Institucions pròpies de Castella i Aragó

Castella: Anteriorment hi havia una monarquia de tipus feudal, on el rei és un noble més i el seu poder està limitat sols a les seves pròpies terres, però es va convertir en una monarquia autoritària, degut a l'enfortiment dels reis després d'algunes guerres civils. Els reis tenien part del poder legislatiu, les demés lleis les promulgava la Cort, tenien el poder judicial, la darrera paraula o darrera instància en tots els judicis, i també tenia el poder de declaració de guerra. Els monarques eren els propietaris de la Corona de Castella. Tot i això, hi havia altres institucions.

• Les Corts de Castella

estaven formades per representants de la noblesa, església i ciutat (la burgesia), estaven encarregades de donar consell al monarca, vetllar per que no s'incompleixin els Furs de Castella (les lleis pròpies i bàsiques de Castella, només modificables per les Corts, que ni el Rei podia desobeir) i era l'única institució capacitada per aprovar subsidis (impostos). Només hi havia unes úniques Corts, les de Castella, i només es reunien quan manava el rei. Les decisions de les Ciutats al començament eren preses per assemblea a una reunió amb tots els caps de família. Aquest funcionament va deixar de ser viable quan hi va haver un augment demogràfic i es van crear Concejos o Ajuntaments, on es feia una reunió amb els regidors, representants majoritàriament de la burgesia, i els corregidors, representants de la monarquia que vetaven les decisions que no seguian els interessos monàrquics.

• Aragó

La seva monarquia era de tipus feudal, 'primus inter pares' que significa el primer entre els iguals. El rei no podia imposar la seva voluntat perquè era un més entre els altres nobles. Per tant, quan volia prendre una decisió havia de pactar amb la noblesa i institucions de la corona, el que s'anomena pactisme.

• Les Corts d'Aragó

tenien la mateixa estructura que les de Castella però n'hi havia tres, la Cort d'Aragó, la de Barcelona i la de València, per tant, haurà de pactar amb les tres corts. A diferència de les Corts de Castella, les Corts d'Aragó eren les úniques capacitades per declarar la guerra i tenien la totalitat del poder legislatiu. A més hi havia una sèrie d'organismes permanents que s'asseguraven de que es complien els acords entre la monarquia i les Corts. L'anomenada Justícia Major, que vetllava perquè el rei no violés les lleis reials, i la Generalitat, encarregada de que es cobressin els impostos adequats, hi havia la Generalitat de València i de Barcelona. Les Ciutats d'Aragó eren com les de Castella però sense els correctors.

La conquesta catalana de les Illes Balears

La conquesta: Les tropes de Jaume I van entrar per Sta. Ponça al 1229, i van procedir a fer el setge de Palma, van bloquejar la ciutat per evitar l'entrada i sortida d'aliments o persones. Quan els habitants de Palma estaven suficientment afeblits, el 31 de desembre del mateix any, els cristians van entrar a la ciutat, van saquejar-la i van matar als seus habitants formant un autèntic riu de sang. Els pocs musulmans que van sobreviure es van refugiar a la serra de Tramuntana i la serra de Llevant. Una vegada conquerida la ciutat, la conquesta de la resta de l'illa va ser fàcil, menys les dues serres. Els nobles que quedaven a l'illa no tenien el poder suficient per expulsar els musulmans refugiats a les serres, ja que els nobles més poderosos una vegada aconseguides les terres i el botí que els hi interessava havien partit cap a la Península. Per aconseguir que els refugiats abandonessin l'illa, es va fer una cridada a les Ordres Militars, unes ordres religioses que es dedicaven a lluitar militarment contra els infidels, i així unificar l'illa sencera. L'illa de Menorca va signar un pacte d'infeudació, el Tractat de Capdepera (1231), per evitar ser envaïts pels cristians i es van comprometre a pagar un tribut a la Corona d'Aragó. Tot i això, posteriorment va ser envaïda per Alfons III. Per la conquesta de les Pitiüses no quedaven doblers ni homes per dur-la a terme, per això, Jaume I va decretar que els nobles de manera independent podien envair el territori el qual passaria a ser de la seva propietat. Així ho van fer el Comte del Rosselló i l'Infant Pere de Portugal.