeremia medieval es diferencia de la del renaixement per l’embocadura. Les xeremies de l’edat mitjana tenen una peça anomenada pirueta on el músic recolza els llavis i era un disc pla que queda adherit als llavis del músic i la canya queda dins de la boca. No hi ha la possibilitat de jugar ni amb dinàmiques ni de fer l’octava aguda. A les xeremies del renaixement en canvi, la pirueta té la forma de copa i fa més assequible la llengueta. El músic pot regular dinàmiques i flux d’aire. Al renaixement es crea tota la família de xeremies i les seves tessitures i Praetorius ens en parla. Els més greus es tocaven recolzats a terra. Tocaven en consorts de xeremies. L’evolució de la xeremia serà l’oboè, no es substitueix l’un per l’altre sinó que conviuen. L’oboè es fa servir més de cambra i el xeremies més per l’ús militar o per enunciacions.

Oboè Barroc

L’oboè Barroc és més estret que la xeremia i la conicitat és més subtil. Està construït en 3-4 peces. L’instrument ja no té pirueta sinó que acaba amb el tub i hi ha un tudell on es connecta la canya. També té claus per arribar a les notes més greus. Té la capacitat de fer dues octaves cromàtiques.

• Oboè d’amore: És una variant de l’oboè. Està afinat una 3a per sota de l’oboè Barroc i per identificar-lo a primera vista la campana acaba en forma de bulb.
• Oboè da caccia: “De caça” ve per la forma de corn que té. És un instrument de cos de fusta i campana metàl·lica amb llengueta, sona una 5a per sota de l’oboè Barroc.

Baixó

Néix al renaixement i és de tessitura greu. En un mateix bloc de fusta s’hi fan dues perforacions i el tub és doblegat sobre si mateix. Es toca amb un tudell connectat a l’embocadura, també hi ha una clau. El baixó comença a tocar amb els grups de xeremies fent la part greu. La sonoritat del Baixó és més suau que la de la xeremia, serveix per fer música vocal o substituir una veu.

Cap a mitjans del s.XVI la família creix (Soprano, alto, tenor, baix i contrabaix). El trobem en àmbit litúrgic però també el trobem acompanyant xeremies, sacabutxos.

Al s.XVII els instruments més baixos no s’utilitzen tant i els aguts comencen a tenir repertori propi i una escriptura específica. Els baixons de tessitura més aguda a Catalunya s’anomenen Baixonet i es deixen de fer servir al s.XVIII.

Fagot

Té coses en comú amb el Baixó. Tenen tudell, doble canya, el tub té doble recorregut però tenen diferències.

El taladre és més estret i està fet en 4 peces. El nombre de forats melòdics augmenta, també té més claus. És un instrument que apareix al Barroc, pot fer moltes notes malgrat ser un instrument greu.

Rackett

El trobem a l’Europa central i se'n conserven pocs. Un Rackett consisteix en un tub cilíndric de fusta en el que en el rackett del renaixement hi ha 9 forats i 9 canals pels forats i es posen peces per connectar els forats, per tant l’instrument al ser petit aconsegueix freqüències molt baixes. En el rackett del renaixement tenia 9 forats i en el forat central se li connecta un tudell i una doble canya. Tenia 11-13 forats de digitació. S’en conserven pocs, 3 dels que es conserven del renaixement són fets d’ivori perquè resistia més. El Rackett al ser del renaixement també té les diferents tessitures agrupades per famílies.

Cromorn

Doble llengueta, tub cilíndric i de forma corbada. És un cilindre de fusta d’erable que se li fa un taladre intern estret i després el corven amb vapor i pressió. En aquest taladre intern és recobert de sorra per tal de poder treballar la corvatura de l’instrument.

Té 7 forats melòdics davant i un al darrere, a vegades tenen claus. També té la família de soprano a baix i també té forats acústics a part dels de digitació. Una característica particular és que té càpsula. El tudell i la llengüeta van dins d’una càpsula i el músic bufa per un forat de la càpsula. En els instruments més aguts, el forat és al centre i als més greus en un lateral. El fet de bufar a la càpsula fa que no es donguin dinàmiques i que tingui un limitat àmbit melòdic. Les èpoques de l'instrument és únicament al renaixement.